_
_
_
_
_

L’art de la corrupció

L’Oficina Antifrau de Catalunya celebra 10 anys amb una exposició que planteja dilemes ètics per “revoltar” la ciutadania contra el frau

Jesús García Bueno
Un particular calendari d’advent de l’exposició al Palau Robert amb els grans casos de corrupció de Catalunya.
Un particular calendari d’advent de l’exposició al Palau Robert amb els grans casos de corrupció de Catalunya.carles ribas

Ho recorda amb un somriure que no és còmplice, però sí nostàlgic. Eren altres temps. Altres formes d’entendre les relacions, el poder i les relacions de poder. La frontera del que és acceptable era més difusa. O potser és que ningú vigilava.

Miguel Ángel Gimeno no aclareix si ell sí, també; o si no, de cap manera. Però evoca com, fa molts anys, un procurador dels tribunals es passejava pel Palau de Justícia oferint als jutges un carnet de soci del Barça per anar al Camp Nou. Un advocat va alertar que allò no tocava. El carnet es va deixar primer discretament en un despatx per si algú, necessitat de futbol, el volia fer servir. Després, la pràctica va caure en desús.

Más información
La ‘resurrecció’ del Palau de la Música
L’última empenta al ‘cas Pujol’

Més batalletes de l’home que va presidir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fins al 2016: les conferències de jutges en grans despatxos d’advocats. Generosament pagades. Que no serveixen, diu, per comprar cap sentència favorable. Però que creen “una relació, un vincle”. “És més fàcil que aquell jutge trobi feina allà”, diu l’ara director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) sobre les portes giratòries, un clàssic de la política però també, de forma més silenciosa, de l’elit funcionarial: jutges, fiscals, advocats de l’Estat o inspectors d’Hisenda.

“Revolta ètica”

Gimeno parla ara més relaxat. El pitjor per a ell ha passat: fer d’amfitrió dels polítics a l’exposició Corrupció! Revolta ètica que Antifrau exhibeix a la sala Cotxeres del Palau Robert amb motiu del desè aniversari de l’OAC. Amb uns 50 treballadors i un pressupost de 5,2 milions, l’organisme que havia de ser el vaixell insígnia contra el frau al sector públic —i que ha acabat sent un veler més enmig de l’oceà— ha tingut la idea de transformar la corrupció en art. O, millor: en motiu estètic de reflexió ètica. La mostra, modesta en proporcions però eficaç en el missatge, aborda la gran corrupció —Fèlix Millet viatjant del Caire a Kènia i de les Maldives a la Polinèsia a costa dels malpagats cantaires del Palau de la Música—, però també la petita corrupció: la que està a l’abast del ciutadà.

L’exposició rep el visitant amb una bufetada. Un gran plafó amb tres preguntes incòmodes. Tres dilemes ètics. El més colpidor no té a veure amb els diners ni l’amor sinó amb la salut. I de pas, amb la dialèctica entre individu i societat, entre la lleialtat a la família i la defensa del bé públic (per als moderns) o de la res publica (per als antics). Si pots ajudar un familiar a saltar-se la llista d’espera a la sanitat pública, ho faries? La pregunta no concreta si el familiar és un cosí segon a qui veus dos cops l’any o un germà; ni si l’han d’operar de cataractes o de càncer. Però funciona igual.

Juganera, la mostra ofereix la possibilitat de respondre amb un gomet, com al parvulari. Un gomet verd vol dir que sí: el familiar va davant. D’aquests en va plena la paret, enfront d’un solitari gomet vermell. El president del Parlament, Roger Torrent —que assisteix a la inauguració— s’atura davant de la paret i diu que “la percepció de la ciutadania és que això es pot fer”. Però no vol jugar, sinó que amb una elegant finta institucional esquiva la invitació de David Vidal, comissari de la mostra: “Voleu respondre?”.

