La Barcelona rica
Cal anar penetrant necessàriament una ciutat i l'altra, i és possible i fins i tot desitjable que amb el temps la ciutat alternativa vagi guanyant pes
Quan hi ha turbulències, i no hi ha dubte que ara n'hi ha, l'alcaldessa Ada Colau fa santament de prendre la paraula i reclamar calma: no passa res, tot tornarà al seu lloc. Tant és que siguin atemptats sagnants o decisions polítiques pertorbadores. La imatge de ciutat que està defensant Colau, a més de la normalitat, és la d'un espai d'intercanvis lliures i dinàmics. No critica els mercats ni esmenta els voltors: això és gestió quotidiana, en casos extrems es tracta de vendre prosperitat. Prosperitat, vet aquí la paraula. Al comú dels mortals, pobres de nosaltres, la situació física de l'Ibex 35 ens rellisca, però la imatge d'una estampida d'empreses que, per les raons que siguin, emboliquen el farcell i se'n van ens angoixa. Vet aquí el pes de l'economia també en la imatge de la ciutat. Ara bé, quan volem vendre la ciutat alternativa, la que es cola en els intersticis dels poders fàctics, llavors apel·lem a Germanetes o a una fàbrica de creació. Però la imatge pública i universal de Barcelona segueix sent la ciutat rica.
Ada Colau va entrar a l'Ajuntament fent exactament el contrari: venent la ciutat popular contra la prepotència -deia ella- dels poderosos. Recordin aquelles desafortunades declaracions contra el nostre congrés estrella perquè no hi havia wifi a Nou Barris, com si fossin apostes del mateix nivell jeràrquic. I, immediatament, una decisió que encara lamentem ara. Un gran hotel de cadena internacional pretenia recréixer un edifici bancari al Passeig de Gràcia -on no causava molèsties- a canvi d'una permuta interessant: regalar a la ciutat l'històric Teatre Masriera del carrer Bailén. Ho havia teixit Xavier Trias, que era hàbil buscant aquests punts de compensació molt més útils que el problema causat pel qual s'estava compensant. Era una batalla simbòlica: frenar els hotels, que corrien desbocats. Però hem perdut els bous i la carreta, perquè ni hotel ni teatre: pisos de luxe, que no aporten res.
Aquests dies, en què està tancant el mític Bulevard Rosa, val la pena recordar el nostre passeig del luxe carregat d'oficines i bancs, cec per al comerç i per a la gent. Una galeria comercial va ser una novetat digna de peregrinació. En aquells temps, o una mica abans, Josep Maria Ainaud, regidor del districte, deia que l'Eixample no tenia inversió, que les oficines llançaven els veïns al carrer. Els problemes varien. Va dir a més una cosa terrible: no hi ha equipaments, però hi ha propietats privades que compensen, biblioteques per exemple. Cert: l'Eixample guarda tresors patrimonials, però això no és un servei públic, i és en servei públic que cal equiparar els districtes. No tots podem, com podia l'inefable Josep Maria, freqüentar les biblioteques i els salons i les col·leccions d'art "dels amics de casa". Ainaud es referia amb aquesta expressió a aquells que es fregaven amb el poder, de vegades fins a límits insuportables: no era el seu cas, Ainaud era un home digne. Però per bé o per mal compartien el tronc comú de la voluble burgesia catalana, les famoses cent famílies. Tot això ha desaparegut.
A la gent li agrada anar a veure els vaixells del Saló Nàutic encara que no navegui i li agrada calibrar marques de luxe encara que ni somiï a comprar-les. Després hi ha els activistes que diuen que aquesta ciutat no els representa i que la seva és la modesta de l'hort urbà i el carril bici. I la veritat és que són hemisferis amb funcions diferents, una de les quals és merament representativa i l'altra, el model a construir. Un peu a cada costat. Cal anar penetrant necessàriament una ciutat i l'altra, i és possible i fins i tot desitjable que amb el temps la ciutat alternativa vagi guanyant pes.
Mentrestant. És bona idea transformar el Maremàgnum en un centre didàctic? Jo crec que no. Hi ha andròmines que neixen per ser el que són i forçar-les a ficar-se en l'esquema de la correcció política no els donarà la vida que els nega la seva pròpia obsolescència. Edificis condemnats per la seva pròpia banalitat. Tan ridícul és fer d'un centre d'oci un centre d'oci sense plus agregat?
Després hi ha les prioritats. Però ja sabem que les prioritats les carreguen els veïns.
