Prevenir per evitar
El canvi climàtic i la crisi dels refugiats són clars exemples de problemàtiques que necessiten mesures que en mitiguin l'impacte
Durant les últimes setmanes he participat en diverses discussions i alguns col·loquis en els quals, curiosament, m’he trobat amb una situació semblant. Les reunions tenien per objecte analitzar un tema actual problemàtic, i davant el qual és urgent prendre a temps mesures preventives per evitar-lo. La meva posició ha estat de ple consens amb aquest tipus de mesures, però afegint que, al meu entendre, s’està oblidant altres mesures de reforma necessàries per poder gestionar el problema, en el cas que la prevenció tingui poc efecte. Esmento dos casos de plena actualitat, en els quals això està passant.
1. Escalfament global. No utilitzo l’expressió “canvi climàtic” perquè canvis en el clima n’hi ha hagut molts al llarg de la història de la Terra, i tant la seva naturalesa com les causes han estat diferents. Pot haver-se tractat d’escalfament o de refredament; i les causes poden haver estat exteriors (canvis en les taques solars), naturals (erupció de volcans) o humanes (increment d’emissions de gasos). El problema actual és d’escalfament, i la causa principal està relacionada amb l’activitat humana. Això és una bona notícia perquè vol dir que es troba a les nostres mans reduir-ne les causes; qualsevol de les altres està fora del nostre control.
La temperatura mitjana de la Terra ha augmentat des del segle XIX uns 0,7 graus i s’estan fent esforços per evitar superar els 2 graus (alguns demanen que no es passi d’1,5). L’acord recent de París fixa l’objectiu dels 2 graus, però la realitat és que encara que es compleixin tots els compromisos voluntaris assumits i es mobilitzin tots els recursos necessaris, només hi ha una probabilitat acceptable perquè no s’arribin a superar els 2,7 graus.
És una irresponsabilitat no entendre que, malgrat l’esforç, la reducció d’emissions acordada no garanteix, ni de lluny, que s’evitin la situació i els desastres derivats d’aquest augment. Per tant, en paral·lel amb la prevenció, cal fer un altre gran esforç d’adaptació i preveure alhora els canvis en les temperatures i els nivells del mar, les desertitzacions, l’escassetat d’aigua potable, els canvis en la producció d’aliments...
Això és encara més greu si es té en compte que es preveu que els qui patiran en gran manera aquests efectes són els països més pobres i amb menys recursos públics per enfrontar-s’hi, així com les persones més pobres dels països rics. No es tracta de salvar el planeta; es tracta d’assegurar un futur equilibrat de la humanitat i evitar un enorme increment de les desigualtats que destruiria tots els esforços fets l’últim segle per reduir-les.
2. Refugiats i asil. Una situació encara més complexa és la que es deriva de l’actual política europea respecte als refugiats. Em refereixo a la política dels Estats, no a la de la UE, ja que les competències d’immigració i d’asil corresponen als Estats, i no s’han transferit. Sembla que la preocupació principal està sent reduir-ne l’allau, intentant que les persones amb dret a asil no puguin arribar als nostres països o, en el millor dels casos, quedin retingudes i acollides en països externs a la UE (en el cas de Turquia és molt explícit), encara que sigui “pagant-ne els costos”.
Però una mirada racional a les perspectives demogràfiques de la zona sud i est del Mediterrani i a la seva complicada evolució, tant econòmica com política, fa preveure que aquests fluxos no disminuiran i que la pressió serà més gran. Si s’hi afegeix la saturació creixent que s’està creant en alguns països d’aquella zona que ja estan acollint molts refugiats, no hi ha dubte que Europa és, i serà, l’única esperança per a ells. Ni políticament ni psicològicament Europa no s’està preparant per a aquest futur, i això pot provocar molts conflictes, tant interns com externs. Ja han començat...
És imprescindible fer tots els esforços possibles per intentar evitar els problemes, atacant-ne les causes. Però, a més, cal tenir preparats els mecanismes que permetin gestionar-ne les conseqüències, si no s’eviten. En els dos casos que he esmentat, sembla molt clar que fa falta aquesta doble acció. La medicina preventiva és la ideal, però cal tenir-ne preparada des d’ara la curativa, o caldrà córrer.
Joan Majó és enginyer i exministre.
