_
_
_
_
_
Crónica
Texto informativo con interpretación

Vida de porter

Si s’analitza fredament, estar sota els pals consisteix a intentar posar el cos per rebre cops de pilota. Els atacants no volen que en rebis, és clar, però tu sí. Curiós, tot plegat

Carles Geli
A un porter només se'l veu quan un jugador de camp ha llançat.
A un porter només se'l veu quan un jugador de camp ha llançat.ARMANDO BABANI (EFE)

Patapam! Directe a la cara. Passat el moment en què em vaig sentir com un sufí després de la seva mística dansa giratòria, em vaig consolar pensant que era el segon penal aturat de la sèrie, tot i que l’àrbitre havia fet repetir el primer (ja m’havien afusellat) perquè en la seva apreciació, molt discutible, m’havia mogut abans d’hora. La meva heroïcitat no havia estat aclamada per l’equip, però seguíem vius per passar a les semifinals del torneig de futbol sala fins que el tercer dels meus companys, un depurat estilista, també el va llançar fora com els seus precedents, sospitosament molt desviat, gairebé al córner. Me’n vaig assabentar al vestidor: molestos amb l’home de negre tot el partit, havien decidit després de l’anul·lació de la meva aturada que engegaven la classificació. Només que no es van molestar a dir-m’ho i jo anava deixant-m’hi la pell (i els atributs amb els espagats) davant d’uns que disparaven la pilota des dels sis metres.

Aquell matí vaig decidir que, després de 36 anys, seria el meu últim partit com a porter, una posició masoquista a la qual em van empènyer a parts iguals una incompetència ostensible amb una pilota als peus o les mans i certa predisposició genètica: el meu avi havia estat un notable porter de futbol; el meu pare, de waterpolo, i un va fer el que tocava, molt més discretament, en l’handbol i –esperant el partit homenatge que no va arribar mai per penjar la samarreta en algun pavelló– uns anyets en el futbol sala de costellada, on em vaig lesionar més que en tres dècades de semiprofessional. Que cal tenir algun trastorn mental per ser-ho no ho vaig intuir fins més tard.

Si s’analitza fredament, ser porter consisteix a intentar posar el cos per rebre cops de pilota. Els atacants no volen que en rebis, és clar, però tu sí. Curiós, tot plegat. Per no parlar de la marginació: no hi ha esport en què no estigui reclòs en una zona, allunyat de la resta de l’equip, completament sol, doncs. Per a ell regeixen unes regles específiques que la majoria de les vegades són constrictores, proves destinades a un “i encara més difícil” propi del circ, cap de tan cruel com aquesta dels col·legues del futbol que no poden tocar la pilota amb la mà a la seva àrea i l’han de jugar amb els peus si els la passa un del seu equip. Sadisme en estat pur.

Som tan necessaris com ignorats: a un porter només se’l veu quan un jugador de camp ha llançat, o sigui, quan ell ha deixat de ser el protagonista. Fins que això no passa, són molts els minuts d’invisibilitat, d’inacció, de restar inèdit, simplement contemplant la resta de l’equip. Una primera tortura: tu no jugues, però la visió privilegiada de la pista et fa veure, murmurar i cridar des de la llunyania la jugada assajada mil vegades i que els teus companys –Déu, com és possible!– no són capaços de veure, i això et porta fins i tot a representar la finta o la passada que no fan. Una coreografia entre tragicòmica i inquietant si és que algú del públic llavors et para atenció. I després, o bé no poder felicitar-los pel gol, reclús a la teva àrea o proveït amb armadures vàries, o bé començar a xisclar histriònic que baixin a defensar que els altres ja ataquen.

L’envestida enemiga. El pitjor: la tensió és infinita perquè majoritàriament un no es pot moure fins que no ha actuat l’altre. Sí, és clar, has d’anar sempre una jugada més enllà, estar en constant actitud esquizofrènica entre el detall (col·locació de l’empenya o del canell del tirador; aquest la clava set de cada 10 vegades creuada a l’angle curt…) i la visió global (un es desmarca a l’altra banda, avisa el defensa…) i estar sempre ben col·locat (“el teu estèrnum ha de partir sempre la pilota per la meitat”, em va aconsellar un col·lega experimentat). En el llançament d’una falta o d’un penal, pots pensar també què pot fer l’altre, però és inevitable que et passi pel cap que ell, al seu torn, pensi que jo penso el que ell pensa i entris en un bucle angoixant que et deixa clavat al mateix lloc. Peter Handke en sap, de tot això.

