_
_
_
_
_

La germanastra del Minotaure

L'actriu Emma Vilarasau protagonitza al Teatre Romea de Barcelona ‘Fedra’ de Racine, en un muntatge de Sergi Belbel

Jacinto Antón
Emma Vilarasau com a Fedra, en el muntatge de Sergi Belbel.
Emma Vilarasau com a Fedra, en el muntatge de Sergi Belbel.

Filla de Minos, rei de Creta, i de la zoofílica reina Pasífae, que va concebre el monstruós Minotaure després de satisfer mecànicament (!) la seva passió amb un toro, Fedra és un dels grans personatges femenins dels mites grecs. Eurípides la va elevar a gran figura de la tragèdia en portar a escena el seu amor incestuós i malaurat pel seu fillastre Hipòlit, tema que van recollir després Sèneca i Racine. Aquest segon autor hi va afegir variants, com la gelosia i la força fatal de la passió, i va canviar el significat últim de la història. La Phédre (1677) de Jean Racine està considerada una de les millors peces del teatre francès a causa de la bellesa i virtuosa precisió dels seus versos, de la mètrica perfecta i la forma genial, de profund coneixedor de l'ànima humana, amb què el dramaturg va desenvolupar la passió inconvenient de Fedra.

Després de Núria Espert, que la va encarnar en la versió d'Espriu (Una altra Fedra, si us plau, 1977) i Rosa Novell, que va protagonitzar el muntatge de Joan Ollé de l'obra de Racine estrenat el 2002 a Almagro i al Grec de Barcelona, una altra gran actriu catalana s'enfronta al personatge. Emma Vilarasau (Sant Cugat del Vallès, 1959) és la Fedra de l'espectacle del mateix títol que dirigeix Sergi Belbel, autor també de la nova traducció al català per a l'ocasió, i que comença les representacions dimarts que ve al Teatre Romea de Barcelona.

Vilarasau, un dels rostres més coneguts de l'escena catalana, guanyadora d'un Goya el 2005, està asseguda en una de les butaques del vestíbul del Romea, entre un assaig i una prova de perruqueria i vestuari. Se la veu una mica desvalguda i un xic malenconiosa en aquest gran espai buit i en aquesta tarda que llangueix. Però de seguida somriu i mostra aquesta alegria múrria que és una de les seves característiques des que era una joveneta estudiant a l'Institut del Teatre de Barcelona fa ja, ai, tants anys. El seu marit, el també famós actor Jordi Bosch, interpreta Gloster al Rei Lear que s'estrena aquesta nit al Lliure. Gloster —a qui li arrenquen els ulls com a Èdip— i Fedra… hauran estat entretinguts a casa. “Sí, sí”, riu Vilarasau, “estem una mica ratllats, els dos som molt obsessius i no hem parat de parlar dels nostres papers”.

Passem a la família de Fedra, per anar endinsant-nos en el tema, i li recordo la història de com Dèdal va construir a la seva eixelebrada mare, Pasífae, a la qual Posidó havia inspirat un violent desig per un bonic toro, un simulacre artificial de vaca, de manera que pogués ficar-s'hi a dins i consumar la seva unió antinatural i bestial. Vilarasau arqueja les celles. Amb una mare així —i una tieta com Circe— no és estrany que Fedra tingui tendència a les passions extremes, suggereixo. “És hereditari, aquesta influència torçada de Venus, i recorda que era mig germana del Minotaure!”. Amb Racine, no obstant això, estem en un altre terreny, l'àmbit mitològic el deixa de banda per concentrar-se en l'humà. Una història de desig d'una dona madura per un jovenet tan eterna com la de la dona de Putifar i la de Mrs. Robinson.

Sobre la temàtica de la Fedra de Racine, Vilarasau la té clara: “Parla de desig i de culpa. I de la culpa del desig, sobretot. El desig sexual inspira molta culpabilitat, vergonya i automenyspreu. Aquest desig és de les poques coses que no tries; després pots sotmetre a la voluntat la seva realització o no, però el desig mateix és una força poderosa, molt irracional, animal”. Aquí estem en el terreny del Minotaure que tots portem a dins, apunto. “És una cosa que seguim tenint sense solucionar, la culpa de desitjar a qui no tens dret a fer-ho, a qui no et toca”. A la Fedra de Racine, continua l'actriu, “el desig no consumat pel seu fillastre Hipòlit es converteix en obsessió”. Vilarasau considera pitjor aquesta obsessió que la consumació del desig. “La transgressió crea culpa però l'obsessió és més insana psicològicament”.

