Casaldàliga, 90 anys de vida, 50 de ‘bisbe del poble’

El darrer cop que Pere Casaldàliga, “el bisbe del poble” segons els seus nombrosos partidaris i “el bisbe roig” per als seus enemics acèrrims, va aparèixer davant d’una multitud, pocs comptaven de veure’l. Era juliol del 2016, i no era clar que aquesta vegada el religiós, de 88 anys, participés en el Romiatge dels Màrtirs, un esdeveniment quinquennal que ell havia creat el 1986, quan era bisbe d’aquesta regió selvàtica del Mato Grosso brasiler. El Romiatge se celebra a 268 quilòmetres de São Felix d’Araguaia, el municipi on ell viu prostrat en una cadira de rodes, i no se sabia si aguantaria les incomoditats de tant viatge. Però havia acceptat de mala gana anar-hi amb avioneta, i no amb autobús, com fins llavors acostumava a viatjar pel país (per anar, segons les seves paraules, “a l’altura del poble”), així que aquí estava aquest català i claretià, discretament disposat a veure la cerimònia d’inauguració. Banyat en aplaudiments i flaixos de mòbils, el resident espanyol més cèlebre del Brasil no va dir ni una paraula. En part, cal imaginar, perquè no hi havia anat per donar-hi una homilia. Però, sobretot, pels estralls que ha anat causant en les seves capacitats motrius el que ell mateix l’anomena “germà Parkinson”.

Des de llavors, el món ha sabut poc d’ell, com ell del món. “La política local, de l’Estat, o la brasilera, ja no les segueix molt”, admet per telèfon el pare Ivo, un dels quatre agustinians que s’organitzen per atendre les 24 hores del dia el bisbe emèrit a la seva casa de São Felix do Araguaia. El mantenen en forma amb una rutina de cures físiques al matí i de llegir-li el correu —electrònic o tradicional— a la tarda. “No contesta tots els missatges perquè ja li costa molta feina parlar, però la gent ja els hi envia, plens d’afecte, sense esperar una resposta. Són gairebé com un obsequi”, afegeix Ivo.

Així, mig custodiat i mig mitificat, demà, 16 de febrer, compleix anys un dels noms catalans més admirats del món catòlic, a la seva casa de sempre a São Felix do Araguaia, un municipi de poc més de 10.500 habitants al qual només s’arriba després de 16 hores de carretera de terra des de l’aeroport més proper, el de Cuiabá, capital de l’Estat de Mato Grosso. Aquí es troba aquest sacerdot, ordenat a Montjuïc, des que va arribar al Brasil com a missioner el 1968, fugint de l’Espanya congelada pel franquisme. El 1971 va ser nomenat primer bisbe de la diòcesi de São Felix do Araguaia, i ell va convertir casa seva, petita, rural i pobre, en la seu.

Va ser en aquestes quatre parets on Casaldàliga va començar a donar mostres de la seva espectacular adhesió als ensenyaments de l’Evangeli, sobretot la d’identificar-se amb els més desfavorits. I en aquest costat del Brasil selvàtic, els més desfavorits són centenars de milers de camperols pobres, analfabets i oprimits pels terratinents i la classe política. Així, ell oficiava missa per als veïns a l’hort de casa seva, entre les gallines, i a les nits, deixava la porta principal oberta per si algú sense llar necessitava fer servir el llit que ell deixava disponible. Anava amb texans i sandàlies i tenia dues mudes de cada peça. Quan s’havia de reunir amb altres bisbes a Brasília, anava amb autobús perquè era el mitjà de transport de la seva gent. Trigava tres dies per trajecte. El seu lema era innegociable: “No posseir res, no portar res, no demanar res, no callar res i, de passada, no matar res”.

Anys després, recordaria com, al principi, a la seva diòcesi “faltava tot: en sanitat, educació, administració i justícia; faltava al poble, sobretot, la consciència dels propis drets i el coratge i la possibilitat de reclamar”. Va decidir que aquest era el camí a seguir. Va construir escoles i dispensaris i es va posar del costat dels camperols sense terra. Va ser acusat diverses vegades d’interessar-se massa pels problemes materials dels pobres. Ell contestava que no concebia “la dicotomia entre evangelització i promoció humana”.

Viure amagat

Aquestes idees progressistes van fer que es guanyés un seguiment de culte als carrers i un odi incontenible en diverses institucions. Es va posicionar a favor dels indígenes de l’Amazones, que per als interessats en enriquir-se eren els més fàcils de fer fora de cada territori: es va aliar amb els xavantes de Marãiwatsédé, els tapirapés i els carajás, i això el va enfrontar als latifundistes, les multinacionals i la dictadura militar. Va veure com sicaris mataven els seus companys —la conclusió habitual dels conflictes en aquesta zona—, i ell mateix va haver de viure amagat durant un mes del 2012 per amenaces de mort. Va rebutjar tenir escorta: “L’acceptaré quan l’ofereixin també a tots els pagesos de la meva diòcesi amenaçats de mort com jo”, va dir.

El Vaticà el va convocar el 1988 perquè donés explicacions per tanta proximitat a la teologia de l’alliberament i perquè visités el papa Joan Pau II, com hauria d’haver fet un cop cada cinc anys segons el Codi de Dret Canònic. S’hi va plantar en camisa, sense anell i amb un collaret indi al coll. Va aclarir al pontífex: “Estic disposat a donar la meva vida per Pere [el fundador de l’Església catòlica], però pel Vaticà és una altra cosa”. En sortir de la reunió, va oferir un resum a la premsa: “M’ha escoltat i no m’ha fet cap estirada d’orelles. Podria haver-ho fet, com nosaltres les hi podem estirar”. I va matisar: “L’Esperit Sant té dues ales i a l’Església li agrada més retallar l’esquerra”.

El febrer de 2003, Casaldàliga va fer 75 anys, edat a partir de la qual es pot jubilar un bisbe. El Vaticà el va rellevar immediatament. “Si el bisbe que em succeeixi vol seguir el nostre treball de lliurament als més pobres, podria quedar-me amb ell com a sacerdot; en cas contrari, buscaré un altre lloc on poder acabar els meus dies al costat dels més oblidats”, va insistir llavors. Si els va ser fàcil trobar-li un substitut, no van donar cap mostra que fos així. No van tornar a manifestar-se fins el gener del 2005, quan van anunciar que ja tenien reemplaçament i que Casaldàliga havia d’abandonar la diòcesi. Ell s’hi va negar i es va quedar treballant amb el seu substitut, i després amb el següent.

Pere Casaldàliga fa 90 anys a la casa de sempre i al municipi de sempre, però la resta no és el de sempre. Araguaia s’ha convertit en una de les principals plantacions de soja del Mato Grosso, cosa que significa que ja hi han arribat les grans multinacionals agrícoles amb els seus productes químics. Els indígenes i els camperols sense terra poc poden fer contra això. Aquesta batalla l’ha perdut Casaldàliga. Però quan un lliura la seva vida a la lluita, guanyar és el de menys.