Catalunya: nació o Estat?

Què es pot dir que no estigui dit sobre Catalunya i Espanya? Ara ja no és moment d'opinions, sinó de política. I la política s'ha colat al menjador de totes les cases catalanes i de bona part de les que no ho són. El plat de la discòrdia està servit en moltíssimes famílies. Els qui tenen —o vam tenir— alguna responsabilitat en la situació creada, tenim l'obligació de dir el que pensem, basat en la nostra experiència, raó i sentiments, encara a risc que la nostra proposta política sigui llenya per al foc en lloc de bàlsam en la ferida; la ferida o el foc existeix, és gran, i en lloc de guarir-la o apagar-lo, els Governs de gairebé tots els partits, tan centrals com autonòmics, han anat augmentant el despropòsit fins a convertir-lo en el més semblat a una gangrena o un incendi, la curació o sufocació del qual sembla difícil. I avui els conflictes no se solucionen amb esclats de bomba sobre Barcelona cada cinquanta anys, com aconsellava al segle XIX el general Van Halen, o enviant el general de torn amb uns canons a la plaça de Sant Jaume, a sufocar la rebel·lió. Tampoc no crec que serveixin de res les accions legals que ja ha anunciat el Govern de Rajoy, ni tampoc l'entossudiment desraonable de la Generalitat del president Mas.

Heus aquí, doncs, una modesta però pràctica recepta que m'atreveixo a prescriure, recollint el guant llançat per persones assenyades del PSOE-PSC (Pedro Sánchez i Iceta) i de personalitats prudents que van estar en la primera línia de la política, en els dos partits majoritaris, com Josep Piqué i Jordi Sevilla. Partim del supòsit, que no sembla discutible, que el model constitucional del 1978 està esgotat i necessita una reforma en profunditat o, més aviat, una refundació, però que en mantingui l'esperit. Traguem-ne, llavors, tots aquells deixos franquistes que hi van quedar incrustats per necessitats del guió de la Transició. A partir d'aquí, com s'ha d'organitzar l'Estat de manera que tant Catalunya com el País Basc, o sigui els seus ciutadans, se sentin còmodes sense que es perdin els drets dels ciutadans d'altres regions o comunitats? Sembla senzill si el que ens guia és el sentit pràctic i deixem els somnis, bonics però irreals, a una banda. Em centraré en Catalunya. Què volem ser? Una nació o un Estat? Dono per descomptat que les dues coses és impossible, ja que suposaria la separació immediata de la Comunitat Europea, l'empobriment de Catalunya, la ruïna empresarial o, per ventura, grans brots de violència. No conec nacions sorgides al pas alegre de la pau. En qualsevol cas, sigui el missatge de la por o no, els catalans hem de saber que, si obtinguéssim la independència enfrontats a Espanya, aquest fet suposaria la ruïna material i moral de diverses generacions. I no crec que, excepte els il·lusos i temeraris, vulguin aquest escenari.

Espanya, a Catalunya i suposo que al País Basc, mantindria poques competències estatals: l'Exèrcit, la política exterior, la justícia en determinades matèries —entre les quals, la justícia constitucional— i tots aquells serveis que, de comú acord, fos irracional descentralitzar-los perquè serien antieconòmics i empobridors. A aquest escenari només pot arribar-se des de la legalitat; i l'única legalitat possible serà la que sorgeixi d'una reforma —o refundació— assenyada de la Constitució del 1978, prèviament pactada per tots els grups polítics que vulguin participar en aquesta reforma i que hagin estat triats en els propers comicis que se celebraran, aproximadament, d'aquí un any. L'actual legislatura està més que esgotada. I encara que la reforma la plantegés avui el Parlament de Catalunya, no tindria el suport suficient al Parlament espanyol per dur-la a terme. Qualsevol altra drecera, contrària a la legalitat, ens condueix a la ruïna o a la desolació.

Fa pocs dies quatre ambaixadors catalans (Bassols, Perpiñá, Bregolat i Mirapeix) van exposar a La Vanguardia la seva opinió sobre les catastròfiques conseqüències que implicaria la independència (sortida de la Unió i de l'euro, deslocalització d'empreses, perduda del paraigua del BCE, dificultats de finançament davant la prima de risc del deute català, etcètera). Davant aquests arguments tan contundents he sentit de persones que solien pensar amb seny que aquests missatges catastrofistes no convencen ningú. I jo em pregunto: quin altre missatge, que no sigui el de la catàstrofe que es produiria amb la independència, pot esgrimir-se? O, és què per ventura poden creure els independentistes, siguin radicals o no, que la secessió sortiria gratuïta?

Qualsevol altra drecera, contrària

Tot i que, si del que es tracta és de seguir vivint en pau, amb un grau d'independència que sigui compatible amb tots els compromisos nacionals i internacionals que té assumits Espanya i, com a conseqüència, Catalunya com a part seva, caldrà enginyar--se-les per trobar un compromís que estigui d'acord amb la legalitat que tots, per majoria aclaparadora, vam assumir el 1978, i de la qual som hereus. Un compromís que ni la incomprensible inactivitat del Govern de Rajoy ni l'entossudiment del president Mas estan propiciant. Per contra, si volem lliurar el poder a Catalunya a personatges bienintencionats —i poc més— com Junqueras, o estrafolaris, com els de la CUP, i a Espanya a una esquerra inèdita, l'absurd camí emprès, pels uns i pels altres, és el correcte.

Jorge Trias Sagnier és advocat, escriptor i exdiputat del PP.