Campanya (post) electoral

Comença el compte enrere per a l’inici oficial de la campanya electoral del 26-J. Després de fracassar estrepitosament en l’intent de formar una coalició parlamentària per a la investidura d’un president del govern, les formacions polítiques espanyoles intentaran convèncer els electors que aquesta vegada seran més aplicades i resolutives. Tanmateix, per a això han de plantejar una campanya radicalment diferent de la del 20-D i tractar de construir un marc postelectoral adequat per a la negociació i l’acord.

Els candidats haurien de saber diferenciar entre línies vermelles i visions dispars, entre vetos a persones i rivals polítics, entre insults i discrepàncies, entre ofendre i debatre. D’aquelles pólvores de la campanya del 20-D van venir els llots de la investidura frustrada. Ara no poden repetir els mateixos errors, encara que l’intent fallit d’investidura, les pressions i els retrets mutus són un magnífic camp adobat per a una confrontació electoral despietada. Quan es prepara una campanya sabent que els resultats no donaran la majoria absoluta a cap força i que generaran un pluralisme parlamentari amb pactes postelectorals, cal evitar la proliferació de línies vermelles, vetos, insults i ofenses.

L’escenari negociador posterior a les eleccions tampoc es construeix a força d’afirmar en la campanya electoral que “sempre ha de governar la força política més votada” o que “només donarem suport a la llista més votada”. Cap líder polític d’un país amb cultura coalicional (com la majoria dels països de la Unió Europea) gosaria fer aquest tipus de declaracions, que encotillen i limiten la política de pactes postelectorals, i que a més van en contra de la lògica de funcionament dels sistemes parlamentaris. Són molts els països europeus en els quals governen coalicions que exclouen per força política més votada i això no significa ni una deslegitimació democràtica del govern ni un rebuig social de la coalició governamental. Al contrari, implica la formació d’un govern que, per la seva naturalesa, uneix més sensibilitats ideològiques que les que pugui sumar una homogènia majoria electoral.

La campanya del 26-J hauria d’incloure més propostes susceptibles de ser matisades i transaccionades en una negociació posterior, encara que s’iniciarà només sis mesos després de la del 20-D i hi haurà poc marge per fer grans canvis programàtics sense ser acusats d’incoherència ideològica. I si, com en les últimes eleccions, la campanya té una clara influència sobre els resultats finals, el temor a la volatilitat electoral pot accentuar la necessitat de marcar perfil i de presentar objectius de govern irrenunciables. Assumir en campanya molts propòsits com a segell inflexible d’identitat de les candidatures dificulta una futura harmonització postelectoral, que irremeiablement passarà per un acord sobre polítiques governamentals i per una rebaixa dels programes electorals dels partits.

Després de ser incapaços de gestionar la pluralitat política sorgida del 20-D, les formacions polítiques haurien d’afrontar la nova campanya com a avantsala de la seva activitat negociadora postelectoral i preparar un context polític post 26-J òptim, o almenys no impossible, per formalitzar aliances. En alguns països habituats als pactes i als governs compartits, com Holanda o Alemanya, la campanya no només serveix per presentar projectes de govern disposats a ser consensuats, sinó també per iniciar relacions entre candidatures, expressar afinitats i fins i tot per comunicar als electors les seves prioritats a l’hora de formar coalicions postelectorals, ja que consideren que constitueix una informació essencial per decidir el vot. És evident que aquests comportaments preelectorals són més fàcils per als partits situats als extrems, com Podem o el PP, que per als situats en posicions més centrades, com el PSOE o Ciutadans, més proclius a la geometria variable i a la funció de partit frontissa.

En qualsevol cas, en honor a facilitar una futura investidura i un pacte de govern, és preferible planificar una campanya electoral responsable, atenuar els missatges electorals i estar disposats a conciliar programes de govern. Cal evitar una campanya que augmenti la tensió preelectoral i que sembri zitzània entre socis eventuals d’un futur acord. És imprescindible planejar la campanya del 26-J en clau pre i electoral, evitant enemistats gratuïtes i hostilitats irreparables, i generant complicitats per assentar les bases d’una negociació postelectoral.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.