Ripoll lluita contra l’estigma
La irrupció de partits xenòfobs marca l'aniversari del 17-A al poble on es van criar els gihadistes
Chaimae, de 22 anys, estava de vacances al seu Marroc natal el dia dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Quan va veure a Instagram que el seu excompany de classe Moussa Oukabir era un dels terroristes —mort per la policia— va trucar a les seves amigues de Ripoll perquè no s'ho creia. “Era molt bona persona”, diu.
La noia, que porta vel i viu des dels nou anys a la localitat gironina, va entrar en pànic. “Tenia moltíssima por. Pensava: “si vaig a Ripoll em mataran a mi també. Em faran alguna cosa perquè soc musulmana com ells”, recorda. Pocs dies després el seu temor va aflorar quan en un supermercat un ancià li va dir “terrorista” i li va etzibar que tornés al seu país. Però molta gent la va defensar.
Dos anys després del fatídic 17 d'agost, Chaimae assegura no haver patit cap altre episodi d'islamofòbia. “Ens respecten moltíssim”, afirma en un parc a Ripoll. Tot i així, la jove, que no vol donar el seu cognom, tem que ser musulmana la perjudiqui a l’hora de trobar feina. “Ho entenc, perquè uns nois han fet coses molt dolentes”, diu en un català perfecte.
Darrere una façana de normalitat, un silenci tens —acompanyat de recels de fons com els de Chaimae— regna a Ripoll. Aquest municipi, d'uns 10.000 habitants a la Catalunya interior, continua ferit i incrèdul. En permanent introspecció. Encara es pregunten com, sense aixecar sospites, nou xavals de cinc famílies marroquines, que llavors tenien entre 17 i 28 anys i que van néixer allà o que hi van arribar de petits i estaven teòricament integrats —la majoria tenien feina, parlaven idiomes i no eren pobres—, van caure a les masn del gihadisme i es van tornar contra el seu país d'acollida. Van matar 16 persones i en van ferir 180. Els seus familiars continuen vivint al poble. Després dels atacs, molta gent els va insultar, segons una marroquina que demana l'anonimat.
Molts a Ripoll no volen parlar dels atemptats, com si al fer-ho es reobrís el trauma. L'Ajuntament no ha organitzat aquest any cap homenatge. Alguns veïns es lamenten que la localitat hagi quedat tacada. D'altres admeten desconfiances i una bretxa social, malgrat l'esforç de les autoritats i la comunitat musulmana per evitar tensions. L’11,2% de la població de Ripoll és estrangera, segons dades del 2018, per sota de la mitjana catalana (14,2%), però lluny de l'1,8% que hi havia el 2000.
La bretxa s'ha fet gran l'últim any amb la irrupció de dos partits xenòfobs, que han explotat l'impacte del 17-A. Front Nacional de Catalunya (FNC) i Som Catalans van aconseguir el 9,4% i el 2,1% de vots, respectivament, en les municipals de maig. El primer va obtenir un regidor i gairebé va arribar al segon. Abans de les eleccions, els quatre partits amb representació en el consistori —PDeCAT (que va revalidar l'alcaldia), ERC, CUP i PSC— es van comprometre a aïllar les dues formacions.
Els dos partits ultres gairebé van duplicar el percentatge de vots de la xenòfoba Plataforma per Catalunya el 2011, fita que va aconseguir un edil que va perdre quatre anys més tard. “Defensem un control exhaustiu de la immigració per evitar continuar sent minoria diluïda en la nostra pròpia terra”, explica Sílvia Orriols, la regidora de l'independentista FNC. Critica que l'Ajuntament facilités assistència psicològica als familiars dels gihadistes i demana de vetar el hijab entre els funcionaris.
Som Catalans va reclamar el tancament de la mesquita Annour on exercia d'imam Abdelbaki Es Satty, el cervell de la cèl·lula del 17-A . El temple està en uns baixos d’un carrer estret. Passa totalment inadvertit. El nou imam, Mohamed El Onsri, es declara fart de visites de periodistes. “La cosa ara està bé. No hi ha problema. Faig la meva pregària i me'n vaig a casa”, diu. Afirma que mai no es parla dels atemptats, ni tan sols amb els pares dels terroristes, que acudeixen a resar encara que admet que haurien d'haver vigilat més els seus fills.
L'Onsri, de 62 anys, es vanta d'haver estat investigat a fons i confirma que Hammou Minhaj continua sent el secretari de la mesquita. Ell va ser qui va contractar Es Satty, un extraficant de droga que havia estat acomiadat de l'altra mesquita de Ripoll. Els Mossos d'Esquadra sospiten que Minhaj els va mentir sobre els seus contactes amb els gihadistes, segons el sumari del 17-A.
Òscar Pérez, de 36 anys, coneixia de vista tots els terroristes i va jugar al futbol amb Driss Oukabir (germà més gran del mort Moussa), detingut a Ripoll i empresonat per llogar la furgoneta de l'atropellament de les Rambles i per fabricar explosius. Afirma que Ripoll és “molt integrador” però que, com en molts altres municipis, s'acaben creant guetos. “Si això ha passat aquí, què no pot passar en cap altre lloc que no estigui congeniat?”, es pregunta.
La família Oukabir continua vivint en un bloc d'apartaments als afores de Ripoll. Dues filles treballen en un restaurant a l'altre costat del carrer, al costat d'un edifici del qual penja una bandera franquista, una excepció en un poble atapeït de símbols independentistes. Quan es pregunta al restaurant si les noies encara són treballadores, una responsable respon mentre s’arronsa d'espatlles: “Clar, la vida continua igual”.
Un pla de convivència amb les famílies dels terroristes
Des dels atemptats, la mesquita Annour —on va exercir com a imam Es Satty, el cervell dels atemptats de fa dos anys— ha organitzat jornades de portes obertes i dinars al carrer. L'Ajuntament de Ripoll ha impulsat un pla de convivència que inclou grups de treball en què participen germans i cosins dels terroristes. “L'objectiu és aconseguir una societat molt més inclusiva”, diu la directora del Consorci de Benestar del Ripollès, Elisabeth Ortega, qui reconeix que, abans del 17-A del 2017, els indicadors sobre una suposada integració van fallar i la relació amb la comunitat musulmana era “molt distant”.
Ortega minimitza l'auge del discurs xenòfob a Ripoll. “Tampoc no és una gran preocupació. És important parlar alt i clar, i poder conversar. No sempre és necessari arribar a consensos”, esgrimeix. Pilar Anfruns, de 69 anys, va votar a la CUP al maig, però admet que desconfia dels musulmans. “No soc racista, però són gent tancada”, diu en un pont sobre el riu Ter per on caminen dones amb vel.
