La Pepa dels catalans
Repàs al pragmàtic paper dels 22 diputats de Catalunya en la Constitució de Cadis de 1812
Dels 305 diputats presents durant els tres anys que va durar la legislatura de les Cortes Generales y Extraordinarias que van tenir lloc a Cadis i a l’Isla de León (1810-1813), Catalunya va disposar ni més ni menys que de 22 diputats i, per tant, era una de les circumscripcions, al costat de Galícia, amb més representació parlamentària, amb el matís que abans de la Constitució de 1812 la divisió territorial d’Espanya era ben diferent de l’actual.
Pragmàtics, realistes i poc proclius a les abstraccions, es van distingir des del primer moment pel seu moderantisme i també per l’absència de qualsevol extremisme intransigent.
Curiosament, llevat del cas del català, no es conserven les instruccions que es van donar als altres diputats per part de les respectives circumscripcions, cosa que ens fa reafirmar en aquest ampli marge d’iniciativa de la qual, suposem, van gaudir els representants doceañistas. En general, van mostrar una especial preocupació per les qüestions de la hisenda i les econòmiques, i també per la conservació de la pròpia identitat cultural i territorial.
Aquesta última consideració es va posar especialment de relleu en els apassionats debats que van sorgir a les Corts entorn de la nova configuració de la nació espanyola, preconitzada pels liberals, i que consistia en un nou model d’Estat, centralista i unificador, que va ser el que realment es va imposar en aquella Assemblea. No obstant això, aviat va sorgir l’element diferenciador ja que, quan van començar aquests debats, que en la terminologia de l’època es van conèixer com El Arreglo de Provincias, les seculars diferències entre les diverses concepcions d’Espanya, com a territori comú a tots, van tornar a aflorar amb una especial virulència i va donar lloc a un bon nombre d’intervencions prou rellevants com per fer-nos una idea, bastant aproximada per cert, de fins a quin punt es trobaven arrelats a Espanya els particularismes regionals.
Els diputats catalans
Ben il·lustratives de tot això van ser aquestes significatives paraules pronunciades pel principal ponent del nou projecte, el diputat extremeny Diego Muñoz Torrero, a qui, potser tip del rumb que estava prenent el pretès debat unificador, no li va quedar més remei que exclamar: “estem parlant com si la Nació Espanyola no fos més que regnes i estats diferents. Si vingués un estranger que no ens conegués podria dir que tenim entre nosaltres sis o set nacions diferents”. En conseqüència, els diputats catalans, gelosos de la seva Història, i malgrat no deixar de reconèixer els avantatges polítics que resultarien d’uniformar la legislació i els drets de tots els espanyols, aviat van mostrar les seves reserves davant de l’esmentat model unificador i centralista. Van reaccionar, doncs, recalcant que Catalunya, tant sí com no, hauria de conservar els privilegis i furs dels quals es beneficiava, sense perjudici, fins i tot, de recobrar els que gaudia durant la monarquia dels reis de la casa d’Àustria, quan aleshores les diferències territorials d’Espanya eren encara molt més acusades.
Pel que fa a les altres qüestions, de l’Exposició que la Junta del Principat de Catalu-nya va fer als seus diputats, es dedueix que, respecte del Pla d’Hisenda elaborat pel Govern, no només s’havia d’acatar, sinó que es feia una crida perquè se socorrés “con prontos y abundantes caudales a todas las plazas fuertes que restan del Principado”. Els partidaris de la pervivència dels gremis davant les idees que propugnaven la llibertat d’indústria i comerç van ser, en canvi, molt ponderats en qüestions religioses. Quan van proposar de retardar el debat sobre l’abolició de la Inquisició, al·legant que ho havien de consultar amb la Junta, aquesta actitud va ser interpretada per una gran part de les Corts com una prova de favoritisme cap a aquest tribunal. D’aquesta manera, van ser força tenaços en tot allò relacionat amb l’esforç bèl·lic, proposant un bon nombre de projectes, iniciatives, interpel·lacions, etc.
Tot i que no van mostrar moltes diferències ideològiques entre ells, sí que es pot fer al·lusió a certes individualitats. Va ser el cas, per exemple, de Ramon Lázaro Dou, el primer president que va tenir les Corts, un clergue culte, moderat, i que no pot ser considerat pròpiament un liberal. Partidari de la contribució directa i única, era catedràtic de Dret de la Universitat de Cervera i un estudiós de les qüestions econòmiques. Va fer una traducció i adaptació de la Riqueza de las Naciones d’Adam Smith i va presentar davant de les Corts, quan aquestes van expressar el seu desig de pagar el Deute Públic, un pla bastant solvent per solucionar el problema dels vals reals. Precisament a Cadis té un carrer dedicat a la seva memòria.
D’altra banda, Antoni Capmany i Montpalau, secretari de la Real Academia de la Història, va ser potser el diputat català “més espanyolista”. De fet, un reformista il·lustrat que va proposar que, a partir del 19 de març de 1812, totes les places majors dels pobles i ciutats d’Espanya canviessin els seus noms pel de Plaza de la Constitución. Per cert, es va mostrar com un gran i entusiasta partidari de les corrides de toros, guanyant per molt pocs vots de diferència l’únic debat que en aquest sentit va tenir lloc a les Corts a favor que es donessin a Espanya festes taurines. Va escriure unes Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar, una de les primeres obres en què es planteja, en termes moderns i intel·ligents, el problema de la decadència d’Espanya. Partidari dels discursos breus, a Alcalá Galiano l’enlletgeix el seu mal accent català. Mort a Cadis, com molts altres diputats, per l’epidèmia de febre groga que va prendre la ciutat l’octubre de 1813, la seva làpida mortuària va ser profanada pels absolutistes.
La tomba d’Antoni
També és digne d’una menció especial Felipe Aner de Esteve, advocat de professió, qui més va intervenir de tots i, sens dubte, qui va reflectir més intensament el sentir català i qui en aquell moment va representar millor les idees i els anhels de Catalunya. Partidari de declarar nuls els actes del Rei relatius a l’Estat estant fora de la seva jurisdicció, va mostrar els seus recels davant de la influència que pogués exercir Napoleó sobre el monarca. Va interpretar el concepte de Nació espanyola com un agregat de regnes i províncies que tenien entitat pròpia, la qual cosa el feia considerar-se, abans que res, diputat de Catalunya i no per Catalunya. Va morir a Cadis, també víctima de l’epi-dèmia.
Finalment un cas estrany, pel que té de curiós, va ser el del diputat Fernando Navarro, regidor de l’Ajuntament de Tortosa, de gran formació intel·lectual adquirida a la Sorbona. Amb prou feines va participar en un debat, malgrat que pas-sava per ser potser el diputat més instruït d’aquelles Corts. Així ho reconeixen tant el Conde de Toreno a les seves Memorias com Carlos Le Brun a Retratos Políticos.
