_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Els referèndums: votant en soledat

Davant de la vella democràcia representativa, el futur seria una aposta per la democràcia directa

Cues a les eleccions del 21-D.
Cues a les eleccions del 21-D.Albert garcia

Els problemes s’acumulen, de manera que al desconcert econòmic i social cal afegir-hi una impugnació a la política i a la democràcia. Utilitzant com a emblema el crit “no ens representen”, hem traslladat la responsabilitat de les nostres dificultats a una casta de polítics allunyats i incompetents. La democràcia representativa, doncs, ja estaria esgotada. La ciutadania, cansada dels intermediaris, estaria reclamant prendre les regnes i assumir directament les decisions. Davant de la vella democràcia representativa, el futur seria una aposta per la democràcia directa.

Aquesta invocació a formes de democràcia directa es materialitzaria, per exemple, en el referèndum sobre la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea i també en l’experiència catalana, més propera. En tots dos casos, la solució serien les urnes, concedint a la ciutadania la capacitat de decidir. Aquest fil argumental és potent i seductor. En primer lloc, perquè identifica els culpables de la nostra situació: els representants polítics. I, en segon lloc, perquè invoca d’una manera molt comprensible la base etimològica de la democràcia: el govern del poble. Un argument potent i seductor, tot i que pot resultar fal·laç i amagar algunes perversions. A continuació en citaré algunes, assumint que no es tracta de descartar els referèndums, sinó d’advertir de les seves febleses.

Un referèndum és un mecanisme de democràcia directa que podríem definir com aquell en què els ciutadans decideixen a través del vot sobre temes de contingut polític i no únicament sobre qui seran els seus representants. No obstant això, sent una mica més precisos, hauríem d’afegir que la democràcia directa també és immediatesa en les interaccions i que, per tant, exigeix una relació cara a cara entre els participants. La literatura especialitzada sosté que quan la democràcia directa es limita al vot i no té en compte la interacció, llavors ens trobem amb una forma empobrida de democràcia.

El primer problema dels referèndums té a veure amb el fet que són un exercici de suma zero, en què el que uns guanyen és el que els altres perden. Si el 52% dels votants optessin per la independència de Catalunya, la posició de l’altre 48% hauria perdut la partida. Es considera, en canvi, que una democràcia plena és aquella que afavoreix la suma positiva; és a dir, decisions que, sense satisfer plenament les opcions de ningú, sí que es puguin interpretar com a beneficioses per a tothom. La clau de la suma positiva és la deliberació, no el vot. Per tant, Catalunya només guanyarà si parlem sobre la seva relació amb Espanya, mentre que si votem hi haurà guanyadors i perdedors particulars.

La lògica de suma zero és binària, de manera que el que aconsegueix no és mitigar sinó agreujar els conflictes. La democràcia hauria de ser allò que ens permet conviure en la diferència, mentre que els referèndums ens porten a dividir-nos. Jane Mansbridge sostenia que “aquest model de democràcia adversarial és la democràcia de les societats cíniques, ja que substitueix l’interès comú per l’interès propi, els moments de trobada i diàleg per la soledat del vot”.

Un segon problema té a veure amb la qualitat de les decisions que s’adopten. La democràcia representativa reclama votants informats, és a dir, ciutadans amb opinions polítiques però que deleguen en els seus representants els debats detallats i les decisions concretes. La democràcia directa, en canvi, implica que les decisions les prenen els ciutadans, de manera que han de ser capaços de passar de la informació genèrica al coneixement polític sòlid. Per aquesta raó sol considerar-se que un referèndum ha d’arribar precedit d’un debat públic intens i qualificat. Això és el que passava a l’àgora grega i el que, segons sembla, hauria de passar avui a l’àgora mediàtica que domina i, de fet, perverteix el nostre accés al coneixement polític. Quan en aquest espai mediàtic domina el periodisme de part, el recurs als titulars cridaners i les simplificacions més bastes, llavors és difícil pensar en la possibilitat de prendre decisions de qualitat.

Avui és un lloc comú considerar que el referèndum és l’única sortida a l’actual bloqueig polític de la relacions entre Catalunya i Espanya. Potser és cert i finalment haurem d’anar a les urnes. Però no hauríem d’oblidar que es tracta d’una sortida pobra. I hauríem de recordar els límits d’un mecanisme que pot intensificar el conflicte i afavorir decisions empobrides. Com ens advertia Giovanni Sartori, “el poble té el dret a equivocar-se, encara que això no justifica que l’induïm a l’error”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_