Rajoy, d’entrada no
Si una part de l'electorat del PSOE evolucionava cap a Podem, era gairebé lògic que l'altra tirés cap a la dreta
Fins al passat 1 d’octubre havíem assistit, any rere any, a l’obra amb més funcions i reposicions de la història d’Espanya, una obra en un sol acte per a dos actors, el PP i el PSOE. El primer actor, Felipe González, va arribar a la mitja part. I no vam tenir temps d’adonar-nos-en que el segon va arribar reclamant el seu lloc en la història, cridant: “Marxi, senyor González”. Era una època pendular, de majories absolutes que canviaven de costat milions de vots, ara a l’esquerra, ara a la dreta. Encara eren vius els records de la Guerra Civil, prou presents per poder dir que, d’alguna manera, es va governar sobre la gestió d’aquests records. Després de la capitulació del PSOE, vam entendre que la Transició es deia així per algun motiu. Era una transició, no necessàriament una transformació.
A poc a poc, el pèndol va perdre força. Semblava que les polítiques d’igualtat i de reajustament de Zapatero deixarien alguna cosa. Però va ser una il·lusió, el teatre té aquestes coses. A la primera crisi seriosa l’escenografia va caure feta miques. Rajoy, l’actor immòbil en plasma, prenia les regnes del no-espectacle. El pèndol s’anava quedant en el lloc exacte del poder, l’Ibex fins i tot va arribar a materialitzar la seva amenaça de crear un Podem de dretes. Per demostrar que tot estava lligat, què millor que utilitzar un partit ja creat, Ciutadans, que havia estat creat per eliminar una de les diferències que agitava el pèndol, Catalunya? Si servia per frenar el seu desenvolupament, també hauria de servir per frenar el d’Espanya! Era el reforç perfecte, pactava amb els uns i, pocs mesos després, pactava amb els altres sense que hagi acabat important ni als primers, ni als segons ni, finalment, a la ciutadania.
L’1 d’octubre passat es va abaixar el teló. Una de les parts ha fagocitat la totalitat d’una manera tan despietada que costa recordar una humiliació política com la que s’ha autoinfringit el PSOE. El que en queda, vaja, que tampoc és tant. Potser l’explicació rau en això, que ja era poc partit, que era gairebé res.
Es va acabar la funció. El PSOE no només s’ha fos, sinó que ho ha fet per donar el poder a qui se suposava que era el seu major adversari. L’1 d’octubre del 2016 passarà a la història com el dia que l’Estat es va solidificar. Institucions, ens, mitjans i, sobretot, les grans empreses van decidir desendollar un PSOE que encara simula no saber que ha deixat de ser rellevant, quaranta anys després de la mort del dictador i quaranta anys després de l’inici de la Guerra Civil. El ministre de l’Interior, Fernández Díaz, per boca de qui parla l’Estat, ho va dir ben clar: “Els cal pretenen guanyar la guerra quaranta anys després”. Captiu i desarmat, el PSOE ha passat a ser una mera sectorial del PP.
Bé, tampoc és un mal final per a un partit que planeja el seu futur d’aquesta manera. Si una part del seu electorat evolucionava en forma de Podem, era gairebé lògic que l’altra es llancés als braços de la dreta, així el panorama queda centrat pertot arreu. El centren els poders executiu, legislatiu i judicial; el centren els mitjans i el centra l’Ibex. I el deixa d’allò més maco. A dalt tenim el PNB, el Partit Nacionalista del Nord i un règim hereu del segle XIX que fins i tot a l’esquerra revolucionària li sembla bé. Al mig, un Partit Nacionalista del Centre que s’ho endú tot sense ni tan sols esforçar-se, que el mateix et munta una Gürtel que et guanya tres eleccions en un any, l’última a Ferraz. A baix, el PSOE, transformat en Partit Nacionalista del Sud, la gestoria.
A Podem, pobres, clamen que s’ha acabat el bipartidisme. Tots els joves arriben a emportar-se la vida abans de saber que va de debò. A la península Ibèxica ens hem quedat amb l’unipartidisme, i estan a punt de trencar-se. Cop a cop, l’obra continuarà sense versos ni floritures. Han passat dos cicles històrics de quaranta anys cadascun i, d’acord amb les declaracions dels gestors del PSOE, no sembla que l’argument de l’obra hagi canviat tant. I és que hi ha derrotes tan profundes que duren tant que no poden deixar de repetir-se. Ho escric i no m’ho crec, però faran president Rajoy. Non plus ultra.
Francesc Serés és escriptor.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.