No se sap què en pensa Roger Torrent, però sí els ciutadans enquestats per Antifrau al Baròmetre 2018 sobre corrupció, el darrer publicat. La tolerància de la gent cau a mínims quan es tracta de polítics i funcionaris en general. No està gens ben vist —entre el 80% i el 90% així ho diuen— que un treballador públic accepti regals per agilitzar un tràmit; que un policia retiri la multa a un amic; o que un polític doni suport a un projecte perquè el grup que l’impulsa ha finançat el seu partit. En canvi, el llistó ètic es relaxa quan el protagonista del dilema és un ciutadà corrent. El 71% creu que hi ha “molta o bastanta” corrupció; en canvi, el 76% pensa que els catalans, així en general, són “molt o bastant” honestos.

Un 25% dels catalans confessa que votaria un partit corrupte si ha millorat l’economia i l’atur.
Un 25% dels catalans confessa que votaria un partit corrupte si ha millorat l’economia i l’atur.

La tolerància també creix en el terreny de les relacions personals. Que un metge o infermer ajudi un familiar a saltar-se la llista d’espera —pervers revers de la pregunta de l’exposició— només ho censura la meitat de la població. I tan sols un 40% veu intolerable que un càrrec rebi “una caixa de vi d’una empresa”. “Empadronar un fill a casa dels avis per tal que l’acceptin a l’escola desitjada” és força acceptable per al 20% de la població, que en canvi no tolera quedar-se amb la cartera d’algú que tingui el DNI per molt que tingui, com diu l’enquesta, 200 euros. Un de cada quatre confessa, a més, que votaria un partit corrupte si ha millorat l’economia i l’atur.

El sud i el nord

“Viure en una societat corrupta abaixa la moral. Però la corrupció que afecta més els ciutadans no és la dels grans casos, sinó la petita, la que trastoca la seva vida diària”, argumenta David Vidal, el periodista i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona que coordina la mostra. Es pot visitar fins al 24 de novembre i aquests dies té com a competidores la Maria del Mar Bonet i la Carme Ruscalleda. “A les societats mediterrànies, el concepte d’allò públic no està tan avançat. Ja no només per la corrupció, sinó per la brutícia dels carrers. Hi ha una part cultural, potser els anglosaxons això ho tenen més clar”, diu el professor en una reflexió de ressonàncies webberianes. 

Més enllà d’explicacions socioculturals i tòpics més o menys fundats —un nord europeu que ret comptes i gestiona amb pulcritud els diners públics davant d’un sud malbaratador i irresponsable—, la corrupció té un preu. Es calcula que el cost social d’aquestes pràctiques suposa uns 40.000 milions d’euros l’any a Espanya. Força més que tot el pressupost anual de la Generalitat (gairebé 30.000 milions). “L’home, si té alguna possibilitat de ser corrupte, ho serà... Nosaltres treballem amb teories del risc”, afegeix Gimeno.

L’exhibició és ombrívola, pretesament fosca: les parets negres, l’espai reduït, gairebé claustrofòbic. Però també té punts de llum. “Volíem jugar amb els clarobscurs, amb el que es veu i el que no es veu, amb el que es pot destapar…”, diu Vidal. Enmig de la negror dels tractes de favor i dels diners il·lícits destaca, gairebé brilla, una catifa vermella. No està reservada a les estrelles de Canes, però sí als cracks de la corrupció i a les seves interpretacions més salvatges, delirants o divertides. Per descobrir-les, s’ha d’aixecar la catifa, metàfora aquí del fer net, de la “revolta ètica” que la mostra reclama silenciosament a l’espectador.

Fèlix Millet.
Fèlix Millet.

