La paciència de Riqui i la valentia del Barça

Hi ha esportistes que entren pels ulls, jugadors d’una expressivitat que captiva fins i tot els espectadors a qui no necessàriament els interessa el futbol, com per exemple Riqui Puig. Aquest noi tan eixerit de 19 anys, nascut a Matadepera, té el cor robat als aficionats més romàntics, i molt especialment a aquells que estan vinculats al Barça. Volen que sigui el símbol del barcelonisme més nostrat en temps de globalitat a la Lliga.

Riqui és aquell nen que apareix en els partits dels grans disposat a l’inici a completar l’equip i, al final, a ser el protagonista de la jornada pel seu joc delicat, només a l’abast dels que tenen una sensibilitat especial i són mimats per la família, talment com si fossin escollits per ser protagonistes, també al Camp Nou. Ara mateix parlaríem de Xavi o d’Iniesta, i també de De la Peña, conegut com Lo Pelat.

La majoria té personalitat i es fa valer pel futbol i per una militància que els porta a ser considerats productes genuïnament del Barça, de manera que l’èxit o el fracàs és una qüestió que afecta tant el jugador com el club, que presumeix de tenir el millor planter a la Masia. El seu procés de creixement acostuma a començar amb els avis i acaba amb els agents després de passar per molts tècnics i alguns pares que busquen el nou Messi.

El 10 del Barça va iniciar la seva carrera com un infant de qui la seva iaia Celia demanava que el deixessin jugar ni que fos a la banda, a prop seu, a fi que no molestés i se sentís protegit als camps de terra de Rosario. Xavi va i ve amb la seva família de Terrassa a Qatar. I no diguem d’Iniesta o de Samper, que ara són al Japó. També el pare de Riqui Puig, exjugador del Terrassa, presumeix del barcelonisme del seu fill, estrella a Osca.

L’afició fa mans i mànigues perquè es consolidi al Barça. Menut i desvalgut, sembla que se l’hagi d’emportar el vent, circumstància que afavoreix un esperit de protecció que no es dona amb jugadors més alts i forts com Aleñá. Riqui està acostumat a anticipar-se, a mirar i a pensar ràpid; a tocar de primera per evitar el cos a cos; a girar-se mentre rep la pilota per guanyar temps i espai; a no topar ni tan sols amb amics com Arturo Vidal.

Riqui, de 1,69 i 56 quilos, és conscient que la seva sort depèn del cap i dels peus, de la seva capacitat per portar, tocar i passar la pilota, i per assistir davanters que es desmarquen, pocs com Dembélé. També es pot dir, en contrapartida, que li falta continuïtat, físic i més regularitat en l’administració de la bola: a Lo Pelat se li va dir que estava molt bé excel·lir en cada detall sempre que no se sigui reiteratiu en la pèrdua fins i tot quan el 9 es diu Ronaldo.

La qüestió és no atabalar el nano i deixar que creixi amb naturalitat mentre manté el seu objectiu de triomfar al Barça. Algú li ha de recordar en qualsevol cas que Xavi i Iniesta van trigar anys abans no es van consolidar al Camp Nou; que Ferrer i Piqué es van haver de buscar la vida a Tenerife i Manchester. O que Milla i Celades van haver de tocar el dos de la mateixa manera que ara costa que es reconeguin els mèrits de Sergi Roberto.

Hi ha algunes qüestions que depenen de Riqui i d’altres són assumpte d’un club que ara pot presumir d’haver alineat a El Alcoraz l’equip més jove de la Lliga: 24 anys. La fotografia remet a aquella Quinta de Lo Pelat que va golejar el Betis l’any 1995. Molts d’aquells joves no van poder triomfar al Camp Nou després que tothom s’omplís la boca amb el futbol base del Barça. No se sap què passarà ara amb Riqui.

Al noi li anirà bé ser pacient mentre l’entitat necessita ser valenta després d’un temps de confusió i fitxatges estranys als equips inferiors, sobretot al Barça B. No es tracta d’excusar-se dient que no hi haurà un altre Xavi o un altre Iniesta, sinó de saber veure un nou Busquets o un Pedro. Si bé és cert que el Barcelona no pot esperar tant com l’Ajax a trobar De Jong i De Ligt, també és veritat que es pot estalviar incorporar Boateng i Murillo.