_
_
_
_
_
Obituari

Adeu a Joaquim Molins, el catalanista burgès i amable

Conseller de la Generalitat, portaveu al Congrés, afí a Roca, adorava l'òpera; va ser enèrgic, sempre amb elegància

Xavier Vidal-Folch
Joaquim Molins, el 2013.
Joaquim Molins, el 2013.Massimiliano Minocri

Encara que molts ho sentim, i molt, i és dur dir-ho, Joaquim Molins i Amat va encertar a morir-se. Va ser dijous, als 72 anys.

En realitat ja fa un temps que va començar a acomiadar-se. Quan va renunciar, fa nou mesos, a la presidència del Patronat del Liceu. També la va encertar llavors, perquè havia d'ocupar-se d'un repte —insidiós— que absorbia les seves energies minvants: la lluita, dura i elegant, contra el càncer.

L'adeu d'en Quim —poc després del que acaba d'entonar, gairebé centenari, el seu llegendari oncle Casimiro, en Miro, el patriarca de l'arxiconeguda família cimentera— coincideix simbòlicament amb l'evanescència del món que tan bé va encarnar. El món en declivi de la burgesia cosmopolita incorporat al catalanisme moderat, del qual discretament es desenganxaria després, quan aquest es va diluir per rumbs radicals.

Molins va pujar a aquest tren des d'un precís to vital barceloní, urbanita, dialogant, irònic, vitalista, tan hereu de Montaigne —perquè hi ha “una certa manera de fer les coses”— com de Vicens Vives. I ho va il·lustrar a les restes liberals d'un empresariat perifèric desconcertat, tan vencedor socialment com derrotat culturalment.

Fill acadèmic de l'IESE, va provar fortuna executiva en algun negoci financer que va fracassar aviat (Renta Catalana). Hereu dels cercles més vocacionalment públics de l'europeista Cercle d'Economia, com el seu germà Joan, mentre aquest es va concentrar en la indústria, ell es va llançar al compromís polític al Centre Català, després colligat amb altres grups moderantistes (entre ells, la UCD local).

Va acabar desembocant en la Convergència que combinava llavors el comarcalisme genètic del pujolisme amb el liberalisme actualitzat de Miquel Roca. I per osmosi va sintonitzar amb aquest.

Amb el transcurs dels anys, el reemplaçaria com a portaveu parlamentari al Congrés (1995), quan Roca es va presentar com a alcaldable barceloní davant de Pasqual Maragall. El desafiament de substituir un dels pares de la Constitució i eficaç parlamentari era una prova seriosa. Molins va deixar bon rastre. Havia passat abans pel Govern de la Generalitat, primer com a conseller de Comerç i Turisme (1986-1988) i després de Política Territorial i Obres públiques (1988-1993).

Encara que d'amabilitat extrema (ningú en guarda un mal record, i això és de nota en aquest país aspre), va saber ser enèrgic en defensar un Pla de residus (industrials) que va aixecar polseguera al territori i va haver d'esperar una posterior revàlida.

Però mai se li va conèixer un mal posat. Ni tan sols quan la superiora de la congregació prohibia —era l'era, diguem, de la naftalina— l'assistència al sopar de Nadal del Govern a les parelles dels consellers divorciats: Isabel Ustáriz, quina lliçó de maneres vas regalar!

El 1999 va deixar el Congrés per presentar-se com a candidat del seu partit a l'alcaldia de Barcelona, que va perdre davant de Joan Clos. Augmentava la nòmina de notables catalanistes que es van estavellar amb el llavors dic socialista municipal, com Ramon Trias Fargas, Josep Maria Cullell o el mateix Roca, i que va sembrar la dita segons la qual qualsevol cap de l'oposició de la capital catalana serviria de magnífic alcalde per a Madrid.

Al cap d'un parell d'anys va abandonar la vida política activa —en paral·lel a la senda de Roca— i va tornar al sector privat. Va estar, entre altres, al Consell de Túnels del Cadí, una iniciativa que el seu avi (nascut a Pallejà, a la conca del Llobregat) havia somiat abans de la guerra i que, sota la direcció d'Eusebio Díaz-Morera, es va convertir en la primera gran obra pública espanyola acabada segons el calendari i el pressupost previstos.

I va mantenir una discreta però constant presència pública, sobretot en debats audiovisuals, quan aquests no eren tan aferrissats, previsibles i de monoraïl com ara. A la tertúlia que àgilment mantenia Elisenda Roca a Betevé, va donar el millor de si mateix, defensant les seves conviccions però acceptant les rivals com a enriquiment propi.

L'últim càrrec de la seva trajectòria va ser l'encàrrec d'esquivar les dificultats de l'òpera barcelonina. Com a president del patronat pluriinstitucional del Liceu, va saber navegar entre una gerència molt gerencialista, una plantilla inquieta i unes administracions cada vegada més garrepes. Va completar la col·laboració amb altres cossos i va mantenir l'equilibri de la casa, entre innovació i tradició.

I és que adorava l'òpera. I què bé que se sabia i afinava tantes àries. I com te les regalava, fins i tot a les pauses publicitàries d'un debat: Addio, dolce svegliare alla mattina. Adeu, Quim.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_