Gentrificació, turistes i mentides: per què totes les ciutats comencen a semblar iguals?

Tant se val si vius en un nus d'autopistes, si casa teva està envoltada de turistes de comiat de solter o si la teva àrea metropolitana està en un procés de reconversió industrial. Sigui com sigui la teva ciutat, el més probable és que ara s'estigui anunciant pel món com el paradís de la mobilitat sostenible, el formiguer cultural i el niu d'emprenedors que no és. La marca va néixer com a signe per diferenciar el bestiar.

Va ser fa milers d'anys i, des de llavors, s'ha utilitzat en totes les cultures per desigualar a través de lletres i signes. Avui, les empreses volen seguir separant els seus productes dels de la competència i, últimament, prefereixen vendre's com a comunitats obertes. En canvi, les ciutats, que no són empreses encara que de vegades es comporten com a tals, inverteixen grans pressupostos en estratègies de marca de ciutat que no són gens diferenciadores.

Ho explica Aaron Renn, investigador del Manhattan Institute for Policy Research, en un text per a CityLab: “Cadascuna sembla que està fent tot el possible per arribar-nos a convèncer que és exactament igual que qualsevol altra que es consideri cool”. Ho fa amb exemples com Houston i Atlanta, dos llocs amb barris residencials infinits, on el cotxe és el rei i l'economia es basa en grans corporacions que, tot i això, es comuniquen com si fossin Portland o Amsterdam, icones de mobilitat sostenible i economia innovadora.

La identitat de les ciutats són les mateixes ciutats

Nacho Padilla, director creatiu de l'Ajuntament de Madrid durant la legislatura de Manuela Carmena, explica què s'està fent malament: “La marca no ha de ser un relat del que volem ser, sinó del que som. La ciutat ja és una comunitat; es tractaria d'entendre i nodrir els significants existents”. Padilla, que ve de treballar en agències multinacionals, ha liderat en aquests quatre anys una manera de comunicar de la qual s'ha parlat a tot arreu.

No ha estat millor perquè hagi estat més bonica que la d'abans, sinó perquè ha estat més eficaç a l'hora d'ajudar a construir un relat compartit. “La identitat de les ciutats es troba… en les ciutats mateixes. Es tracta d'entendre's sense assumpcions prèvies i de saber-se explicar. Cap a fora i cap a dins”.

Però, i si les ciutats en realitat sí que s'estan assemblant cada vegada més les unes a les altres? Més enllà de la comunicació, hi ha una sensació generalitzada que, ara que viatgem sense parar, només ho fem per trobar els mateixos cafès, les mateixes botigues, els mateixos espais públics. “No és una sensació, és així. Les ciutats sempre han estat íntimament relacionades amb els intercanvis comercials. El que passa és que ara els mercats són globals i la gentrificació és una estratègia global”. Ho explica Gaia Redaelli, arquitecta i urbanista italiana especialitzada en rehabilitació i patrimoni.

La gentrificació, malgrat el que es tendeix a pensar, és un simple assumpte econòmic. L'estil imperant de les classes creatives és el rastre amb el qual es pot seguir un procés multimilionari d'inversió immobiliària amb conseqüències devastadores, fins i tot per a aquestes classes creatives que tard o d'hora són expulsades dels barris on van arribar per regenerar i que ja no es poden permetre viure allà.

La turistificació aguditza tant les seqüeles com l'homogeneïtzació. I les causes són les mateixes. “Les administracions”, explica Redaelli, “són responsables quan emprenen processos de regeneració sense aplicar polítiques d'habitatge que continguin els preus i l'especulació”. Per això, són encara més perilloses aquestes estratègies de marca de ciutat pensades per a turistes i inversors i no per als habitants.

Tant si es fan així per ineptitud i falta d'enginy com si estan planificades intencionadament, no queda més remei que recordar allò que es cridava des de Las Ventas, a Madrid, fa uns anys: “A qui defensa l'autoritat?”