Mor Eduardo Martín Toval, un socialdemòcrata clàssic, exponent del socialisme de la Transició

Un animal polític, socialista, de la socialdemocràcia més clàssica, la que postula drets des del bressol fins a la tomba, amb obligacions i alta sensibilitat social; un personatge imponent, en força intel·lectual, política i física. Aquestes són algunes de les apreciacions que expressen polítics que van treballar amb Eduardo Martín Toval, hores després que hagi mort per un atac de cor al Rincón de la Victoria, Màlaga, quan tornava a casa procedent d'una manifestació de dones, com moltes de les que es van fer dimarts per defensar totes les lleis que defensin la dona contra la violència i la desigualtat.

El malagueny Martín Toval ha mort als 76 anys de manera inesperada per a desolació de la seva família i amics i la consternació dels seus companys de partit, el PSOE, que van acompanyar-lo en la seva trajectòria política. Una trajectòria que aquest doctor en Dret va emprendre el 1977, quan va deixar la seva feina de professor universitari i va demanar una excedència com a inspector de Treball. La seva biografia antifranquista va començar amb la seva militància en cercles cristians per afiliar-se al PSOE i es partícip a les Corts Constituents del 1977. Des de primera hora va ocupar els llocs més rellevants en aquests anys de construcció de la nova arquitectura que va derrocar l'Estat franquista.

Abans d'arribar al palau de la Carrera de San Jerónimo, aquest malagueny havia format part del congrés constituent del PSC el 1976. Amb accent andalús, en un català perfecte, o sense accent identificable, es feia el silenci quan prenia la paraula al Congrés dels Diputats, al Parlament, als mítings de qualsevol lloc d'Espanya, o a l'Ajuntament de Màlaga, on va ser portaveu municipal. “Una potència física, intel·lectual i política inenarrable”, rememora Francisco Fernández Marugán, Defensor del Poble, i company i amic durant quatre dècades. Els seus oponents polítics el van reconèixer com un adversari d'elevada formació i alt nivell polític, a més de ser extremadament afable en el tracte personal.

Va tenir molt de temps perquè es conegués la seva manera de fer política. El 1980 va ser escollit diputat a Catalunya per tornar a Madrid en les eleccions de la majoria absoluta de Felipe González el 1982. En començar els noranta, els ganivets es van esmolar a la família socialista. Guerristes i renovadors enfrontats. Els primers entorn del número dos del partit, Alfonso Guerra, davant dels seguidors de Felipe González. El president del Govern espanyol sempre va guanyar la guerra, tot i que el guerrisme s'imposés en alguna batalla. La seva manera d'entendre “la lleialtat” al projecte socialista el va col·locar sense cap mena de dubte en aquesta banda. No se'n va penedir mai, tot i les derrotes, com quan va ser substituït, amb votació inclosa, per Carlos Solchaga com a president i portaveu del grup socialista. D'aquest envit es recorda ara amb nostàlgia l'altura del debat polític malgrat l'extremada duresa de l'enfrontament. També, tot i la lluita aferrissada, Martín Toval, igual que la majoria dels guerristes, van mantenir el respecte per Felipe González. Però quan Guerra va caure en desgràcia, els qui es van alinear amb ell van córrer la mateixa sort, i entre ells hi havia Eduardo Martín Toval.

La seva activitat política una vegada acabada l'etapa nacional es va traslladar a Màlaga, on començava nova vida personal i professional, com a candidat a l'alcaldia. Un personatge de la seva talla política va ser rebut amb alegria, però quatre anys després no va poder revalidar a les primàries el seu intent de tornar a ser candidat. El socialisme malagueny vivia una guerra interna que també el va fer fora de l'escenari.

A la ciutat andalusa es vivien temps poc amables per a tot el que fos català, almenys, per part de l'oposició tant a la dreta com a l'esquerra del PSOE. Martín Toval va rebre com a pulla que polítics locals s'hi referissin com a Eduard Martí i Toval, per rememorar el seu intens passat català. En aquests anys d'activitat professional i política a Barcelona estava casat amb Victoria Maldonado, amb la qual va tenir tres fills. El 1992 va contreure matrimoni amb Mercedes Muñoz, llavors cap de la Inspecció de Treball de Màlaga. Encara li esperava un últim lloc públic com a conseller laboral a Rabat, a l'ambaixada espanyola al Marroc.

La seva catalanitat, que sempre va assumir de bon grat, va conviure amb la seva consideració de jacobí, i sempre replicava que aquesta era la seva aportació a l'Estatut de Catalunya. Els missatges de reconeixement són avui constants tant del PSC com del PSOE, inaugurats pel primer secretari del PSC, Miquel Iceta, i el secretari general dels socialistes i president del Govern, Pedro Sánchez. La seva manera de ser, irònic, amb retranca, i gran sentit de l'humor, va formar part d'un bagatge intens i sempre apassionat. Així ho rememoren els qui van estar amb ell fa tot just tres setmanes en les commemoracions del Congrés pel 40è aniversari de la Constitució. “Potent i singular”, són altres expressions que s'escolten dels companys de partit que s'encaminaven aquest dimecres a Màlaga per dir-li l'últim adeu, incrèduls que “aquesta força de la natura” s'esfondrés al passeig marítim del Rincón de la Victoria.