En el fons, un porter no ho passa gaire bé: no hi ha res de tan temible com la por d’encaixar el gol ridícul, fantasma instal·lat en l’inconscient mental des que saltes al camp; perquè un davanter pot fallar, podria haver estat un gol, potser, hi haurà altres ocasions i un futur gol ho esborrarà, però el que és segur és que si tu falles serà un gol en contra: en el porter no hi ha potencialitat, tot és ser, aquí i ara. No hi ha oblit. Vet aquí Moacyr Barbosa, boc expiatori del Brasil-Uruguai del maracanaço del 1950 (i això que el van escollir millor porter d’aquell mundial) o Luis Arconada, en la falta llançada per Platini que es va menjar amb patates en la final de l’Eurocopa del 1984… Ningú sap el que són els minuts immediats sol a l’àrea després d’un gol com aquest; ni el primer entrenament. El sentiment de culpa i el perfeccionisme ofeguen.

Hi ha actuacions memorables, per descomptat, perquè sí que hi ha una cosa ben certa: si un porter fa una intervenció inimaginable, obra el miracle d’evitar un gol cantat, aquesta aturada porta a una altra i a una altra i a una altra. “S’ha escalfat”, es diu en l’argot. I les seves actuacions es converteixen en inenarrables, mites que s’alimenten de les llegendes del porter a qui, sol a la seva parcel·la, l’envolta un halo de valors que van, segons com, des del rol de líder fins al de bufó, passant pel d’intel·lectual, excèntric o pseudomístic. I a aquest superhome posseït li han cantat des de Rafael Alberti (ja ho sabeu: Oda a Plakto; però també hi ha la Contraoda, de Gabriel Celaya, que era de la Reial Societat) fins a Miguel Hernández, amb la seva Elegía al guardameta. Quan em sentia deprimit pel poc cas que se li feia al porter, recordava que Albert Camus i Vladímir Nabókov (que ens veia com a àguiles solitàries, homes misteriosos, últims defensors mohicans) ho havien estat. Dos genis. També en els seus darrers temps com a futbolista va exercir Miguel Delibes, que se les va haver amb un rude davanter centre, seminarista als jesuïtes, a qui havia de recordar-li als córners que allò de l’amor al proïsme també regia en el futbol…

Recurs del manuscrit trobat: em vaig trobar en la 67a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que tanca diumenge, programes oficials del Club de Futbol Barcelona de les temporades del 1970 al 1972. De més de mig centenar, només tres dedicats a porters: Reina (dos) i Sadurní. El cordovès, entre altres atacs en un enèsim mal any culer, admet: “Sé que els aficionats no m’accepten”, es defensa de l’acusació de posturetes (“no és un defecte sempre que l’eficàcia quedi fora de perill”), reconeix que el lloc de porter és “compromès i desagraït” i que en la seva pugna amb Sadurní, a diferència dels jugadors de camp, “nosaltres no ens podem adaptar a altres posicions, som incompatibles”. Sadurní, per la seva banda, explica que s’entrena cada dia des de l’Arboç del Penedès, on va néixer: es lleva a les set per anar a entrenar-se i quan torna, dina i fa la migdiada. I en despertar-se, treballa a la granja familiar, sopa, mira la tele i se’n va a dormir. “La granja és negoci i esbarjo”. El porter, una rara avis.

Ben mirat, no he deixat de ser porter. També en el periodisme ocupo aquesta demarcació: acostumo a vetllar més pel conjunt que per mi mateix, bastió de l’ortotipografia i la gramàtica pròpia i aliena, última fortalesa Bastiani que ningú ni va demanar ni agraeix, però que sento com una plaça necessària i exigida per la competència dels periodistes culturals, la presència d’escriptors i intel·lectuals i la de més d’un davanter centre estrella. Sempre, doncs, actor secundari, així en l’esport com en la vida… I arribat fins aquí, busco consol en els “jugadors a l’ombra” de Juan Villoro, els que en fan brillar d’altres, tan necessaris com les línies del camp o les blanques que separen les dels llibres.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_