_
_
_
_
_

Europa ensopega amb els okupes

La majoria de grans ciutats europees no han sabut donar solució a un conflicte que, en alguns casos, ha derivat en violència

La policia de Berlín desallotja una casa okupada a la ciutat alemanya.
La policia de Berlín desallotja una casa okupada a la ciutat alemanya.Reuters

Barcelona té, periòdicament, problemes amb el moviment okupa. Desallotjar una casa emblemàtica és sinònim de friccions, altercats, i crisis polítiques. Però no és l’única. Grans ciutats europees, com Atenes, Berlín o Amsterdam, ensopeguen també de manera reiterada amb la pedra de les ocupacions, que deixa impotents les administracions locals.

Atenes, el cas més flagrant. El barri cèntric d’Exarjia, que seria el més semblat al barri de Gràcia, viu gairebé cada setmana enfrontaments amb la policia, amb pluja creuada de còctels Molotov i gasos lacrimògens, a més de les destrosses habituals en el mobiliari urbà. La ciutat, embolicada en molts altres problemes, dóna una resposta bàsicament policial al conflicte.

Exarija es va convertir en l’epicentre dels moviments àcrates i autogestionaris, reconvertits amb el temps en antisistema, a finals dels vuitanta, en paral·lel a protestes estudiantils virulentes al país. Diversos edificis ocupats, transformats en centres d’activitats culturals i socials, donen fe de la pervivència d’un moviment de protesta que de vegades ha arribat a adquirir caire de guerrilla urbana. El cas més greu que es recorda va passar al desembre del 2008, com a resposta a la mort per la policia d’un adolescent de 15 anys en una plaça del barri. Exarjia, i la resta del centre atenès, van ser pràcticament engolits per les flames.

Ámsterdam, on també s'han intentat llogar locals ocupats, és l'exemple més semblat a Barcelona

A poca distància d’Exarjia, Villa Amalia, l’edifici ocupat durant més temps a Atenes —22 anys— va ser desallotjat al desembre del 2012 per dotzenes de policies, que van trobar en el seu interior 1.500 ampolles buides i bidons de líquid inflamable, la qual cosa demostrava, segons els agents, la connexió amb els radicals antisistema. Dies després del desallotjament, la policia va practicar un centenar llarg de detencions quan un nodrit grup d’okupes va intentar entrar de nou a l’edifici. Projectes socials, autogestionats, a Salònica, la segona ciutat grega, han tingut la mateixa sort, com el Orfanotrofio Squat o Turtle Corner, amb diversos detinguts —diversos sense papers inclosos— en el segon.

Amb motiu de la crisi dels refugiats, en els últims mesos han sorgit centres d’atenció als migrants i campaments informals impulsats per àcrates i antisistema en algunes illes de l’Egeu. La policia va desallotjar a l’abril el campament informal de No Borders Kitchen a Mytilene (Lesbos) i el Soli Cafe, a Quios, en sengles accions molt contestades pel col·lectiu.

Amsterdam, semblant a Barcelona. A la capital holandesa també s’ha intentat el lloguer de locals ocupats. Les primeres ocupacions d’edificis van tenir lloc a Holanda el 1964. Va ser en un barri d’Amsterdam que havia de ser derruït per l’Ajuntament. Durant les dues dècades següents, la presa d’immobles buits va passar de la crítica contra l’especulació urbana, a derivar en un fenomen on l’ideal de crear una societat pròpia es barrejava amb la droga i la marginació.

A Atenes, el cèntric barri de Exarjia seria el més semblat a Gràcia

Fins a la seva prohibició l’any 2010, els okupes no eren perseguits sempre que complissin certes condicions. Si una casa romania vacant durant més de 12 mesos, i una vegada dins, no es destruïa la propietat, ningú era molestat per la justícia. A Barcelona, quan els edificis són públics, no tenen previst dedicar-se a res més, no sofreixen problemes estructurals i hi ha un retorn social, l’Ajuntament no en demana el desallotjament.

