_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Penes a la carta

El fiscal demanava per a Piqué Vidal 9 anys de presó i 13 milions de multa per haver blanquejat diners del càrtel de Sinaloa. Deu anys després, la pena ha quedat reduïda a un any de presó

José María Mena

Les lleis penals són més pragmàtiques que moralitzadores. La seva finalitat no és únicament el càstig i l'escarment. També busquen la dissuasió del condemnat i dels possibles delinqüents futurs. De vegades, el retret moral queda postergat per criteris d'eficàcia immediata. Un exemple clar d'aquest pragmatisme penal és la regularització de les defraudacions d'Hisenda. A qui regularitza la seva situació tributària abans que comencin les actuacions contra ell se l'eximeix de responsabilitat penal fins i tot per les falsedats amb què han ocultat la infracció tributària. La llei penal cerca, sobretot, que pagui. Amb igual criteri es perdona el particular que suborna voluntàriament, quan ho fa a petició d'un funcionari, si ho denuncia en deu dies i abans que s'iniciï la investigació. En aquest cas el que és prioritari per a la llei és descobrir i neutralitzar el funcionari corrupte.

Altres vegades la llei penal no perdona el delinqüent, però li dóna un tracte benvolent a canvi de la seva col·laboració. Així, s'atenua la pena si el delinqüent confessa la infracció a les autoritats abans de conèixer que el procediment es dirigeix contra ell. I si ho fa després, també se li atenua la pena per “confessió tardana”, segons expressió usada pel Tribunal Suprem. Pragmatisme legal, una altra vegada. No es premia el penediment del delinqüent, sinó la seva contribució en la investigació, si és útil, eficaç, rellevant. En ocasions aquesta atenuació exigeix, a més, la delació. És el premi al delator o al penedit. Això passa en casos de terrorisme.

També existeix una atenuació per al confés i delator en els delictes de tràfic de drogues. Com més amunt estigui el delator en la trama, més coses sabrà, més bases tindrà en l'intercanvi d'atenuació per informació. Els pobres camells, no obstant això, no tenen informacions veritablement importants per intercanviar, i per això omplen les presons complint llargues penes.

Les característiques del personatge i la sorpresa de la reducció de la pena han desencadenat rumors, suspicàcies i velades insinuacions

Segons notícies recents, el conegut advocat penalista de Barcelona Joan Piqué Vidal s'hauria beneficiat amb l'atenuant de confessió i hauria estat condemnat amb extraordinària benevolència per l'Audiència Nacional com a responsable de blanqueig de diners del narcotràfic. La notícia no ha merescut, pel que sembla, una atenció preferent dels principals mitjans de comunicació. El 6 d'abril del 2005 EL PAÍS informava que la policia havia registrat el despatx de l'il·lustre penalista per ordre del jutjat 4 de l'Audiència Nacional. En la mateixa operació policial es van confiscar dues tones de cocaïna i 16 milions d'euros. La gravetat del delicte justificava la severitat de l'acusació fiscal: nou anys de presó i una multa de 13 milions d'euros. El cas, iniciat el 2004, va arribar al judici oral el passat 23 de març. Més de deu anys d'interminable procés, que, no obstant això, va acabar en deu minuts, sense necessitat de celebrar el judici. Les notícies informen que Piqué i els altres acusats van reconèixer com a certs els fets de l'acusació. L'advocat barceloní era l'“home de confiança”, el principal responsable de la complexíssima trama jurídica i econòmica ordida per al blanqueig dels guanys del sanguinari càrtel mexicà de Sinaloa.

Això sí, l'advocat es va conformar amb l'acusació i amb la pena demanada perquè s'havia reduït a un any de presó. Vuit anys de rebaixa. Les característiques del personatge i la sorpresa de la reducció de la pena fins a una probable impunitat pràctica han desencadenat rumors, suspicàcies i velades insinuacions. Es qüestiona la possibilitat legal d'un benefici com aquest, i, per descomptat, es qüestiona que, encara que sigui legal, sigui just.

El pragmatisme de les lleis penals permet atenuacions així d'escandaloses. Permet, a més, que la lentitud de la justícia operi com un altre atenuant, quan s'hagin produït dilacions extraordinàries no atribuïbles a l'inculpat. La raó és que el condemnat mereix una compensació per haver sofert el cost psicològic complementari d'un procés injustificadament llarg.

El problema sorgeix quan la investigació depèn de dades de bancs, institucions o fonts policials de determinats països. Llavors la lentitud del procés no és controlable pels jutges espanyols. I sempre queda el dubte de si algú, en aquells països, ha pagat o propiciat aquests retards desorbitats. Així, la suma de deu anys de dilacions més unes probables delacions, permeten gaudir d'una veritable pena a la carta. La llei penal i la pràctica processal són pragmàtiques i no tenen per què ser moralitzadores, però de vegades, certament, són desmoralitzadores.

José María Mena és exfiscal de l'Audiència de Barcelona

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_