“La Rambla ja no és Barcelona, sinó una extensió del moll de creuers”

Alberto Veiga (Santiago de Compostel·la, 1973) i Fabrizio Barozzi (Rovereto, Itàlia, 1976) formen un estudi d’arquitectes atípic: un gallec i un italià que treballen des de fa deu anys a Barcelona però que no han realitzat cap projecte a Catalunya. Fa un mes van rebre un dels premis d’arquitectura més importants que es concedeixen al món per un projecte que, després de set anys de posar-se la primera pedra, es va inaugurar l’octubre passat: la Filharmònica de Szczecin (Polònia). Des de llavors els han trucat molts mitjans de comunicació internacionals, sobretot suïssos, italians, alemanys i polonesos, però ningú s’ha dirigit a ells per oferir-los un nou projecte. No els ve de nou. Des que es van instal·lar han treballat a força de guanyar concursos aquí i allà, presentant els seus projectes per competir amb altres equips. “Era un forma de començar a treballar”.

Un d’ells va ser seleccionat el 2007 per allotjar la filharmònica de la ciutat polonesa, i ara ha estat premiat. “En el mateix lloc on va estar instal·lada una filharmònica fins que l’edifici va ser bombardejat, com gairebé tota la ciutat, durant la Segona Guerra Mundial. Per això, era el projecte més important realitzat a la ciutat des de la postguerra”, expliquen. “En saber del significat que tindria, vam voler que tingués presència i caràcter. Ens presentem de forma inconscient, entre altres coses perquè no tots els dies pots construir un edifici per a una filharmònica”.

En la seva carrera hi ha un abans i un després del premi, però ells volen que no els marqui el futur: “El millor és oblidar-se’n per seguir treballant. El nostre objectiu és seguir fent concursos, i mai tenim al cap el treball anterior, sinó descobrir el millor de cada lloc. És veritat que el premi imposa i dóna una certa responsabilitat, perquè obliga que el següent estigui a l’altura”. Sobre la taula tenen cinc projectes: dos museus de belles arts a Chur i Lausana, una acadèmia de dansa a Zuric, una escola de música a Brunico, als Alps italians, i un habitatge privat, per a un francès, a la comarca del Matarranya, a Terol.

L’edifici guardonat és una espècie d’iceberg. “A la forma que tindrà un edifici arribem amb una evolució lògica, derivada d’una multiplicitat de les necessitats del programa, de l’emplaçament o de qüestions estructurals”. Barozzi i Veiga asseguren que sempre treballen amb el que és únic i especial d’un lloc, el que li dóna identitat. Amb el seu edifici “no hem inventat res, hem reinterpretat el que apareix a la mateixa ciutat. L’edifici pot aparèixer extremament complex, però no ho és. És un mòdul, una mena de caseta coberta a dues aigües, repetit en una certa seqüència. L’expressivitat de l’edifici neix d’una cosa senzilla”.

Pel que fa a la recerca d’un llenguatge propi i d’una marca que identifiqui els seus treballs, asseguren: “Qui coneix la nostra feina la identifica, més que per un llenguatge normal, per un model de treball, basat en una relació íntima amb el context”, i mantenen que els concursos, dels quals són experts, no minven la creativitat: “El client coneix les seves necessitats, però mai sap realment el que vol; és l’arquitecte el que ha de mostrar les possibilitats i l’escenari possible”, com en el concurs que van guanyar a la ciutat suïssa de Chur per construir un barri cultural amb tres museus perquè “vam obrir una perspectiva nova”.

El seu edifici polonès té una gran presència a la ciutat, però neguen que es tracti d’un edifici icònic, un concepte tan injuriat en l’actualitat. “Estem en contra de l’arquitectura icònica creada per marcar una fita i imposar una marca reconeixible. Ara bé, cal que un edifici públic tingui una presència urbana i pugui generar coses al seu voltant. El fet de negar una arquitectura icònica no implica que una arquitectura pública hagi de renunciar a la seva capacitat de ser un element de referència a la ciutat. Són coses diferents. Els nostres treballs són d’una monumentalitat pobra”.

Quant a la situació laboral del seu col·lectiu, asseguren que la conjuntura és “terrible, és impossible absorbir el nombre d’arquitectes que hi ha al mercat des del 2008”, però recorden que ells no ho van tenir fàcil. “Estàvem en una ciutat que no coneixíem i no teníem encàrrecs. Però amb entusiasme i una mica de sort, vam tirar endavant”.

Els seus treballs a Suïssa, Itàlia i Polònia, a més dels realitzats a Espanya, els permeten pensar sobre el panorama europeu de la seva especialitat: “Europa és una paraula bonica, però gens homogènia, de manera que treballar és molt complicat. Cada projecte obliga a començar de zero, fer un reset, perquè cada país és diferent i té una burocràcia diferent”. Malgrat tot, consideren que l’escenari natural ara és el continent. “El nostre treball ha anat lligat tradicionalment a un context proper, però l’evolució sociocultural ha fet que la nostra generació, els que ara tenim uns 40 anys, vivim una altra realitat, en què les oportunitats estan més lluny i el món per descobrir és més gran”.

