Esbós d'un mapa de traduccions
Amb els anys, la geografia de l'exportació literària té cada cop menys zones inexplorades. Deu ser un símptoma de normalitat cultural que, de mica en mica, la nòmina d'autors catalans traduïts a l'estranger sobrepassi la dimensió anecdòtica i tingui un gruix considerable. N'hi ha exemples rellevants, i sovint estan lligats al mercat, a les vendes. Així, els autors catalans que escriuen en castellà venen més exemplars, en conjunt, i per tant tenen també més sortida a fora. Vegem-ne alguns exemples que poden definir la tendència: Enrique Vila-Matas té editors de prestigi tant a Itàlia (Sellerio) com a França (Christian Bourgois), i el recent premi Rómulo Gallegos li ha eixamplat els mercats: a Alemanya, per exemple, és a mans de Nagel & Kimche. Un cas similar és el de Manuel Vázquez Montalbán i Juan Marsé, tot i que en el seu cas fa més anys que són ben rebuts a fora. Les aventures de Carvalho, a França, les publica habitualment Seuil, i a Itàlia, Feltrinelli; a Alemanya, el troben repartit tant a Piper, de Munic, com a Wagenbach, de Berlín; Marsé, al seu torn, accedeix al mercat alemany a través d'una editorial suïssa: Elster, i a França sobretot gràcies a Seuil.
Per la literatura catalana no és tan fàcil obtenir una pròrroga vital en terres estrangeres, tot i que sovint les traduccions de llibres catalans estan suportades econòmicament pel govern d'aquí. Pel que fa a l'Edat mitjana, Llull i el Tirant lo Blanc són els qui han aconseguit captivar més editors de fora; així les aventures del Tirant es troben en romanès, italià, francès, alemany, anglès o finès, entre d'altres. Pel que fa als autors actuals, potser Quim Monzó és qui ha aconseguit recentment una nòmina més llarga nord enllà: Marcos & Marcos a Itàlia, Jacqueline Chambon a França o Goldmann a Alemanya en donen fe, entre d'altres. Un altre cas semblant és Jesús Moncada, que va veure com a França el podien llegir a la prestigiosa Gallimard, i d'aquí va rebotar a literatures com la japonesa, la danesa o la vietnamita. Fa uns anys Gallimard també va apostar per Mercè Rodoreda, i al seu moment un autèntic esclat que la va portar a ser traduïda a més de 30 llengües -en terres germàniques, per exemple, segueix sent editada per Surkhamp. Josep Pla i el seu Quadern gris han tingut un apropament més lent, però de reconeixement semblant, i ara mateix Llús Anton Baulenas és una de les estrelles de Flammarion.
La tendència a traduir autors catalans també s'ha deixat notar al mercat espanyol: els darrers anys, cases com Anagrama han apostat per versionar autors en català. El pas és important, perquè sovint la versió castellana és un bon pont cap a Europa, cap a la densa xarxa de llengües que conformen la cultura europea. Ser-hi, formar-ne part, hauria de ser una qüestió prioritària per a les autoritats que facin al cas.