Sota la catifa descansa una de les frases més populars de la història contemporània de la corrupció: “Estoy en política para forrarme”. Tot i que se li atribueix l’autoria —com passa sovint amb les citacions de Winston Churchill—, la frase no és de l’expresident valencià Eduardo Zaplana, sinó d’un altre càrrec del PP. La catifa fa uns tres metres, però si és per expressions (des)afortunades podria cobrir el trajecte des de la Diagonal fins a la plaça de Catalunya. Marta Ferrusola —investigada per blanqueig de diner i frau fiscal— va assegurar al Parlament que, tot i la fortuna oculta a Andorra, la família està gairebé a la ruïna (“no en tenim ni cinc”) i que els seus fills pràcticament necessiten almoina per viure (“van amb una mà al davant i una altra al darrere”). Jordi Montull, company de saqueig de Fèlix Millet i home de certa bonhomia i campechanisme —una mica com el Rei emèrit— va ironitzar, fart de les acusacions relatives al Palau: “Ni que hagués matat Kennedy!”

Mas, veí de la mostra

El cas Palau forma part del “calendari d’advent” que es pot veure a la mostra. El visitant destapa unes finestretes per veure fotografies dels protagonistes i una breu descripció del cas. L’espoli del Palau també ha estat batejat com a cas 3%, perquè certament té una doble ànima: els més de 20 milions desviats per Millet i els 6,6 que va rebre Convergència en comissions il·legals a canvi d’obra pública. És el famós 3% que l’expresident Pasqual Maragall va deixar anar a la cara d’Artur Mas en plena negociació de l’Estatut. I que perfectament podria estar sota la catifa: “Vostès tenen un problema i es diu 3%”. Antifrau ha penjat la portada d’EL PAÍS d’aquella històrica jornada parlamentària. El seu germà, Ernest, se la mira entre concentrat i embadalit, com recordant l’etapa en què va ser conseller del PSC. No s’ha vist cap dirigent socialista a la inauguració. Tampoc ha aparegut el president Mas, tot i que ho té molt fàcil per visitar-la. De fet, només hauria de baixar unes escales: el despatx d’expresident el té, coses de la vida, al mateix Palau Robert.

Segurament per prudència de jutge, la mostra només recull casos sobre els quals ha recaigut sentència. De Filesa al cas Treball o a l’afer de les ITV que manté Oriol Pujol a la presó (només per dormir). Torrent i el vicepresident Pere Aragonès observen el calendari d’advent i fan broma, mentre continuen caminant com qui acaba de veure uns mobles de l’Ikea; Aragonès, amb les mans a l’esquena. “Déu n’hi do, molt bé”. Per als republicans és més senzill perquè els casos afecten bàsicament convergents i socialistes.

Cinc casos, cinc raons per al frau

Tothom té un preu

La festa del burgès

El sistema i el partit

La caiguda d’un mite

L’alcalde bocamoll

Fa molt de temps va quedar clar que l'oasi català era un miratge. Les sospites larvades durant els governs de Jordi Pujol van esclatar quan va abandonar el poder. Tampoc hi ha fet diferencial: el catàleg de corrupteles catalanes és tan extens i variat com pot ser-ho l'espanyol. Aquests cinc casos, grans escàndols mediàtics, il·lustren cinc maneres de cedir a la temptació.

El cas Hisenda (anys noranta) demostra que tothom té un preu. Fins i tot els en teoria inaccessibles inspectors d'Hisenda. El constructor i empresari del Barça Josep Lluís Núñez els va subornar i va acabar condemnat a sis anys de presó, que el Tribunal Suprem va deixar en dos. Fidel al seu personatge, més que enriquir-se Núñez volia no pagar: gràcies al tracte de favor dels inspectors, va aconseguir importants estalvis fiscals.

El cas Palau (2009) és la sorpresa i l'escàndol de la burgesia. El prohom Fèlix Millet cau en desgràcia quan els Mossos regiren el Palau que havia regit amb mà de ferro i amb mà a la butxaca: va robar més de 20 milions per viure una vida de luxe. De pas, va arrossegar Convergència en confessar, al judici, que va fer d'intermediari en el pagament de comissions al partit a canvi d'obra pública. Millet segueix lliure a l'espera de sentència ferma del Suprem.

