_
_
_
_
_

Katy Perry aclapara però no omple

El Sant Jordi acull el primer concert europeu de la reina de la desmesura

Katy Perry, al Palau Sant Jordi de Barcelona aquest dilluns a la nit.
Katy Perry, al Palau Sant Jordi de Barcelona aquest dilluns a la nit.EFE

Si acceptem que la desmesura escènica és, ara com ara, la que mana en el món de l'espectacle musical, Katy Perry n'és la reina indiscutible. Si quedava algun dubte d'això, el concert d'aquest dilluns al vespre a Barcelona serviria per esvair-los tots. Ja abans d'aparèixer a l'escenari, tot el Sant Jordi s'havia omplert d'esclats de colors dansants, guèisers de fum i guerrers fluorescents. De manera que quan la diva californiana ha aparegut, també fluorescent, dins d'un gran prisma mòbil de llums canviants, gairebé ha semblat el més natural del món. Retrunyia el ritme del seu èxit Roar; començar fort és una altra norma del show-biz actual i la Perry ha començat aclaparant, i en realitat no ha deixat de fer-ho en cap moment.

Tot té cabuda en la imaginació desbordada de la cantant

Un espectacular escenari en punta de llança del qual podia sorgir qualsevol cosa, per increïble que pogués semblar, s'endinsava en una platea a mig omplir. Ha fallat el públic barceloní per completar l'element escènic que un muntatge com aquest necessitava. Malgrat la suposada empenta de Katy Perry, el seu comentat (i milions de vegades vist a YouTube) pas per l'entreacte de l'última Super Bowl, que va commocionar a propis i estranys, i que ha estat el primer concert de la seva gira europea, el Sant Jordi no s'ha omplert, tota la part de dalt i un terç de la pista han quedat buits sense la pressió que un muntatge així necessitava. Malgrat això, l'entusiasme ha esclatat una vegada rere l'altra tant amb el ritme de les cançons, totes conegudes i corejades pels assistents, amb els braços aixecats, els mòbils encesos, com amb unes coreografies i escenografies totalment fora del corrent.

Als quatre primers temes d'aire retrofuturista procedents del seu últim disc, Prism, amb profusió de llums encegadores, fum omplint-ho tot, centelleigs de colors i balls buscant la proximitat de les primeres files de públic, ha seguir la parcel·la egípcia. La Perry ha aparegut sobre l'enorme figura d'un cavall envoltada de ballarins abillats a l'estil egipci de ciència-ficció, el poliesportiu s'ha omplert d'estrelles de colors i ha entrat de ple en un espectacle que envejaria el mateix Cirque du Soleil amb trapezistes, mòmies culgrosses i la mateixa cantant girant penjada a l'aire sense deixar de cantar fins que ha desaparegut engolida pel terra movedís de l'escenari al ritme d'un altre del seu grans èxits, I kissed a girl, entre canonades de foc i solos de guitarra de caràcter heavy.

I encara no estava tot vist perquè l'espectacle, presentat com a Prismatic Tour, consta de sis quadres ben diferenciats però empalmats a cop de ritme per no deixar la mínima escletxa. Aquí no hi ha temps per respirar o assimilar res del que s'ha vist, tot va a la velocitat màxima i els tocs de modernitat es barregen sense pudor amb el kitsch més discutible.

Tot serveix, tot té cabuda en la imaginació desbordada de la cantant.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_