El perill d’una aventis

Una porta oberta és el primer que es necessita per poder sortir. A partir d’aquí, els dos nens, de cinc anys acabats de fer, que es van escapar de l’escola Àngel Baixeras de Barcelona, només es van haver de posar a caminar. Una parella, ell i ella, amb un objectiu clar: agafar el tren. Per fer-ho van travessar el centre de la ciutat, sols, i segurament sense agafar-se de la mà, que en aquesta època els nòvios no estan ben vistos i els amics no es donen la mà.

En la ruta que van fer des del carrer d’Ataülf (molt a prop del passeig de Colom) fins a la plaça de Catalunya, el més probable és que haguessin d’esquivar un grup de guiris que bevien, brindaven i ovacionaven algun membre perquè s’acabés la cervesa a sant Hilari. A la plaça de l’Ajuntament potser es van creuar amb algun cotxe de la Guàrdia Urbana que no els va arribar a veure, o amb repartidors estressats de DHL que sense saber-ho gairebé els aixafen.

Amb les mans a prop, però sense tocar-se, que aquesta edat als nens els fan una mica de por les nenes, segurament van continuar pujant pels carrers que ell cada dia recorre amb la mare, quan el recull a la tarda. Probablement van esquivar les maletes dels turistes, alguns de camí del claustre de la catedral de Barcelona, vigilat per 13 oques blanques (algú les ha vist alguna vegada?), que diuen que grallen com unes boges si algú s’hi acosta. Al davant, potser van ignorar la baralla de dues pobres noies que clavaven cops de puny flàccids a l’aire.

Potser ja amb la música de l’aventis al cap van arribar a una altra gran plaça, la de la Catedral, on aquests dies es fa el Mercat de la Primavera, amb coses tan poc interessants als ulls d’un nen com les peces de ceràmica o argenteria. En canvi, segur que no se’ls va escapar, a la llunyania, el senyor de les bombolles de sabó, o l’altre senyor, bastant més estrany i atractiu: l’home sense cap. Un individu amb una camisa lila botonada fins a les orelles, i una americana de pelfa, amb 24 graus de temperatura a l’ombra.

Però viure una aventura implica renunciar-ne d’altres. Així que els dos nens, que fa cinc mesos només tenien quatre anys, van continuar recorrent el centre de Barcelona, sols. Potser de camí ni van veure dues senyores que tocaven “el so màgic del címbal”, que dit sona pitjor del que és en realitat com a instrument musical. Segurament, bé, seguríssim, la patrulla dels Mossos d’Esquadra que sol ser al Portal de l’Àngel no els va veure caminar, plegats, l’un al costat de l’altre. Ells possiblement sí que es van fixar en la botiga de llaminadures Happy Pills, però sense diners i amb pressa, cal continuar endavant. S’havien escapat de l’hora del pati de l’escola, on es queden a dinar normalment, per arribar a casa d’ell, a Valldoreix, on volia portar l’amiga.

Pel camí, al carrer més comercial i car de tot Barcelona, es van topar també amb una furgoneta de neteja, gairebé segur. I amb molts turistes, jovenetes fent-se selfies, japoneses amb gorres de color rosa... Però tots van continuar aliens als nens, i els nens aliens a tots ells, ficats en la seva aventis. Van travessar el pas de vianants, van vorejar la plaça de Catalunya, van deixar la cafeteria Zurich enrere (on estan molt enfadats perquè els volen retallar la terrassa) i es van endinsar a les entranyes del metro, on, segons la llegenda, viuen les tortugues ninja.

És impossible comprendre com, però van travessar l’entrada dels Ferrocarrils Catalans, que no té torn, sinó dues portes corredisses i automàtiques. Potser amb cinc anys (gairebé quatre) encara es cap per sota.

Havien sortit de l’escola a dos quarts de dues del migdia. La ruta que van fer no és clara, però passades les dues ja estaven asseguts als Ferrocarrils, segurament un davant de l’altre, sigui en l’S1, S2, S5 o S55. Tots dos amb els nervis perennes d’un nen que surt de l’escola i arriba a casa, però sense un adult que li digui que estigui tranquil, com si això fos possible quan ets un nen; com si estar tranquil fos una virtut.

Però quan feia deu minuts que havia sortit el tren, algú va trucar al 112. Va ser el principi de la fi: “Hi ha dos nens molt petits sols als Ferrocarrils”. Paral·lelament, els mestres de l’escola s’havien adonat que s’havien escapat i els buscaven molt preocupats. Quan van arribar a Valldoreix, a tres quarts de tres i després d’un recorregut a peu i amb tren de més d’una hora, uns mossos els esperaven per portar-los a la comissaria, fins que els recollissin els pares. La quiosquera que hi ha a la petita plaça de davant de l’estació els va veure asseguts en un banc, junts, d’esquena. Parlaven amb els policies. Potser els explicaven la perillosa aventis.

Els pares estan enfadadíssims. El somni d’una aventis és sempre a l’estiu, brilla el sol i tot surt bé. La realitat és molt menys bucòlica. L’aventis podria haver acabat en un atropellament, en un nen perdut o en alguna cosa molt pitjor... Un dels pares ha denunciat l’escola als Mossos pel descuit. Ara la policia catalana haurà d’investigar què va passar. Una investigació, aquesta sí, que valdrà la pena. Les aventis, com moltes altres coses, són millors si es queden només en la nostra imaginació.