_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Deixeu-me escriure sobre el que importa

És veritat, no sempre podem parlar del que és important, sempre hi ha algú que ve a amargar-nos aquesta vida que tant necessitem que sigui una festa

J. Ernesto Ayala-Dip
La Rambla.
La Rambla.JOAN SÁNCHEZ

Avui no tenia pensat escriure sobre la Rambla de Barcelona. Encara no estic gaire segur que sigui moralment legítim que ho faci. En principi, tenia pensat escriure sobre Blanes. No de la Blanes de Roberto Bolaño, que aquesta és només seva, sinó d'una altra anterior, breu i intensa, que vaig viure en els primers anys setanta. Precisament la setmana passada vaig començar a llegir la novel·la de l'escriptora Tina Vallès La memòria de l'arbre. Al pòrtic l'autora posa com a epígraf una citació de l'escriptor portuguès Gonçalo M. Tavares que em va fer pensar i que diu així: “Deixem, doncs, que els patriotes exaltats preparin guerres, tractats, la nostra làpida i les seves estàtues, i parlem de l'important: el meu avi”. És veritat, no sempre podem parlar del que és important, sempre hi ha algú que ve a amargar-nos aquesta vida que tant necessitem que sigui una festa. Quan no són els patriotes de torn, són els representants fanàtics d'una secta islamista que no sé si a Mahoma li hauria fet gaire gràcia que existís. No pensava parlar dels meus avis, tot i que si ho hagués volgut fer hauria hagut d'inventar-me'ls, tenint en compte les nul·les dades que tinc sobre la seva vida. Així que estic forçosament obligat, per raons òbvies, a parlar del primer paviment que vaig trepitjar quan l'abril del 1970, cap a les nou del vespre, vaig sortir de la meva pensió i vaig enfilar un passeig del qual mai havia sentit a parlar. Desconeixia tant la seva existència com el seu nom. M'hi vaig topar de cara i vaig baixar fins al port.

Han passat moltes coses des de llavors. Els últims anys del franquisme, la Transició, l'intent de cop d'Estat del 1981, el pujolisme, les Olimpíades, la crisi del 1993, el canvi de la pesseta per l'euro, el Tripartit, la impugnació de l'Estatut de Catalunya del 2010, la crisi sistèmica del 2008, el Moviment del 15-M, l'aparició de dos nous partits antagònics (Cs i Podem), la caiguda en picat del PSC i la progressiva consolidació de l'independentisme, que s'ha cristal·litzat en l'anomenat procés. He estat testimoni de tots aquests esdeveniments històrics. Però només al voltant de l'antifranquisme i tota la dècada dels vuitanta i els primers anys dels noranta, vaig tenir la sensació que la història de Catalunya i la d'Espanya, a Catalunya, la compartíem fonamentalment a la Rambla. És clar que llavors érem tots més joves. La Rambla era un lloc de trobada, on et creuaves amb amics i coneguts. Per a mi va ser el més semblant al carrer Corrientes de Buenos Aires de la dècada dels seixanta. Hi compraves premsa, llibres. No sorties d'allà fins que els escombrariaires buidaven el passeig amb els seus potents i gairebé temibles dolls d'aigua. Pot ser que també aquí es forgessin els primers festejos fugaços (llavors a la xicota o el xicot calia presentar-los com a amiga o amic, no fos cas que et consideressin un burgès). Les tertúlies al Cafè de l'Òpera o en aquell antic petit cafè que hi havia a Sant Pau, que feia cantonada amb la Rambla, a molt pocs passos d'on la furgoneta assassina dijous passat va posar fi a tantes vides. Per a mi la Rambla va ser el lloc del meu baptisme barceloní. Va ser on vaig llegir el meu primer article imprès a les tres de la matinada, aquella hora que Louis Aragon, en un cèlebre poema, deia que era la millor hora als Camps Elisis. No segueixo més. No crec que sigui ara mateix estèticament lícit seguir parlant de la Rambla, almenys no amb aquest to elegíac que sembla que ens obliguin a adoptar aquests recents i tràgics successos.

Però sí que vull dir, abans d'acabar, que fa molt que no em creuo amb els qui veia fa vint anys. Ni amb ells ni amb els seus fills. No veig polítics ni escriptors ni actors passejant-s'hi. Em semblen massa absències en un lloc tan sagrat i universal. No fa més de dues setmanes que un antic conegut em va dir que ell ja fa molt de temps que no baixa a la Rambla. “Molts turistes, no es pot fer ni una passa”. Al juny, a pocs metres de l'atemptat, vaig llegir amb perplexitat un eslògan terrible: “Vosaltres, els turistes, sou els veritables terroristes”. Estic segur que qui va escriure això ja en deu estar absolutament penedit.

Ara llegeixo encara més perplex articles cantant les delícies de la Rambla. En vaig llegir un fa uns dies, on l'autor aconsegueix fer una mescla de lletania i text d'iniciació. Ara l'única cosa que espero és que els patriotes d'una riba i l'altra i els intèrprets més sanguinaris de l'Alcorà em deixin parlar del que realment m'importa, aquella llunyana Blanes que vaig conèixer.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_