Un plat és un plat
Els mateixos que, probablement, ara elogien Estònia pel seu sistema escolar descentralitzat, s’estiren els cabells pel sistema sanitari espanyol... igualment descentralitzat
He llegit en un d’aquests suplements dominicals de la premsa un interessant article sobre l’Educació a Estònia. Estònia, per aclarir-nos, és la nova Finlàndia: el país amb els millors resultats acadèmics d’Europa. L’article el signa Rachel Sylvester en XL Semanal i té un títol impactant: “El secreto de la Educación del siglo XXI está en Estonia”.
Aquest secret, tanmateix, no és res nou. Llegida la peça, queden clares algunes caracterítiques de l’escola estoniana: els seus centres tenen molta autonomia per decidir què i com ensenyar; el sistema és descentralitzat i igualitari; el que a Espanya s’anomena educació “concertada” (privada subvencionada) és residual i està prohibit que els centres seleccionen els seus alumnes; les matèries creatives, finalment, són peces angulars dels plans d’estudi.
Com a conseqüència de tot això, Estònia té, ara mateix, els millors resultats de l’Informe Pisa. I això té mèrit, perquè la despesa en educació no hi és alta. Naturalment, no se m’escapa que comparar un país petit i del nord (on el clima, i d’altres factors, afavoreixen el recolliment interior) amb els països grans o mitjans del sud, amb la nostra catastròfica sociabilitat, és fer una mica de trampa. Però el balanç és el que és. I no n’eixim molt ben parats.
Aquest article, en realitat, no tracta d’Educació. Una cosa que m’ha sorprés especialment del fet que tothom ara elogie Estònia i la seua escola és saber què s’està lloant realment. Al cap i a la fi, vivim en un país on, mentre passàvem la pandèmia, tot de veus s’escandalitzaven dia sí i dia també perquè la gestió sanitària residira en les comunitats autònomes i no en el Govern central.
La paradoxa, doncs, és aquesta: els mateixos que, probablement, ara elogien Estònia pel seu sistema escolar descentralitzat, s’estiren els cabells pel sistema sanitari espanyol... igualment descentralitzat. Alguns d’aquests personatges contradictoris s’anomenen a ells mateixos, a Espanya, “constitucionalistes”.
Podríem plantejar que, donat que vas per la vida de “constitucionalista”, estaria bé haver llegit abans la Constitució. Aquesta, al seu títol VIII, que tracta “De l’organització territorial de l’Estat”, preveu (article 148, apartat 21), que la Sanitat siga una competència autonòmica... com així és! D’on se segueix que, les mesures contra la pandèmia estan descentralitzades a Espanya segons normes que s’apliquen des de fa molts anys (com l’Educació a Estònia, sí!).
La descentralització és bona? Depén. Al capdavall, no hi ha res més diferent que un gallec i un valencià, per exemple, o un basc i un andalús. El mateix podríem dir d’un danés i un italià, o un austríac i un grec. De fet, un vell eslògan (no en sé la paternitat) afirmava que Espanya és el país que més s’assembla a Europa. No pot ser més exacte: Espanya és una Europa en miniatura. No podem aplicar solucions mimètiques a realitats sovint dissemblants. D’ací la necessitat de centrifugar el poder polític. Els països que apliquen aquest principi en diferents àmbits no n’estan insatisfets, segons sembla. En l’àmbit educatiu, ja veiem que és la tendència més clara: a Espanya fa temps que es parla de la possibilitat d’augmentar el poder dels centres per a decidir plans d’estudi o contractar professors, fins i tot. Se’n parla, però no ens hi acabem de decidir. Problement perquè el nostre sistema pedagògic és massa gran i potser massa rovellat per a reaccionar àgilment. O almenys tan àgilment com les petites nacions start-up bàltiques.
Deixeu-me, en tot cas, trencar una llança en favor de la Constitució espanyola. Té mala premsa, perquè té molts dèficits: n’hi ha que hi adduirà que no contempla el dret a l’autodeterminació dels pobles, o que instaura el predomini del castellà sobre les altres llengües de l’Estat, o que té tocs sexistes o antiquats, o el que siga. Són tot crítiques raonables, si voleu, i els qui les enarboren hi tenen el seu dret.
Personalment, la primera vegada que la vaig llegir –sencera- tenia dèsset anys. Era la classe d’Història de tercer de BUP i jo, envoltat per militants aferrissats de Fuerza Nueva (que era el que s’estilava a la meua classe dels Salesians de Borriana), vaig creure entreveure en aquell text que acabava d’entrar en vigor un punt de partida molt interessant per a això que llavors anomenaven Democràcia. Entre parèntesis: als amigatxos de Fuerza Nueva, que portaven la bandereta d’Espanya a la corretja del rellotge, la Constitució els provocava urticària. Era un altre motiu per a què el seu articulat em caiguera simpàtic d’entrada. Ara aquells amigatxos són tots de Vox i es peguen colps al pit amb la mateixa Constitució que els feia vomitar en 1981...
I bé, el fet és inapel·lable: la Constitució està en vigor i proclama la descentralització de l’Estat. Això és bo o dolent? En l’escola estoniana hi fan virgueries. A Espanya, amb la sanitat pandèmica, algunes comunitats hi excel·lien mentre d’altres enviaven protocols per a evitar que els ancians amb covid de les residències foren portats a l’hospital.
Per això Espanya és Espanya i Estònia és Estònia. O com va dir aquell altre: “Un plat és un plat i un got és un got”. Argument d’autoritat definitiu...
