L’oasi impossible de Manuel Brunet

En uns articles a La Veu de Catalunya, la primavera de 1936, Manuel Brunet Solà (Vic, 1889 - Figueres, 1956) va emprar una de les expressions que han fet més fortuna en la història del periodisme català i que en ocasions torna al debat polític: “L’oasi català”. És a dir, el que hauria pogut ser la Catalunya estatutària enmig de les tribulacions de la Segona República, si el president Companys i el seu govern no s’haguessin llançat a l’aventura fallida de l’Estat català proclamat el 6 d’octubre de 1934.

Brunet era el més ben pagat dels periodistes catalans —1.000 pessetes al mes—, amb l’excepció del director de La Vanguardia, Agustí Calvet, Gaziel, els honoraris del qual eren cinc vegades més alts. Era l’home, a més, en qui confiava la Lliga Catalana de Francesc Cambó per redreçar el rumb de La Veu de Catalunya, de la direcció de la qual s’havia de fer càrrec passat l’estiu de 1936.

Aquell estiu començà la Guerra Civil a Espanya i una revolució anarcosindicalista a Catalunya. Brunet, com el mateix Gaziel, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra i fins i tot el conseller de Cultura Ventura Gassol, van passar la frontera fugint d’un terror roig del qual fou testimoni d’excepció l’escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry, abans d’escriure El petit príncep. En va ser víctima, entre els periodistes, el jove i prometedor Josep Maria Planes.

El destí de Brunet com a futur director de La Veu de Catalunya és una de les múltiples revelacions de Manuel Brunet. El periodisme d’idees a l’ull de l’huracà (Editorial Afers, 2016), llibre excel·lent degut a Francesc Montero, de la Universitat de Girona. Una biografia política i intel·lectual d’aquest articulista culte, brillant i polèmic, però també contradictori en la seva vida i obra. Un llibre que cal posar en la mateixa lleixa de la llibreria que Gaziel. Vida, periodisme i literatura, la biografia d’Agustí Calvet Pascual deguda a Manuel Llanas.

¿Són Gaziel i Brunet els dos periodistes catalans més importants de la primera meitat del segle XX? Ens caldrien altres biografies per estar-ne segurs, però si atenem a la seva plenitud com a periodistes de ploma alhora que com a periodistes de direcció, és una hipòtesi plausible. No hi ha dubtes sobre la primacia del periodisme escrit de Josep Pla, ni sobre la ploma fàcil i brillant de Sagarra, o el comentari elegant de Carles Soldevila. En sabem molt menys de l’agut corresponsal Eugeni Xammar, més glossat que no pas estudiat. Per citar només els més brillants de la seva generació.

Estrenat com a analista de la Primera Guerra Mundial a Las Noticias i La Publicidad, Brunet va ser redactor en cap de La Publicitat i director del setmanari Mirador, els dos grans òrgans d’Acció Catalana i les tribunes més prestigiades, amb La Veu de Catalunya, del catalanisme polític i cultural. Seva va ser la idea de la sèrie Múrcia, exportadora d’homes, més coneguda pel títol d’un dels seus capítols, Viatge en el Transmiserià, escrita per un jove Carles Sentís.

Des d’aquesta posició privilegiada, Brunet va compartir la decepció del nacionalisme republicà davant del protagonisme inesperat i abassegador d’Esquerra Republicana de Catalunya des de l’abril de 1931 i va tenir la seva pròpia decepció pel suport a la legislació laica d’un règim del qual aviat detectà les febleses.

Format al seminari de Vic, Brunet havia abraçat per poc temps l’anarcosindicalisme del seu amic Andreu Nin, company a Las Noticias i a l’Agència Havas, i ara es refugiava en el catolicisme originari i ingressava voluntàriament a la Lliga per defensar la versió més tradicional del catalanisme.

Val a dir que el periodisme català vivia dies d’apassionaments i tensions virulentes, com la mateixa política republicana, que des de les pàgines d’El Be Negre, també d’Acció Catalana, es retratava amb particular sarcasme i crueltat. La matinada del 4 de febrer de 1932, Brunet va ser apallissat per uns desconeguts a la porta de casa seva per un article en què havia atacat durament Lluís Companys, diputat a Corts i director de La Humanitat, a propòsit d’un cas de corrupció que no es demostrà. Més tard, ja passat a la Lliga, Peer Gynt, pseudònim de Xammar, li dedicà uns mots virulents i amenaçadors des d’El Be Negre.

