_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Poder és voler

Si la cultura és la suma de totes les formes d’art, d’amor i de pensament que, en el curs dels segles, ens ha permès ser menys esclavitzats, que ens espera tenint-la per una conselleria menor?

Josep Cuní
Una manifestació a favor de la llibertat dels polítics presos.
Una manifestació a favor de la llibertat dels polítics presos.carles ribas

Queda enrere aquell temps en què l’independentisme insistia que els presos no eren moneda de canvi. Ho deien, sí, però mai ha estat així. Puigdemont ja va posar com a condició en la seva correspondència a Rajoy l’octubre del 2017 –abans de la declaració fallida d’independència, de l’aplicació del 155 i de la detenció dels membres del Govern que no van marxar del país– que els Jordis sortissin de la presó preventiva a la qual havien estat condemnats per la jutgessa Lamela per un presumpte delicte de sedició a causa de les protestes davant de la seu de la Conselleria d’Economia, el 20 de setembre del mateix any.

La frase declarativa s’ha anat repetint amb la constància dels qui saben controlar els rituals i la seva propaganda. Així, l’eslògan va prosperar durant la campanya electoral de desembre d’aquell any per mobilitzar uns votants que, malgrat tot, es van inclinar una mica més pels qui es van fer presents des de l’estranger i eren ovacionats que no pas pels qui estaven obligats al silenci darrere de les reixes i eren plorats. Un comportament curiós d’una part de la ciutadania que afegeix un altre ingredient social digne de ser estudiat en aquest complex assumpte que ens envaeix. És el que ERC vol revertir. Per això la triple candidatura del seu líder, a qui reten homenatge proper al culte. Puigdemont recull el testimoni i posa en escac el que va ser el seu partit amb una opa implacable imposant els seus fidels, que li dediquen, agraïts, una adoració sense condicions. No sembla, doncs, que l’aspirada república es conformi, ara com ara, amb un sol rei.

Per descomptat que aquesta lectura no serà mai reconeguda ni per ells ni pels seus perquè el relat oficial passa per altres conceptes també ben sabuts: internacionalitzar la causa a través de les eleccions al Parlament Europeu, forçar negociacions amb Madrid canalitzant a través seu el vot al Congrés i el Senat i convertir Barcelona en la capital de l’independentisme sense la qual la secessió difícilment podrà tenir el suport social imprescindible perquè no es discuteixi. No parlo de la capitalitat republicana perquè en això també hi ha els comuns, com han demostrat amb les seves iniciatives i comportaments municipals en reiterades ocasions. Gestos, molts; accions determinants, poques.

Però en això consisteix la política avui a bona part de l’univers: a predicar i no donar blat. Ho veiem arreu on les convulsions pròpies posen al centre de les seves respectives reivindicacions grans al·legats, simples argumentacions, greuges sobrats i emocions fortes. Ho verbalitza Trump, ho domina Putin i ho evidencia el Brexit. Per darrere, les xarxes socials fan la seva feina i WhatsApp va camí de convertir-se en el julivert de totes les salses. Ho vam descobrir al Brasil de Bolsonaro, ho vam constatar a l’Andalusia de Vox i ho anirem vivint a la Catalunya insubmisa que té en el seu electorat de més edat i cabells blancs els creients incondicionals capaços de fer seus els sentiments aliens. Lògics, d’altra banda, en els qui més han viscut i patit. Per això les dones ahir relegades i avui empoderades lideren aquesta causa segons detecten alguns treballs demoscòpics qualitatius. El màrqueting polític s’ha engegat.

Tot aquest desplegament també té el seu cost. Un és el que es veu, es pot quantificar i es dibuixa en la pèrdua de força del Govern, que arrossega el perill de minimitzar les nostres institucions. Un altre és el que s’amaga al darrere de les freqüents cortines de fum que es despleguen per intentar despistar-nos. En aquest costat fosc fa anys que hi han col·locat la cultura. I amb la cultura tot el que té a veure, curiosament i paradoxalment, amb l’ensenya del país. Identitat inclosa.

La propera marxa de Laura Borràs de la conselleria obligarà al tercer relleu en un any i mig al capdavant d’aquest negociat tan important. I amb ell tot el que representa per a un sector que no ha superat l’impacte negatiu provocat per la crisi econòmica i la percepció ciutadana que la pobresa cultural ha augmentat al ritme de l’econòmica sense que ningú l’hagi pal·liat.

Si la imatge habitual d’instrumentalització dels càrrecs polítics a costa dels interessos electorals es projecta sobre allò que, en la mort, continua sent vida, en la feliç expressió d’André Malraux, ens veurem obligats a continuar sentint-nos súbdits dels qui l’independentisme pretén alliberar-nos. Perquè, i tornant al mitificat intel·lectual francès, si la cultura és la suma de totes les formes d’art, d’amor i de pensament que, en el curs dels segles, ens ha permès ser menys esclavitzats, que ens espera tenint-la per una conselleria menor? Segurament continuar nominant pel·lícules en llengua castellana als Premis Gaudí, veure passar de llarg les millors exposicions i pintar pancartes reivindicatives amb faltes d’ortografia.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_