Barozzi i Veiga es van instal·lar a la ciutat en el moment en què van obrir altres estudis. “Ara la realitat porta la gent a anar-se’n a fora perquè la ciutat ha canviat”. Malgrat el temps que fa que són aquí, asseguren que no se senten integrats. “Aquest món és molt endogàmic. Ens coneixen més fora que dins, a Madrid més que aquí. Els començaments van ser molt difícils, vam ser molt ingenus en pensar que podríem fer coses. Barcelona dóna una qualitat de vida enorme, però no ens hem sentit integrats professionalment aquí. El fet de no haver construït res aquí fa que no s’hagin establert relacions amb col·legues. Potser el premi canviï aquesta percepció”, asseguren.

Pel que fa a la crisi, creuen que permetrà fer les coses d’una manera diferent, “amb més pausa. A Espanya no trobes a faltar res que no estigui fet. Els gestors públics i privats hauran de pensar més bé el perquè, per què i amb qui, però això no és negatiu. Hi haurà més reflexió i un ritme diferent”. Per a ells és una qüestió de mentalitat que no va lligada a un color polític: “Fins ara si una localitat es plantejava tenir un auditori per a 200 persones, es feia per a 400, mentre que a Suïssa es faria per a 150. És una qüestió de mentalitat que no va lligada al color polític”. Pel que fa al canvi que s’ha viscut a la ciutat després de les últimes eleccions, asseguren que malgrat que és una mica aviat, tenen clar que el que ha passat és que “caldrà reflexionar sobre tot el que s’ha fet a la ciutat. El millor és que ara hi haurà molts ulls mirant la política, per la qual cosa qualsevol regidor, per fer alguna cosa, haurà de fer-ho amb més pausa i pensar-ho més, una cosa que és molt bona”.

Segons les enquestes, el turisme, un dels temes que més polèmiques generen darrerament a Barcelona, ve majoritàriament per veure l’arquitectura de la ciutat, sobretot, el modernisme de Gaudí i els seus contemporanis. “La gent ve a veure una arquitectura perquè està inserida en una ciutat, on les coses simbòliques tenen sentit. Tu pots posar la Pedrera enmig del Fòrum i ningú anirà a veure-la, perquè allà no té sentit”.

Barcelona ha crescut a cop d’esdeveniments. Dos d’ells van deixar zones com la Vila Olímpica i el Fòrum. Barozzi i Veiga són bastant crítics. “Són zones que, si no les visites, no et perds res. Els nous barris tenen el risc de no aconseguir una qualitat urbana que tenen altres parts de la ciutat. El gòtic i l’Eixample ho van aconseguir amb el temps, però aquestes dues noves zones no ho han aconseguit encara, sobretot el Fòrum, per al qual ningú va pensar en un pla”.

És el problema que viuen altres ciutats amb la seva perifèria. “Al final, les ciutats perden els seus límits, es van esfilagarsant a poc a poc i el substrat de vida que se li demana a una ciutat es dilueix. Poder contenir aquest enfonsament és un dels reptes de totes les ciutats. Caldria fer una mena d’acupuntura per actuar de forma puntual”. El més positiu, comenten, és que la perifèria de Barcelona no pot créixer més, encaixada entre el mar i la muntanya i altres ciutats del seu voltant.

En el cas de la Vila Olímpica, amb 30 anys de vida consideren que “potser és aviat i necessita que es dipositi en el temps, perquè quan un s’agafa a un somni com va ser la ciutat olímpica ningú s’atreveix a tocar-la i millorar-la”. Sobre l’Eixample expliquen que, malgrat que la qualitat de vida hi és molt alta per la seva homogeneïtat i la seva estructura, “les condicions d’habitabilitat dels edificis no ho són tant, sobretot pel soroll que genera el trànsit, que discorre per autentiques autopistes urbanes”. Per això, demanen que “es racionalitzi la circulació i s’augmentin les zones de vianants, ja que és on viu la major part dels residents de Barcelona. És de les coses més urgents que necessita Barcelona”.

Per als arquitectes premiats, en la ciutat actual “no hi ha una urgència més gran que una altra: connectar el tramvia de la Diagonal amb Diagonal Mar, acabar la Sagrera, traslladar la zona del port o tirar tres illes per continuar amb la construcció de la Sagrada Família. Però tothom sap que cal fer coses que vagin més enllà de les postals”.

Sobre el turisme posen com a exemple la ciutat de Venècia, que rep entre 20 i 25 milions de persones l’any, “però els estudis asseguren que el 70% no tornen. La relació amb el turisme pot donar benefici si s’és capaç de fer que reverteixi en la ciutat, perquè si no s’aconsegueix, la ciutat acaba sent un bé de consum d’usar i llençar”.

Per Veiga, l’ideal seria pensar que la gent que ve a Barcelona ho fa per veure com es viu aquí i no com és Barcelona. “Véns a veure Gaudí els dos primers dies; la resta, a veure com es viu aquí. Però si ho fas envoltat de gent que ve en creuer, no voldràs tornar. El turista que has de fidelitzar és el que ve a veure com es viu aquí, però a Venècia no veus cap venecià, i aquí això passarà aviat. Hi ha zones que no són recuperables, com la Rambla. Pots posar el que vulguis, que ja no és reversible, ja no és Barcelona, és una extensió del moll de creuers. La gent ha fugit de la Rambla i aviat ho farà del passeig de Gràcia, i si els plans previstos prossegueixen, de la Diagonal”.