L’amnistia com a pedagogia
No hi ha més camí que el de promoure, dins i fora del país, una pedagogia de l’amnistia estructurada i preparada per a la duració en el temps
La preocupació per la mena de resposta a un veredicte dolent sobre els polítics pendents del veredicte del Tribunal Suprem creix.
El temor és que la cosa no passi d’una convenient manifestació unitària, o d’actes irats circumscrits al tall d’alguna cosa, una via fèrria, una calçada, un aeroport... Una resposta reduïda a gestos perquè sobrevisqui un model de governar fundat en la tensió. El pitjor és que qui hauria de sortir de la presó hi seguirà a causa d’aquesta resposta.
D’altra banda, tenim la crida a un govern de concentració nacional. No és cap broma. Ho sembla, però no ho és. Ho demanen els grups del Govern actual perquè per sobreviure no hi ha res millor que cruspir-se l’oposició i continuar habitant el no-res polític, el no-res legislatiu, el no-res cultural, el no-res social.
Els socialistes ja han dit que no a aquesta invitació, però la refutació més reconfortant prové dels comuns en la veu de la presidenta del seu grup parlamentari, la diputada Jéssica Albiach. “Això no passarà”, va dir, i va precisar –cosa que va alleujar alguns i sobresaltar uns altres– que no serà mai en un govern amb Junts per Catalunya, i va exigir a l’Executiu actual que presenti alguna cosa que sigui realista.
No són poques les coses que depenen d’Albiach. Té les claus del suposat govern de concentració, la clau dels pressupostos, la clau política i la de la imatge. El relat artificial de la unitat nacional depèn d’ella perquè faci fortuna i sigui creïble; en aquesta situació la seva paraula té un poder polític interessant. Albiach no ha estat la substituta de Xavier Domènech, ni d’Elisenda Alamany, que sí que ho era. Albiach, com a parlamentària i dirigent, ha demostrat que té criteri propi, ha establert la seva estratègia parlamentària, sap defensar-la amb una bona narrativa i té discurs.
L’amnistia l’hauria de demanar un govern nou sorgit de noves majories, sense el llast dels tràngols que arrosseguem
Sabem, doncs, que el govern de concentració, com ha dit Albiach i ha repetit Iceta, “no passarà”. Llavors, què.
Compte. Compte amb aquesta època tan hegeliana que vivim al nostre país, amb apòstols i deixebles fascinats per l’èpica de la voluntat. No obstant això, complir penes de presó és una cosa molt concreta, un dia rere l’altre. Rancors que creixen. Pèrdues.
El Parlament va aprovar fa uns dies una resolució en què es comprometia a sol·licitar una amnistia després de la sentència. Sí, l’amnistia és l’única opció realista. Però perquè tot plegat tingui efecte cal que no es percebi com un instrument hostil i cridaner, sense més finalitat que desemmascarar –una vegada més– els malvats de sempre que no volen concedir-la.
Per evitar aquesta possibilitat, l’amnistia l’hauria de demanar un govern nou sorgit de noves majories, sense el llast dels tràngols que arrosseguem, disposat a prescindir d’estirabots; necessitem un canyar, no una roureda incapaç de moure’s davant del fort vent de l’oest. Aquest Govern es va constituir en la cultura de la pressa, i per aquesta raó no el veig capaç d’entendre que l’amnistia no és per Nadal, igual que la independència no és per dijous passat.
No hi ha més camí que el de promoure, dins i fora del país, una pedagogia de l’amnistia estructurada i preparada per a la duració en el temps.
En realitat, no es tracta només de treure els empresonats, sinó que l’amnistia a la seva condemna i conducta sigui admesa per la immensa majoria de ciutadans com una decisió ètica i política, necessària per començar a refer una convivència que ja ha quedat molt malmesa. Compte. Compte amb les paraules i els verbs.
L’amnistia és un dels fenòmens polítics legals més antics, controvertits i utilitzats. El seu sentit és preparar, llaurar, sedimentar espais en què es pretén construir una nova fórmula de convivència, i repeteixo que això no només convé als presos, sinó a tots nosaltres, perquè aquest país no està bé. Sens dubte, les amnisties han tingut costos notables al llarg de la història, han tingut expressions injustes. Només cal mirar l’Edicte de Nantes que Enric IV va decretar el 1598 com a tancament de les assoladores guerres de religió: “Que la memòria de tots els esdeveniments que s’han succeït entre uns i altres (…) quedi dissipada i assumida com a cosa que no ha succeït. No serà possible ni estarà permès als nostres procuradors generals, ni a cap altra persona pública o privada, en cap moment, ni lloc, ni ocasió, esmentar-ho, ni processar o perseguir ningú en cap tribunal o jurisdicció.”
És un text ple de problemes, sens dubte autoritari, i va ser dolorós. Però va funcionar raonablement. N’hi ha molts més exemples, tots –amb les seves llums i ombres– van donar respostes polítiques a situacions socials complexes. De vegades van contribuir a refer societats espatllades; d’altres van ser un fracàs.
Potser fer pedagogia de l’amnistia serà profitós per re-unir una mica aquest país. És dur, perquè requereix empassar, però no hauria de comportar l’obligació a l’oblit. El contrari d’oblidar no sempre és recordar, sinó acordar, pactar respecte. L’amnistia com a oportunitat política, no com a victòria ni com a pietat. Potser és l’últim tren en anys.