En realitat, la història de Fedra amb Hipòlit (Xavier Ripoll), al cap i a la fi, fill del seu marit, Teseu (Lluís Soler), amb una amazona, no hauria estat tan pecaminosa. “Purament no hauria estat incest, i a més Racine inclou el rumor que Teseu pot ser que hagi mort, però pels grecs, i per ell, era una cosa igualment aberrant”. En Eurípides, i perdoneu el vell spoiler, Fedra es penja sostenint a la mà una tauleta, en què, amb despit, acusa davant el seu marit Hipòlit de tractar de violar-la. “Racine ho canvia i fa que Fedra s'enverini en escena, no sense abans proclamar la innocència d'Hipòlit, fet que la redimeix”. És tard per a Hipòlit, que, desterrat, ha mort ofegat fugint d'un monstre marí (qui sap si el seu mateix desig). És curiós recordar que Racine va ser sospitós d'enverinar la seva antiga amant, Du Parc.

Emma Vilarasau troba alguna identificació amb Fedra? “Tots tenim culpa, tots hem desitjat, i Fedra té una edat. Sent aquest desig brutal i possiblement és l'última vegada. Això és molt comprensible per a una dona”. A Emma Vilarasau se la considera en certa manera l'hereva natural de la desapareguda Anna Lizaran. "No, no, l'Anna era ella absolutament irrepetible, inimitable. No em considero gens la seva hereva, no puc ser-ho, ja que no pot ser-ho ningú. De la mateixa manera que no ha deixat hereu Fabià Puigserver i no en deixaran ni Lluís Pasqual ni Núria Espert". L'actriu s'entristeix: "La sento encara a Agost, tan adorable i gamberra. Era de les actrius que tenien més clar tot el que això", diu amb un gest vague que ateny el teatre i la vida, "té de joc".

Equilibri entre paraula i emoció

Com porten l'obra a escena? S'ha escurçat? “No res, absolutament res. No és una obra llarga, no arriba a les dues hores. Sergi Belbel ha fet una adaptació meravellosa, en vers blanc. Racine és molt directe, fa servir les paraules amb una precisió absoluta”.

Fedra, el personatge, en té un munt, d'aquests versos. "Més de mil!". I com els diu? "Com puc!", fa broma l'actriu. "Per descomptat no à la Comédie,però respectant el vers, el seu ritme i la seva pulsió, el vers t'ho marca tot. Les paraules en Racine estan vives. En Sergi ens diu: 'M'agradaria poder tocar les paraules', han de tenir contundència. És a l'inrevés que altres obres, en què poses el sentiment davant de la paraula; aquí és la paraula la que ha d'arrossegar l'emoció. Però no n'hi ha prou amb dir-les. Hi ha un equilibri fragilíssim entre paraula i emoció".

El muntatge de Belbel és molt clàssic, amb escenografia aparentment molt simple i un vestuari mixt: ells, de militars; elles, amb peces vagament al·lusives a la tragèdia. "No inventem res nou, aquesta Fedra no és un superespectacle, l'espectacle en si és el text".

Emma Vilarasau està entusiasmada amb el vers. "Mai no ho havia fet abans, excepte, precisament, en el fragment de Fedra que recitava a Barcelona, de Pere Riera (2013), en què interpretava una actriu. El projecte actual ve d'aquí. Em vaig llegir una altra vegada tota l'obra de Racine, i quan Borja Sitjà em va preguntar si tenia alguna cosa al cap per al Romea li vaig dir que, podent triar, Fedra".

Fedra, malgrat el títol i la importància central del personatge, és, subratlla l'actriu, molt coral. "Hipòlit; Teseu; l'estimada prohibida del primer, Aricia (Queralt Casasayas); la nodrissa confident de Fedra, Enona (Mercè Sampietro, ni més ni menys)… Hipòlit té en Racine el mateix problema que Fedra, estima algú prohibit: tot i que els joves tenen una cosa més que els estreny, l'afany de castedat, una cosa que pot ser que sigui una influència del jansenisme en Racine".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_