Barcelona demana a l’Estat que s’impliqui en la gestió dels seus centres culturals
L’acord anunciat per Sánchez i Colau recuperarà una injecció anual de 25,8 milions i implicarà crear nous patronats per governar museus i festivals com el Llum BCN
El 7 de febrer, l’alcaldessa Ada Colau i el president del Govern Pedro Sánchez van acordar recuperar la capitalitat cultural de Barcelona per tal d’injectar un total de 25,8 milions. Això suposarà recuperar els nivells de les aportacions del Ministeri de Cultura als patronats en què és present i que, des del 2011, han caigut a més de la meitat. Barcelona demanarà a l’Estat que s’impliqui en altres centres i esdeveniments, com l’Auditori, el Grec, el Mercat de les Flors i el Llum BCN amb la firma de convenis o amb la seva entrada en els òrgans de govern. Tot està per fer, però ja hi ha una cita per començar a negociar.
Quan es va confirmar la reunió entre Pedro Sánchez i Quim Torra, els assessors del president espanyol van veure la conveniència que Sánchez visités altres administracions, com l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. I que, més enllà de les encaixades, hi hagués continguts. En el cas de la cita amb l’alcaldessa Ada Colau, no hi va haver dubtes: recuperar els acords de capitalitat que entre el 2006 i el 2011 van funcionar de la mà dels socialistes José Luis Rodríguez Zapatero i Jordi Hereu i que el PP i Mariano Rajoy van enviar al calaix de l’oblit. Van posar una xifra: 25,8 milions d’aportacions per part de l’Estat.
Malgrat que l’acord va sorprendre, la reivindicació per recuperar aquesta aportació econòmica —que recull la Carta Municipal del 2006— no ha deixat d’estar sobre la taula cada vegada que els responsables municipals, de tots els partits, s’han reunit amb els seus homòlegs madrilenys. Sobretot des que, el 2013, els Pressupostos de l’Estat la van eliminar totalment.
Un 70% menys d'aportació
El MNAC i el Museu Picasso compten amb 1,5 milions d’euros, cadascun, per programar el 2020. El Reina Sofia ha licitat el transport de les obres de la seva exposició sobre Mondrian per 1,2 milions. Les xifres deixen veure la diferència de recursos amb què compten els museus de Madrid i Barcelona, en què l’aportació del Ministeri de Cultura ha baixat, entre el 2011 i el 2019, un 70%. En el cas de la Fundació Miró un 52%; el MNAC, un 50%; i el Macba, un 38%. Uns centres que no són només sales d'exposicions, sinó que conserven patrimoni i que han hagut de deixar d’organitzar mostres o, fins i tot, acomiadar treballadors. “Estem programant en condicions gens òptimes, gairebé de forma miraculosa, fent uns malabarismes descomunals”, explica Ferran Barenblit, director del Macba, que manté que “tornar a la situació anterior és necessari, però cal anar molt més enllà”.
L’acord parla de colideratge de Barcelona respecte a Madrid, “en reconeixement per la força cultural que té la ciutat; una corresponsabilitat entenent que el MNAC, el Macba i el Picasso, per exemple, són institucions que si fossin a Madrid estarien al mateix nivell que el Reina Sofia, el Teatro Real i el Prado”, explica Joan Subirats, tinent d’alcalde de Cultura. Subirats assegura que ja han parlat amb el gabinet del Ministeri per fixar una data per a la primera reunió i començar a negociar.
L’estructura per repartir aquesta quantitat —agafada de l'exercici del 2010, que va comptar amb l’aportació més alta— està per fer. “D’una banda, recuperar els nivells de presència pública de l’Estat en els consorcis que, any rere any, s’han anat reduint, en la majoria dels casos prop del 50% i en d’altres han desaparegut”, explica Subirats, que cita els casos sagnants de fundacions com la Miró i la Tàpies. “Per l’altra, ens agradaria afegir altres centres i festivals, com el Mercat de les Flors, la gran casa de la dansa a tot Espanya, l’Auditori, el Festival Grec i el Llum BCN, que pensem que tenen una dimensió més enllà d’una lògica local o catalana”.
Subirats afirma que l’acord es durà a terme després d’analitzar “com s'opera en cada cas, mitjançant convenis o incorporant l’Estat en els òrgans de govern, cosa que implicaria un canvi. Ens obrim a què s’incorporin al govern dels centres i festivals perquè, en el fons, fidelitza més les seves aportacions que si no hi són”. Aquesta opció xoca amb la idea, plantejada per anteriors governs municipals, que el model de gestió basat en patronats amb diferents administracions és obsolet i cal replantejar-lo. Entre el 2011 i el 2019, el Ministeri va rebaixar les seves aportacions totals prop d’un 70%. “En el cas de les subvencions, per exemple al Grec, també han de ser constants, com segur que ho són per a festivals com el de Mèrida”.
L’àmbit científic
“La idea és que l’aportació es mantingui. El Govern no acceptaria que l’Ajuntament es gasti cada any una quantitat amb el que vulgui. El colideratge comporta establir uns aspectes de l’activitat cultural que mereixen la consideració especial. Si no, qualsevol ciutat demanaria el mateix”, explica Subirats.
L’acord té una novetat. “En l’àmbit científic, Barcelona compta amb centres d’investigació que no hi ha a Madrid però tenen un caràcter supraestatal, com el Supercomputing Center, l’Institut de Ciències Fotòniques, el Sincrotró ALBA i el Parc d’Investigació Biomèdica de Barcelona; creiem que hi ha d’haver una presència de l’Estat”, prossegueix. “I en aquest paquet es poden incloure les Biennals de Pensament i Ciència”, que tant èxit de públic han tingut en les edicions que s’han celebrat. “Cal acabar de fer l'arquitectura, però és una molt bona notícia per a la cultura de Barcelona”.
La Carta, 34 anys d’enfrontament polític
La idea que Barcelona havia de tenir una llei especial que la dotés de més competències va ser liderada per Pasqual Maragall el 1986, però no es va aprovar pel Consistori fins al 1997. No va ser un procés fàcil, com tampoc no negociar amb la Generalitat perquè el text s’aprovés al Parlament (1998). El recel perquè la capital tingués més força disparava les alertes del Govern de Jordi Pujol. Més complicat va ser que el Govern central —en mans del PP— l’aprovés, ja que el text proposava participar en dos impostos, un dels quals l’IVA. Es va parlar d'una Llei de Ciutats per diluir la Carta de Barcelona que, finalment, es va aprovar amb José Luis Zapatero (2006), que va substituir la participació dels impostos pels convenis. Trenta-quatre anys després, una comissió en què participaran totes les administracions activarà aquest text fonamental.
Sobre la firma
