_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Diputats agredits

La sentència del Tribunal Suprem que condemna manifestants del 15-M és un greu precedent jurídic

José María Mena

El 15 de juny del 2011 centenars de persones es van concentrar als voltants del Parlament de Catalunya convocats amb la consigna d'“Aturem el Parlament, no deixarem que aprovin retallades”. El dispositiu policial previst pel llavors conseller d'Interior, Felip Puig, va ser tan insuficient i desencertat que va generar sospites d'una intencionada ineficàcia. Tan ineficaç va ser que quan els diputats van voler accedir al Parlament van sofrir obstruccions, empentes, escopinades, insults, taques als vestits. Va ser vergonyós per ells i per tots els demòcrates.

Els diputats han d'exercir les funcions de representació democràtica previstes a l'Estatut. Obstaculitzar o impedir aquestes funcions és una agressió al cor de la democràcia, radicalment reprovable, que sens dubte ha de ser proporcionalment castigada. Per això els atacs més greus als parlaments, espanyol o autonòmics, com ara intentar entrar-hi amb armes, envair-los violentament o impedir violentament als diputats que assisteixin a les reunions, estan castigats al Codi Penal amb penes de tres a cinc anys de presó. I només té pena de multa o un any de presó la manifestació davant els parlaments si arriba a alterar-ne el funcionament, però només per als qui dirigeixen o presideixen la manifestació. Per als simples manifestants, com eren els acusats, el Codi Penal no preveu cap pena.

L'Audiència Nacional (AN) va ser el tribunal legalment encarregat del cas. L'acusació de la Fiscalia era per diversos delictes, el més greu dels quals estava previst en l'article 498 del Codi Penal, el qual castiga “els que empren força, violència, intimidació o amenaça greu per impedir” que els diputats assisteixin a les reunions. La sentència de l'AN té dues parts que s'han de diferenciar. Primer analitza el dret a manifestació, considerant que, en la situació actual, “resulta obligat admetre certs excessos”. Després aborda les proves i els fets concrets del judici. L'Audiència absol tots els acusats perquè no hi ha proves concretes que cap d'ells hagués obstruït l'accés als diputats, els hagués insultat, escopit o empès. Només condemna el que va ser identificat com qui, tot i que sense emprar força o amenaces, va pintar la jaqueta de Montserrat Tura. La pena és de dos dies d'arrest pels danys en la vestimenta.

El Tribunal Suprem ha revocat la sentència absolutòria de l'Audiència. A vuit manifestants els ha condemnat a una pena de tres anys de presó com a autors del delicte previst en l'article 498. Els ha condemnat sense haver-los vist la cara, sense sentir-los, sense haver practicat cap prova, basant-se, exclusivament, en les dades amb les quals l'AN els havia absolt.

L'argument del Tribunal Suprem és que la manifestació es va convocar sota la consigna d'“Aturem el Parlament, no deixarem que aprovin retallades”. Aquesta consigna implica, segons el Suprem, que tenien el propòsit d'aturar l'activitat parlamentària, i que això constitueix el delicte de l'article 498. No li importa la falta de proves sobre l'activitat violenta o coactiva dels condemnats. En té prou amb què sortissin a la foto aixecant els braços, o cridant a prop d'un diputat, encara que no se sàpiga el que cridaven, encara que no el copegessin, empenyessin, li escopissin o barressin el pas. Només per haver estat a la manifestació amb aquelles consignes, segons el Suprem, els corresponen tres anys de presó.

El magistrat Perfecto Andrés va formular un vot discrepant (que només serveix per salvar la seva consciència personal i la seva dignitat professional). Argumentava el següent: És imprescindible que es provi l'acte físic concret de violència emprat per cada acusat, perquè el Codi Penal no castiga compartir manifestació amb els agressors, sinó ser agressor, emprar violència, amenaces, intimidacions. Acudir a la manifestació, encara que sigui sota aquella consigna, no està penat. Els fets ocorreguts aquell 15 de juny van ser, per aquest magistrat, clarament delictius, perquè el Parlament i els diputats mereixen el respecte i la protecció que democràticament els correspon, malgrat la “conflictiva realitat social” que el magistrat ressalta. Però els autors d'aquests delictes no han estat identificats, no són els acusats. Per això han de ser absolts. Aquest magistrat també recull en el seu vot discrepant, amb estupefacció, que el fiscal va començar el seu al·legat acusatori afirmant que la sentència absolutòria de l'Audiència “estava carregada d'ideologia”. Així estaven els termes del debat, que només hauria de ser jurídic.

La condemna del Suprem és tècnicament molt discutible, pel que argumenta el magistrat Andrés. A més a més fa esgarrifar per excessiva i està sospitosament plena de raonaments extrajurídics iguals que els del fiscal. Obre una línia inacceptable cap a la criminalització de la simple presència pacífica en una manifestació en la qual hi hagi pancartes, consignes o actituds violentes indesitjades. És la llei mordassa al Suprem. Un gravíssim precedent.

José María Mena

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_