La brigada desconeguda

Protegits rere les seves boines i les seves caçadores amb coll de franel·la, no n’hi ha pràcticament cap que somrigui. I això que, en principi, deixaven la guerra i se n’anaven cap a casa. És una imatge del 25 d’octubre del 1938 presa a les Masies, un balneari antic entre el monestir de Poblet i l’Espluga de Francolí, de l’homenatge que l’Exèrcit de l’Ebre va oferir als membres de les Brigades Internacionals que, entre 35.000 i 40.000 de més de mig centenar de nacionalitats, van participar de manera altruista (uns 10.000 no van poder donar més: ho van pagar amb la seva vida) a la Guerra Civil espanyola. Poc més de cinc setmanes abans, el 18 de setembre, la Societat de Nacions havia adoptat una resolució per la qual s’ordenava que es retiressin… Tampoc somriuen les joves que van portar flors per llançar-les-hi als brigadistes tres dies després, el 28 d’octubre, en la desfilada que uns milers d’ells, representants de totes les unitats i els països, van realitzar per l’Avinguda 14 d’abril, l’actual Diagonal. La tristesa més continguda és la d’una d’aquestes joves, la de més a l’esquerra, segurament pensant en el que aquella marxa representaria per al futur de la nena amb un llaç al cap que portava als braços.

Les imatges les va prendre l’anglès Henry Buckley, que cobria la guerra per The Daily Telegraph. Ara estan dipositades a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès (Buckley va acabar casant-se amb una catalana, Maria Planas, i sent corresponsal de l’agència Reuters per a Espanya), i formen part d’una sèrie majoritàriament inèdita que ara es pot veure en una breu i modesta exposició del Memorial Democràtic als jardins del Palau Robert de Barcelona 80 anys després d’aquella desfilada. Són amb prou feines 10 instantànies que mereixerien millor sort, si bé emocionen per si mateixes. Especialment l’última: Buckley capta la cua de la desfilada, els brigadistes ja una mica allunyats, gairebé en un contrapicat que permet veure barcelonins als balcons llançant paperets que cauen al terra on, ja trepitjades, queden enrere també poms de flors. És impossible un millor reflex de l’emotivitat del moment i de l’estat d’ànim del mateix Buckley, catòlic devot, però que sentia una profunda admiració i solidaritat amb els episodis de factor humà que veia al bàndol republicà.

Les cròniques parlen d’una eclosió de gratitud popular que hauria portat a gairebé mig milió de barcelonins al carrer, si bé, per por dels bombardejos, no es va comunicar públicament la realització de la desfilada fins poques hores abans que es fes. Potser no va anar exactament així i és un altre dels mites que giren entorn de les Brigades Internacionals. I és que encara no s’ha narrat ni desvetllat tot sobre elles, com es va demostrar divendres passat en el seminari internacional Història i memòria de les Brigades Internacionals. Una mirada est-oest, que va organitzar la Universitat de Barcelona a través del seu Observatori Europeu de Memòries i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Per exemple, la presència de brigadistes àrabs i, especialment de marroquins, que l’imaginari col·lectiu (de l’època i encara avui) identifica amb les tropes brutals que van alimentar l’exèrcit rebel de Franco.

Es calcula que de brigadistes àrabs n’hi havia un miler, els quals van pagar un preu alt: la meitat van morir. La majoria eren d’origen magrebí. Els que més, algerians, “uns 500, per la influència dels comunistes francesos i una base obrera més gran”, contextualitza Rocío Velasco de Castro, de la Universitat d’Extremadura. De marroquins n’hi havia uns 200, però també hi havia saudites (quatre), sirians (11), egipcis (cinc) i fins i tot un libanès. Els palestins van formar el segon contingent àrab més nombrós, amb 226 (“molts eren jueus”).

D’entre aquests darrers la investigadora destaca Muhammad Najati Sidqui pel seu curiós paper: per ser un dels pocs que va deixar unes memòries (inèdites en castellà), va ser el responsable de la propaganda republicana encarregada de dirigir-se als seus compatriotes marroquins feixistes perquè canviessin de bàndol. Anava, pel que sembla, intentant-ho amb un megàfon per les trinxeres del front de Còrdova. No va tenir massa èxit. Però tant o més li va costar convèncer els seus de fer aquesta tasca més a prop del punt de reclutament feixista mateix, al Marroc, a través d’una emissora de ràdio a Algèria. Les autoritats franceses els van denegar el permís.

La jornada va permetre constatar, entre altres aportacions, que hi ha cinc monuments als brigadistes als EUA, però que “el que va passar a Espanya s’ignora, no forma part de la història consensuada contra el feixisme, que per als nord-americans va arrencar amb Pearl Harbour”, recorda l’historiador nord-americà Robert Coale, que deixa constància que “alguns nostàlgics del Mccarthisme, des de ràdios dretanes, tiren avui pestes, per comunistes, als que van formar la Brigada Lincoln”. A l’antiga Iugoslàvia, “avui el revisionisme conservador elimina plaques o monuments dels Spanci, com es coneix als que van anar a lluitar a Espanya, uns 1.900, majoritàriament de Croàcia i Eslovènia”, constata el professor de la Universitat de Rijeka (Croàcia), Vjeran Pavlakovic.

També s’ha estudiat poc la presència femenina. “No acceptem dones; si ho féssim es descompondria la brigada per raons òbvies”, va respondre per escrit un dels màxims dirigents de les Brigades Internacionals, l’italià Luigi Longo, a una dona d’Estrasburg que demanava allistar-se el desembre del 1936. Ho va recordar l’estudiosa holandesa Yvonne Scholten, que ha detectat 25 dones (gairebé totes, comunistes) entre els 700 combatents holandesos que van anar a Espanya. Apartades del front i la majoria destinades a tasques sanitàries, va destacar la destinació d’Adriana Schrijver (comunista, és clar): va ser a Espanya entre el setembre del 1936 i l’agost del 1938, quan el PCE va aconseguir que el seu homòleg holandès l’expulsés per “mantenir relacions amb gent del POUM”. De tornada al seu país, va perdre la seva nacionalitat, com gairebé tots els combatents, i va ser interrogada per la policia, que la va incloure en una llista de subversives. El fitxer va anar a parar a les mans de la Gestapo amb la invasió alemanya. Els nazis la van torturar i es va acabar suïcidant a la seva cel·la. Tenia 35 anys.

També són voluntaris i formen una brigada heterogènia els arxivers, bibliotecaris i historiadors. En un nombre fix de sis i col·laboradors flotants. Són el personal del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República que està duent a terme, des de fa vuit anys, el SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals), un portal sobre les tropes mítiques. “No és una història de les brigades, sinó dels brigadistes”, concreta Lourdes Prades Artigas, alma mater de projecte, nascut de la seva tesi doctoral i que reuneix la ingent quantitat de 23.700 brigadistes documentats, seleccionats de 1.700 fonts diferents, una d’elles tan descomunal com l’Arxiu Soviètic. De cadascun se sap el país de procedència, la seva professió, els seus sobrenoms (“alguns en van arribar a tenir fins a 10”), la militància política, on apareixen documentats i què els va passar després de la Guerra Civil, la qual cosa situa el SIDBRINT com una de les fonts més completes i de referència del món sobre el tema.