El cas 3% (2014) exemplifica la corrupció sistèmica, la que exerceixen els partits amb poder. És una segona part del cas Palau, però amb més relleu i centrada ja no en l'època pujolista sinó en la d'Artur Mas. El cas està viu, però els indicis sobre pagaments a CDC són aclaparadors: llistats d'obres, donacions, alts càrrecs involucrats... Una manera de fer molt nostrada i pretesament oculta que ha sortit a la llum.

El cas Pujol (2012) neix amb la declaració de Victoria Álvarez sobre el viatge a Andorra del seu exnòvio, Jordi Pujol Ferrusola, amb bitllets de 500 euros. Però el desencadenant de la tragèdia familiar és la confessió de Jordi Pujol sobre els diners ocults a Hisenda durant més de 30 anys. Pujol, que es presentava com el gran baluard de la moral i els bons costums, va caure en desgràcia. L'home lluita, encara, perquè la història deixi el seu nom en bon lloc. La instrucció del cas segueix oberta.

El cas Mercuri (2012) ha provocat ja dues condemnes contra l'exalcalde Manuel Bustos gràcies a les escandaloses converses telefòniques que mantenia. Més que els diners, a Bustos li preocupava mantenir i exercir el poder a Sabadell a la manera d'un cacic. "Llámala, llámala, no te fíes porque esta niña es tonta del culo", li va dir a un càrrec del PSC sobre l'alcaldessa de Montcada, del seu partit.

El cas Mercuri, que ja ha generat dues sentències contra l’exalcalde de Sabadell Manuel Bustos i que continua viu, va néixer i prosperar gràcies a Carme Garcia. La seva foto en blanc i negre apareix darrere d’un vel de cortinatge en un espai que la mostra dedica als anomenats “alertadors”: gent que arrisca el seu benestar —sovint, també, la seva integritat física— per denunciar la corrupció. Com Hervé Falciani, de qui s’exhibeix una fotografia a mida real al costat d’un mirall que diu al visitant: tu també pots fer-ho. Carme Garcia era regidora d’ICV quan va portar a la fiscalia les irregularitats de l’alcalde. Ara està fora de la política. “Havia de denunciar-ho. I quan ho vaig fer, vaig sentir una gran pau interior. Però s’ha de desdramatitzar. El que és normal és fer el que jo vaig fer”, explica Garcia. Tot i que no ha perdut el control de la seva vida com altres alertadors, en va patir les conseqüències (aïllament, pressions) que van ser encara més greus per a la seva família.

La filla de l’exregidora, Maria, ara té 25 anys, però quan tot va esclatar, el 2012, era una adolescent. Maria treballa en una start-up i sembla tenir ulls només per al portàtil i el mòbil. Però quan es menciona “Mercuri”, reacciona. Les llàgrimes li broten dels ulls quan recorda que va ser una època “molt dura” i que fins i tot va haver de canviar d’institut i va haver de viure una etapa a l’estranger. Tot per la pressió social. Els fills de Bustos, de la seva edat, tenien “molta influència” sobre els amos de les discoteques de tarda on anava amb els seus amics a Sabadell. “Tots sortíem pels mateixos llocs. Alguns em van donar l’esquena. Va ser molt dur. Vaig aprendre com és la gent”. I tot i així, diu que vol dedicar-se a la política. “El que va fer ma mare és el que s’ha de fer”.

Carme Garcia mira la seva filla amb orgull mentre apareix Gimeno, que la saluda efusivament. El director d’Antifrau acaba de reclamar al Parlament competències per protegir els “alertadors”. Quan ella ha marxat, Gimeno torna amb més anècdotes. El primer dia que va arribar a Antifrau, diu, algú li va enviar al despatx una ampolla de cava. La va tornar. Els regals institucionals que rep els registra en un arxiu. Gimeno evita, però, parlar d’un altre càrrec institucional que no va actuar així: Rafael Ribó, síndic de greuges. El rerefons, com moltes vegades en els casos de corrupció, és el futbol. Ribó va volar gratis a Berlín per veure la final de la Champions del Barça. Va ser el 2015. Ja havia passat el terratrèmol del 15-M; ja s’havien investigat i sancionat els grans casos de corrupció; ja s’havien aprovat nous delictes —corrupció entre particulars, finançament il·legal de partits, responsabilitat penal de les empreses— adaptats als nous temps. Però Ribó va considerar que podia anar a Berlín. Va admetre que va ser un “error”. I que ara no ho faria.

