Arquitectura a cor obert
Mig segle del polèmic edifici del COAC a Barcelona, dissenyat per un exmembre de la Legió Còndor
L’any 1955, quan Manuel de Solà-Morales i Rosselló va accedir al deganat d’un Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) creat el 1931 però arrelat en una associació del segle XIX, “Barcelona creixia, i el Col·legi, gràcies als ingressos provinents del visat obligatori, disposava per primera vegada de prou capital per plantejar-se construir un estatge social representatiu”. Així expliquen els arquitectes Enric Granell i Antoni Ramon al seu llibre Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1874-1962 la gènesi del revolucionari i polèmic edifici de Xavier Busquets, arquitecte que va ser membre de la Legió Còndor, segons desvetllem avui a QUADERN. L’edifici, amb esgrafiats de Picasso, va ser inaugurat el 29 d’abril de 1962 a la plaça Nova, al davant de la Catedral i d’un tram de muralla romana. Dimarts vinent se celebra el seu mig segle amb la inauguració d’una exposició titulada 50 anys al cor de Barcelona que, més enllà de plànols i maquetes, té com a reclams artistes vinculats a la seu del COAC com l’esmentat Picasso, Carl Nesjar, Joan Miró, Francesc Català-Roca, Oriol Maspons i Pere Portabella.
Avui, paradoxalment, la baixa d’ingressos per la crisi immobiliària i el canvi en els visats no només ha reduït en més de la meitat (dos ERO inclosos) les 325 persones que treballaven al COAC el 2008, sinó que dificulta editar en paper un llibre (que s’ofereix digitalitzat als gairebé 10.000 col·legiats), imprescindible per conèixer la història de l’arquitectura a Catalunya.
L’obra de Granell i Ramon és alhora un tast dels valuosos fons de la biblioteca i l’arxiu del COAC que, tal com coincideixen a valorar els autors, el vocal de cultura de l’entitat, Fernando Marzá, i l’exdegà Jordi Ludevid, estan “entre els dos o tres més importants d’Europa”. Inclou el llegat particular d’uns 60 grans arquitectes —d’Elies Rogent i Lluís Domènech i Muntaner als recentment incorporats fons d’Oriol Bohigas i Manuel de Solà-Morales— i de col·lectius com el GATPAC i el Grup R. Però el COAC conserva també des d’un llibre de Vitruvi de 1511 fins a l’arxiu fotogràfic de Francesc Català-Roca.
Malgrat que molts museus ja voldrien aquests fons i un edifici al centre de Barcelona amb façana picassiana, “el Col·legi és un gran desconegut”. Ho va dir el proppassat 12 de juny, en el debat-presentació del llibre, l’exdegà Ludevid. Un dels objectius indissimulats de l’exposició que ha comissariat Marzá amb Gerardo García Ventosa és retornar al COAC el prestigi, no ja professional, sinó social i cultural, que va tenir al cor de la Barcelona dels anys 60 i 70. “En aquell temps el Col·legi representava el que avui són el CCCB i el Macba junts”, coincideixen Marzá i Ramon. I encara més. Mentre l’actual degà, Lluís Comerón, admet que amb la seu de 1962 “els arquitectes catalans van fer un pas endavant i, enllaçant amb el panorama internacional, van omplir de cop el buit existent des de 1939”, un altre exdegà i arquitecte que va concursar per aquella obra, Xavier Subias, sentencia: “Busquets ens va donar una lliçó construint a la plaça Nova un edifici que posava per davant la sala d’actes i un aparador ciutadà; va intuir el paper que jugaria a la Transició, quan el Col·legi va fer política”.
Però la política ja va tenir un paper clau en la gènesi de la seu del COAC, adjudicada amb polèmica a Busquets, que havia estat pilot feixista condecorat per Hitler i que Ramon defineix com “ideològicament conservador però arquitectònicament modern”. Busquets va guanyar els dos concursos convocats, el 1957 i 1958, amb un canvi significatiu d’alineacions i volumetries del projecte inicial, batejat Calamanda, per ajustar el segon, Forma, a les llibertats permeses per una modificació de les ordenances municipals. Les que va suggerir a l’Ajuntament un jurat que, amb presència de les patums internacionals Gio Ponti i J.H. van den Broeck, presidia Solà-Morales, degà i arquitecte municipal a la vegada.
Al seu projecte Forma definitiu, Busquets va incorporar idees del projecte Arbolé, arbolé, seco y verdé (lema pres del Romancero gitano de Federico García Lorca) que el 1957 havia guanyat ex aequo el primer premi. Guillermo Giráldez, coautor d’Arbolé amb Pedro López i Subias, encara avui denuncia que “algun membre del jurat tenia relacions comercials amb Busquets”. El cas és que el projecte guanyador de 1958 també va recollir idees dels segons premis de 1957, concedits a Antoni de Moragas i a la parella Josep Maria Martorell i Oriol Bohigas, que el 1958 es van associar amb Giráldez i Subias per quedar de nou segons.
Fins i tot el projecte Y de 1957, amb el qual Roberto Terrades va obtenir una menció, era un edifici similar a l’actual i a la seu del Banc Transatlàntic de Diagonal-passeig de Gràcia i que, en definitiva, Granell assegura que també va influir en Busquets en ser, amb el Novíssim edifici municipal de la plaça de Sant Miquel, els tres primers edificis singulars (petits gratacels) de la Barcelona de José María de Porcioles. Ramon opina que a l’emblemàtic alcalde franquista ja li va anar bé inaugurar el seu llarg mandat especulatiu (1957-1973) amb un primer canvi d’ordenances urbanístiques amb la coartada de modernitat proporcionada pel COAC.
De fet, el 1959 Porcioles ja va esgrimir aquest argument contra l’entitat Amics de la Ciutat, que va apel·lar a “l’íntima armonia” del barri Gòtic (d’altra banda, falsa) per demanar aturar els “gratacels” del COAC i el Novíssim. Per molt que encara avui Pere Llimona i Joan Carles Cardenal, becaris que van quedar tercers al concurs de 1958, diguin que l’edifici de Busquets “és desigual i tort” i acusin al jurat de manipular, els esgrafiats de Picasso van acabar d’elevar l’obra a l’Olimp. “La incorporación a la acrópolis monumental de Barcelona del nuevo edificio de Javier Busquets viene a significar la reanudación del espíritu simple y sereno del Tinell, del Pi i de Santa Maria”, va escriure a La Vanguardia (3/5/1962) un Alexandre Cirici-Pellicer poc afecte al règim.
L’ascens olímpic l’havia aplanat el COAC encarregant salomònicament les vuit plantes interiors de la seu als seus principals arquitectes: a banda del mateix Busquets, a Francesc Bassó i Joaquim Gili; a Giráldez, López i Subias; a Pau Monguió i Francesc Vayreda; a Bohigas i Martorell; a De Moragas; a Josep Maria Fargas i Enric Tous; i a Federico Correa i Alfonso Milà. Però això no va impedir que Bohigas dinamités la inauguració de l’edifici publicant a la revista Serra d’Or el manifest Cap a una arquitectura realista, que venia precedit pels també polèmics Elogi de la barraca (1957) i Elogi del totxo (1960). Tot plegat, resumeix Granell, va suposar “un gran terratrèmol en l’arquitectura catalana”. El que Bohigas, avui de nou salomònic i sardònic, defineix com “un concurs que no tant sols va donar un bon resultat arquitectònic, sinó que va reflectir els discursos del moment, facilitant molta guerra teòrica i la lluita entre l’arquitectura conformista i la crítica”.