El llibre de Montero ens mostra l’evolució de la ploma i el pensament de Brunet amb una anàlisi acurada dels seus articles. Un periodista és allò que escriu, i Brunet va escriure molt i de tot, amb un estil molt solt, brillant i contundent, com sembla que era el personatge en el tracte personal i en comentaris en tertúlies i redaccions.

Poca cosa més que els seus articles —i és prou— ha quedat del Brunet anterior a la Guerra Civil. El seu pis de Barcelona va ser saquejat i buidat, amb tota la biblioteca i l’arxiu que després trobaria a faltar per seguir treballant. Tampoc hi ha materials que documentin gaire la seva activitat a l’exili des de 1936, protegit per Cambó, com altres col·legues, a canvi de diverses col·laboracions, com ara les emissions en català de la profranquista Radio Verdad, a mitjanit, des de Roma.

L’aportació documental més important del llibre de Montero és a la segona part, quan Brunet sobreviu a Castelló d’Empúries i a Figueres, amb una precarietat material de la qual hi ha constància en la correspondència amb els amics que, com Sentís, l’ajuden a publicar articles amb els quals guanyar-se la vida.

Com Pla i altres, Brunet forma part dels “vencedors vençuts”, afortunada expressió de Montero aplicada a un ampli sector social i catòlic que agraïa el franquisme per l’ordre i la seguretat que els proporcionava, però que s’hi sentia a disgust pel no-reconeixement de la cultura catalana i la prohibició de l’ús de la seva llengua.

La resistència a escriure en castellà no el podia portar gaire lluny. Romano, el pseudònim amb què firma les seves cròniques de política internacional a Destino, evoca la seva fidelitat a l’Església catòlica, en la qual troba un veritable oasi personal i espiritual. I també literari, amb obres com Cada dia és festa (1948), Salteri de la Mare de Déu de Montserrat (1948) i el projecte inacabat d’una Vida de Jesucrist, del qual han quedat unes Pàgines de la vida de Jesucrist (1961), publicades poc després de la seva mort.

L’Empordà va ser un refugi emocionalment confortable, que ja havia adoptat en casar-se i formar una família, el 1924, amb la castellonina Maria Teresa Mayor i de Pagès, que havia conegut per mitjà del seu director a l’Agència Havas de Barcelona, Claudi Ametlla. L’obra amb què s’havia compromès literàriament amb la comarca, El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (1925), va ser reeditada el 1951 en la seva voluntat irreductible com a escriptor en llengua catalana.

Brunet no s’estalvià les dures crítiques de l’exili català republicà, com no se l’estalvià cap dels col·laboradors de Destino, revista fundada per falangistes catalans a Burgos, en la reorientació de la qual a la postguerra van tenir un paper decisiu antics periodistes de la Lliga, com ell mateix, Pla o Sagarra.

Montero atorga una atenció especial a l’estudi i l’anàlisi dels articles de Brunet sobre la Segona Guerra Mundial i remarca l’interès del seu punt de vista. Un punt de vista tan allunyat de les posicions de les potències totalitàries com li podia permetre la censura pronazi del franquisme, gràcies a la seva identificació expressa amb el Vaticà, altrament respectat per un règim per al qual l’Església catòlica havia beneït la guerra com una croada.

Certament, la de Brunet va ser una trajectòria vital i professional atzarosa, polèmica i contradictòria, a més de brillant. En la seva etapa més genuïna de periodista polític a La Veu de Catalunya, es comportà nítidament com un periodista de partit, que parlava sempre de la gent de la Lliga en primera persona del plural: “Hem guanyat”, “Hem de votar...”. No era pas l’excepció.

L’oportunitat que va tenir de comentar les dues grans guerres europees i mundials de la primera part del segle XX donen a la seva obra periodística un interès afegit. Per si no fos prou l’interès per aquesta vida de gran periodista que ha biografiat amb tant d’encert Montero.