_
_
_
_
_

Veure i deixar-se veure

El so d'Allen s'ha anat empetitint, però amb 81 anys tampoc se li pot demanar més

Woody Allen amb la New Orleans Band a Calella de Palafrugell.
Woody Allen amb la New Orleans Band a Calella de Palafrugell.DAVID BORRAT (EFE)

L'única notícia destacable de la nit va ser que finalment no va ploure. Al voltant de les 20.30h un ruixat impressionant va caure els voltants del Botànic de Calella de Palafrugell (Baix Empordà). No obstant això, mitja hora més tard, quan Woody Allen va arribar al recinte en un Mercedes negre, amb màniga de camisa i amb un barret fosc calat fins al nas (no seria ni per fred ni per sol, probablement és necessari mantenir la imatge en tot moment), els núvols s'havien escampat i havien deixat pas a una certa brisa que s'agraïa.

Passaven pocs minuts de les deu quan Allen va iniciar el seu concert al festival de Cap Roig davant un auditori gairebé ple. No era la inauguració del certamen, però ho semblava: centenars de cares de mitjana edat rialleres, alguns paraigües a la mà dels més descreguts, indumentària molt casual, amb pinta de ser allà per veure i, sobretot, per deixar-se veure més que per escoltar música. Bullici, copa a la mà, previ al concert tant al village com al claustre reservat per als VIP.

Molt més ambient entre el públic assistent que a dalt de l'escenari, on la veritat és que van passar poques coses. Woody Allen (encara en cos de camisa però ja sense barret) envoltat de sis músics summament eficaços es va submergir en la seva malenconiosa recreació del jazz més tradicional, anomeneu-lo dixieland o New Orleans, és igual, al llarg de setanta escassos minuts (bisos inclosos). Melodies alegres i amb saltets com les que poblen les bandes sonores de les seves pel·lícules i que poden agradar fins i tot a aquells qui odien el jazz.

El director de cinema va demostrar en cada tema el seu amor per aquesta música, somrient i concentrat

Allen no és un jazzman, ho proclama a qui vol escoltar-lo, la seva proposta és més amorosa que professional i això se li agraeix, però els resultats disten molt del que pot esperar-se d'un concert. El so d'Allen s'ha anat empetitint amb el temps, als seus 81 anys tampoc pot demanar-se-li més però, per moments mancat de corda i amb algun problema de canya, semblava més estar tocant un kazoo que un clarinet. Jugant amb els sobreaguts obté una sonoritat summament grossera que, si al principi molesta, al final s'acaba prenent com una broma, un toc personal. Això sí, va demostrar en cada tema el seu amor per aquesta música: somrient, concentrat, marcant el ritme amb el peu esquerre i, encara que semblés que s'adormia quan no tocava, aplaudint els seus companys després d'un solo. No va tocar massa i va parlar encara menys, el just per donar les gràcies de rigor i presentar la banda, però la seva sola presència ja omplia l'escenari: es tracta de veure al cineasta i no d'escoltar l'intèrpret.

Per sort els seus músics, el seu grup habitual d'aquests últims anys dirigit pel banjista Eddie Davis, van estar sempre a l'altura: un bon ritme constant i melodies que, malgrat caure sovint en el tòpic, sonaven potents i enganxoses. Fins i tot el seu pianista, Conal Fowkes, es va permetre cantar en castellà la tornada d'una cançó de Lecuona.

Nit simpàtica, sense enganys ni promeses incomplertes, amb poca música i prou talla perquè ningú es cansés

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_