_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Intimidar i humiliar

Una investigació judicial –concretament, pel 'cas 3%'– és un tema molt seriós, però resulta dubtosa la posada en escena executada per membres de paisà de la Guàrdia Civil

La Guàrdia Civil al Parlament.
La Guàrdia Civil al Parlament.Joan Sánchez

Potser estic equivocat, però al meu modest parer el combustible més potent que, al llarg dels últims deu o quinze anys, ha propulsat l'independentisme català des de la marginalitat fins a l'hegemonia social, aquest combustible és, de fet, el sentiment d'humiliació acumulat per centenars de milers, per alguns milions de ciutadans de Catalunya; la sensació que les estructures de l'Estat espanyol no només rebutjaven, sinó que menystenien i menyspreaven una vegada i una altra les seves aspiracions, les seves demandes, el concepte que aquestes persones tenen de si mateixes com a comunitat; en definitiva, la seva dignitat.

És una sensació que, en l'actual etapa històrica, es va començar a consolidar potser amb la recollida de signatures i l'excés de demagògia del PP contra l'Estatut de Maragall; va continuar amb Alfonso Guerra vantant-se d'haver passat el ribot a aquell Estatut; va madurar durant els quatre anys de permanència ominosa de la llei autonòmica al Constitucional –recordeu que l'editorial conjunt de dotze diaris catalans el novembre del 2009 es titulava La dignitat de Catalunya, i no el van impulsar mitjans ni el van redactar plomes precisament nacionalistes–, per culminar amb la sentència de juny del 2010, que menyspreava d'una tacada el consens de més de dos terços del Parlament i el resultat d'un referèndum.

Quan la sembra de “desafecció” –el concepte, com sabeu, el va popularitzar el president Montilla– realitzada per tots aquests esdeveniments va començar a fructificar en una collita d'estelades i de grans manifestacions independentistes, l'actitud del sistema polític i institucional espanyol es va mantenir invariable: menyspreu (recordeu l'al·lusió de cert pròcer a “aquests que van dibuixant lletretes pels carrers”?) i l'apel·lació fèrria a una legalitat de la qual moltíssims catalans se senten exclosos, almenys des de la sentència del TC contra l'Estatut.

Ara, mentre es diria que la col·lisió de legitimitats entre l'Estat i la Generalitat està entrant en una fase decisiva, es fa palès que la Moncloa –plena d'assessors, però pel que sembla no hi ha cap expert en intel·ligència emocional– ha decidit intensificar la tàctica de la humiliació, reforçant-la amb tota mena de gestos intimidatoris. Els últims dies de la setmana passada ens van oferir un veritable recital en tots dos terrenys.

Una investigació judicial –concretament, pel cas 3%– és un tema molt seriós, però resulta dubtós que la posada en escena executada per membres de paisà de la Guàrdia Civil el dijous 20 de juliol mantingués aquesta serietat. ¿Era versemblant que els agents que es van presentar al Parlament, a la Generalitat i a la Conselleria de Justícia trobessin les agendes i els registres de visites de Germà Gordó, tot i que el jutge ja tingués constància oficial de la seva inexistència? Els protocols d'actuació policial preveuen que els agents circulin per una cambra legislativa –cito EL PAÍS del dia 21– “amb la cara tapada”? Ho haurien fet al Congrés o al Senat? És impossible no pensar en una exhibició de força i en un missatge del tipus: “Ja veieu el respecte que ens mereixen el vostre Parlament, el vostre Govern i les vostres conselleries...”.

L'endemà, l'Executiu de Mariano Rajoy va reblar el clau anunciant aparatosament l'augment dels controls financers sobre la Generalitat, l'activació d'un veritable Estat de setge pressupostari amanit amb l'amenaça de tallar l'aixeta del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica). Que el pretext per a aquesta ostentació de duresa fos una partida de 6.150 euros suposadament sense justificar (quina part del referèndum es pagarà amb aquesta fabulosa suma?) il·lustra amb escreix que es tracta d'una maniobra política, d'un altre ritual d'humiliació.

Segons les últimes dades del CEO –aquestes que han suscitat l'entusiasme de l'unionisme–, com a mínim un 56,4% dels catalans volen un grau d'autogovern molt superior al de l'Estatut vigent, ja sigui a través d'un Estat independent o d'un de federat. Doncs bé, el missatge del Consell de Ministres de divendres és que no tenim cap autogovern: obligada a sotmetre cada setmana les seves despeses al control del Ministeri d'Hisenda, descrita com una comunitat amb mancances que no es pot autofinançar, amb els seus funcionaris amenaçats, la Generalitat té menys autonomia que la diputació provincial més modesta. La lliçó és nítida: “Mentre somieu amb la República catalana, el vostre poder real és zero”. O sigui, l'escarni com a mètode de seducció.

Joan B. Culla i Clarà és historiador. 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_