“S’ha d’anar amb compte, i si es té un dubte… consultar el codi ètic”, diu Gimeno. El seu equip reparteix als periodistes una pràctica carpeta blava i un USB amb fotos i el dossier de premsa. L’USB té set gigabytes i es pot fer servir perfectament per a usos personals esborrant els documents un cop es publiqui aquest reportatge. Caldria tornar-lo?

L’edat fosca d’Antifrau

J. G. B.

Compte, mireu aquesta també!”, reclama als polítics que assisteixen a la inauguració Miguel Ángel Gimeno, entre orgullós i impacient. Ja que la seva oficina ha fet autocrítica, almenys que tothom ho sàpiga. I sí: sota la “catifa de la vergonya”, l’element visual més potent de la mostra al Palau Robert, apareix una frase que va fer furor: “Esto, la fiscalía te lo afina”. La va pronunciar l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, del PP, en una conversa amb l’antecessor de Gimeno al capdavant d’Antifrau, el també magistrat Daniel de Alfonso. El 2016, De Alfonso va haver de plegar, forçat pel Parlament, per l’escàndol de les converses amb el ministre —que van ser gravades— en què tots dos conspiraven contra líders independentistes.

De Alfonso va conduir cap a l’abisme una institució que, des de la seva creació el 2009, sembla que no acaba de funcionar. O, com a mínim, que no ha satisfet les expectatives que s’hi van generar quan l’exfiscal anticorrupció David Martínez Madero la va posar en marxa per mandat d’un Parlament amb majoria del tripartit d’esquerres. La seva mort sobtada, dos anys després, d’un infart a l’aeroport de Milà va forçar una solució d’urgència. Artur Mas presidia llavors la Generalitat. I va ser ell qui va proposar per suggeriment d’una altra persona —assegura que no el coneixia prèviament— el nom de Daniel de Alfonso, magistrat de l’Audiència de Barcelona.

No va ser la decisió més encertada. Les seves declaracions públiques ja eren sospitoses. En una entrevista a El Periódico va dir, com per blindar la seva posició, que tenia dades i fotos de personatges rellevants guardats en una caixa forta. Sobre el fallit i polèmic projecte d'Eurovegas, va minimitzar els riscos de l'entrada de diner negre. "Els diners no tenen color". Després de la seva caiguda, a més, la Sindicatura de Comptes va descobrir que va cobrar 70.000 euros de més al seu sou que no havia de rebre. Gimeno diu que, sota el seu mandat, l'oficina ja ha recuperat 32.000 euros amb demandes als tribunals. "Si no cures la ferida, no pots funcionar. Havíem de fer autocrítica", diu.

Gimeno tira de números per defensar l’activitat d’Antifrau; per exemple, que ha resolt 1.337 de les 1.667 denúncies que ha rebut. Però les ambicions dels primers dies —ser una palanca de denúncies penals contra l’administració pública— s’han refredat força i ara l’oficina mira d’acomplir la seva missió per altres vies: denúncies, sí, però també recomanacions, informes i prevenció de males pràctiques.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jesús García Bueno
Periodista especializado en información judicial. Ha desarrollado su carrera en la redacción de Barcelona, donde ha cubierto escándalos de corrupción y el procés. Licenciado por la UAB, ha sido profesor universitario. Ha colaborado en el programa 'Salvados' y como investigador en el documental '800 metros' de Netflix, sobre los atentados del 17-A.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_