_
_
_
_
_

Neus Català, memòria viva de l’horror nazi, recull la seva Medalla d’Or

La Generalitat premia la supervivent, Josep Maria Espinàs i Joan Rodés

Artur Mas al costat de Neus Català.
Artur Mas al costat de Neus Català.JOAN SANCHEZ

Neus Català (els Guiamets, 1915), última supervivent catalana del camp d'extermini nazi per a dones de Ravensbrük, es va fer una promesa quan va aconseguir sobreviure l'infern de les SS, amb prou feines 30 anys: No esborrar mai la memòria dels milers de persones que sota un cel de plom – així es va titular la seva biografia– es van convertir en cendres als crematoris de l'Alemanya nazi. A punt de fer 100 anys, amb tota una vida a sobre dedicada a preservar el testimoniatge dels deportats i en favor de les llibertats democràtiques, el Govern català va atorgar ahir a Català la Medalla d'Or.

“Ensenya la lluita per l'existència, la supervivència. No solament es tracta de viure en condicions molt dures, extremes, sinó que és la lluita per la vida, el record”, va afirmar sobre Català anit el president de la Generalitat, Artur Mas, durant el lliurament de la màxima distinció de la institució. Al costat de Català van ser premiats l'escriptor i periodista Josep Maria Espinàs, i el metge especialitzat en hepatologia Joan Rodés. Mas va elogiar les trajectòries dels tres en el camp del compromís pels drets humans, la literatura, i la medicina, respectivament. Català, Espinàs i Rodés són “autèntiques caixes de vitamines” per a la societat perquè ajuden des de les seves disciplines al progrés i a no “esborrar la memòria”, va afirmar el president de l'Executiu català. Mas, alhora, va destacar “el talent, constància i optimisme” dels homenatjats.

Neus Català amb la Medalla d'Or.
Neus Català amb la Medalla d'Or.JOAN SÁNCHEZ

Carme Martí, autora dels records novel·lats de Català, va ser l'encarregada de llegir la seva glossa. Durant el parlament va relatar com als 14 anys va amenaçar amb fer vaga al Priorat perquè no cobrava com els homes per fer feines de camp. Després va ajudar a crear “una milícia popular armada per salvar les collites” i als 21 anys va marxar a Barcelona per convertir-se en infermera. Tenia al seu càrrec en una colònia de Premià de Dalt “182 criatures, treballava 7 dies a la setmana i dormia 3 hores. No va permetre que separessin cap germà”, va explicar Martí, qui va recordar el compromís polític de Català, l'exili per la Guerra Civil, la clandestinitat a la Resistència francesa, la deportació el 1943 per la seva col·laboració amb els maquis, i el seu incansable afany per preservar la memòria dels desapareguts a causa del feixisme.

Català, asseguda en una cadira de rodes al costat de Mas i amb les seves característiques ulleres de pasta negres, va escoltar somrient els records de quan inutilitzava armament a Ravensbrück. Però els anys pesen i va ser la seva filla Margarita qui va pronunciar en el seu nom unes paraules d'agraïment. “Vull que el premi sigui extensiu a totes les dones que han format part de la meva vida. Les que es van quedar en els camps de la mort i les que van sortir per testimoniar allò que havia passat”, va dir Margarita. “Ella té una trajectòria militant d'esquerres, va compaginar la lluita antifranquista amb Catalunya”, va relatar el seu fill Lluís emparat per veïns dels Guiamets, on Català viu en un geriàtric, i per membres d'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), formació en la qual milita.

Després del reconeixement a Català el periodista i productor Toni Soler va ser l'encarregat de llegir la glossa a Espinàs (Barcelona, 1927). “Serà un escriptor tan normal, insignificant i modest com ell vulgui, però és exemplar, com el seu llegat periodístic”, va dir Soler, qui va citar el seu amic quan va afirmar que “mirar és com estimar. Cada segon ha de ser un tornar a començar”.

Soler va lloar la manera en la qual Espinàs defuig de l'èpica “fent el tafaner des del balcó o caminant per comarques perdudes de Catalunya”. Espinàs, autor d'un prolífic llegat literari des que es va donar a conèixer en aquest camp el 1953 mitjançant Com ganivets o flames, manté a la premsa catalana la columna més longeva de manera pràcticament interrompuda. Ahir el secretari del Govern català, Jordi Baiget, es va referir també al seu paper com a integrant d'Els Setze Jutges en la gènesi de la Nova Cançó. Baiget, al seu torn, va recordar que Espinàs és autor de l'himne del FC Barcelona i com la seva obstinació per la cultura el va portar a fundar l'editorial La Campana. “Quan tenia 11 o 12 anys em vaig trobar escrivint uns versos sobre orenetes. Encara no sabia que existia el món i després vaig descobrir una cosa anomenada vida. I aquí em vaig quedar”, va expressar Espinàs. “La vida la vaig aprendre escrivint. L'escriptura com a treball diari. Això és el que sóc”, va afegir.

Finalment, el doctor Rodés (Barcelona, 1938) va tenir un record per als professionals que durant les últimes quatre dècades han format part de la unitat d'hematologia de l'Hospital Clínic de Barcelona, que ell va impulsar el 1968 després de formar-se a París i que avui és un referent internacional en el seu camp.

Baiget es va referir als més de 500 articles en revistes especialitzades escrits per Rodés, i al seu afany per la investigació sobre les malalties hepàtiques, el càncer de fetge o les complicacions per la cirrosi. Rodés actualment és també coordinador del Pla estratègic contra l'hepatitis C del Ministeri de Sanitat. "Han canviat les persones, però perduren les idees i la filosofia de treball", va concloure Rodés sobre el seu treball al Clínic.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_