En el cas d’Amsterdam, si la policia esbrinava per endavant quan i on es forçaria el pany d’un local, podia impedir-ho. Encara que la capital ha estat la més afectada, el fenomen va abastar altres localitats, com Groningen (al nord del país), Rotterdam, Utrecht o la Haia. En aquesta última, una antiga oficina d’Hisenda va estar així entre el 1980 i el 2003.

Però des de fa sis anys, instal·lar-se sense contracte en una propietat aliena pot comportar un any de presó. Si hi ha actes violents, la pena suma dos anys, i fins a tres si s’actua en grup. No hi ha xifres oficials dels centres encara ocupats a escala nacional, però entre el 2010 i el 2014, la policia d’Amsterdam va desallotjar més de 600 adreces. Els agents, això sí, avisen amb vuit setmanes d’antelació perquè els residents puguin recórrer davant dels tribunals.

El 2010, a la ciutat va haver-hi grans manifestacions contra la llei, amb càrregues policials. L’esperit dels anys seixanta ha desaparegut, i moltes de les finques s’han transformat en restaurants, clubs i cafès legals, de vegades a càrrec d’antics activistes. Més vulnerables davant dels tribunals, els okupes actuals canvien sovint de lloc i opten per no arreglar tant l’habitatge.

Violència a Berlín. A la capital alemanya el moviment okupa va començar a gestar-se a mitjans de la dècada dels setanta a la zona occidental de l’actual capital alemanya. Va tenir el seu epicentre al barri de Kreuzberg i va néixer com una reacció a l’escassetat d’habitatges i també com a protesta per la política del govern de la ciutat d’enderrocar edificis vells per fer possible la construcció d’habitatges moderns i més cars.

Al començament de la dècada dels vuitanta, un grup heterogeni d’activistes d’esquerra havia aconseguit ocupar més de 150 edificis al sector occidental de la ciutat, una situació que va convèncer el Govern de la ciutat a adoptar el que es va anomenar la “Línia de Berlín”, que va autoritzar la policia a desallotjar les cases ocupades en menys de 24 hores.

Després de la caiguda del Mur, els okupes van emigrar al sector oriental de la ciutat, on hi havia centenars d’edificis buits, sobretot a Prenzlauer Weg i Friedrichshein. A l’estiu del 1990, els okupes tenien en el seu poder més de 200 edificis, però la utopia va començar a arribar al seu final al novembre del 1990, quan uns 4000 efectius van desallotjar amb violència una sèrie d’edificis situats al carrer Mainzer Str, a Friedrichshein.

El desallotjament violent va acabar amb l’aliança SPD-Verds que formava el Govern de Berlín i va marcar la política que encara es manté vigent. Desallotjaments violents o el pagament de lloguer dels okupes. El desallotjament més recent a Berlín va tenir lloc al gener d’aquest any quan uns 200 agents de la policia van desallotjar un edifici situat a Friedrischshein que havia estat ocupat per militants de grups d’ultraesquerra.

“Va ser una resposta clara de l’estat de dret”, va admetre el ministre de l’Interior de Berlin, Frank Henkel, en justificar la mesura i, al mateix temps, deixar clar que el Govern no dubtaria a actuar amb energia en contra dels grups d’ultraesquerra, una amenaça que no va fer efecte. Al març passat un grup d’activistes va ocupar un edifici buit a Kreuzberg, que va ser desallotjat per la policia.

Els okupes van viure un moment de glòria al març del 2015, quan un moviment que es fa dir Blockoupy va aconseguir reunir més de 10.000 manifestants a Frankfurt per protestar per la política monetària del Banc Central Europeu i intentar ocupar la nova seu del BCE. La policia va impedir l’ocupació, però la protesta va convertir la capital financera d’Alemanya en un camp de batalla inèdit.

Amb informació de M. A. Sánchez Vallejo, Isabel Ferrer i Enrique Müller

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_