Mor George Bush pare, el president que va segellar el final de la Guerra Freda

George Bush pare, el president que va segellar la fi de la Guerra Freda i va derrotar Sadam Hussein a la Guerra del Golf, va morir aquest divendres a la nit als 94 anys. Nascut en el si d'una família patrícia de Nova Anglaterra, representava un republicanisme moderat i pragmàtic, molt diferent al de l'era de Donald Trump. Els seus quatre anys de mandat a la Casa Blanca (1989-1993) van quedar marcats per les turbulències de la política exterior, que va gestionar amb èxit i li van concedir alts nivells de popularitat, però la crisi econòmica i la seva manca de carisma li van impedir sortir reelegit. Feia diversos anys que tenia una salut molt delicada, degut al Parkinson. La seva dona, Barbara, amb la qual va estar casat 73 anys, havia mort l'abril passat. Entre els seus fills figura un expresident i un excandidat presidencial. Ha caigut el patriarca d'una de les grans dinasties polítiques americanes.

Abans d'arribar a la presidència, George Herbert Walker Bush (Milton, Massachusetts, 1924), havia estat de tot a la vida pública: congressista, ambaixador davant de les Nacions Unides i a la Xina, cap del Partit Republicà, director de la CIA i vicepresident de l'era Reagan. Va llaurar la seva carrera política i empresarial a Texas, on s'havia mudat molt jove, però provenia de la Nova Anglaterra de la dreta moderada i l'esquerra exquisida i encarnava l'essència de l'avui injuriat establishment. El seu pare era un ric empresari de l'acer, a més de senador i broker a Wall Street, que jugava a golf amb Dwight Eisenhower. Als 18 anys, quan el guió no escrit de la seva vida manava anar a Yale i començar al món dels negocis, va decidir allistar-se a l'Exèrcit i va ser condecorat com a pilot a la Segona Guerra Mundial. En tornar, es va graduar a Yale i es va casar amb Bàrbara, la seva xicota des de l'adolescència. Ell tenia 21 anys i ella 20.

El president Donald Trump, que es troba a la cimera del G-20 a Buenos Aires, va emetre un comunicat destacant el seu "lideratge infrangible". "Amb la seva essencial autenticitat, agut enginy, i compromís amb la fe, la família i el país, el president Bush va inspirar generacions de compatriotes nord-americans cap al servei públic", va assenyalar en un comunicat.

Bush pare havia collit també el reconeixement de demòcrates durant els anys posteriors al seu únic mandat, especialment el de Barack Obama, qui va elogiar la seva política exterior. Aquesta nit l'expresident ha definit al mandatari mort com un heroi de guerra i un exemple que el servei públic pot ser una crida “noble i feliç”. “Ho va fer molt bé durant el seu viatge. Va expandir la promesa d'Amèrica als nous immigrants i les persones amb discapacitats. Va reduir l'assot de les armes nuclears i va construir una àmplia coalició internacional per expulsar un dictador de Kuwait. I quan les revolucions democràtiques van florir a l'Europa de l'Est, va ser la seva mà ferma i diplomàtica la que va aconseguir acabar amb la Guerra Freda sense disparar un sol tret”.

Si no era captivador com a polític, sí destacava per les seves habilitats diplomàtiques. La seva política exterior es va concebre sempre des de la realpolitik i va combinar la cautela amb la força. Va signar amb Mijaíl Gorbatxov el 1991 el tractat per a la reducció d'armes nuclears. Durant la Guerra de Golf va impulsar una coalició militar de més d'una trenta de països que va aconseguir expulsar ràpidament Sadam Hussein de Kuwait el 1991, encara que per prudència va evitar entrar a combatre a l'Iraq i enderrocar el dictador, cosa que anys després faria el seu fill, el president George W. Bush (2001-2009), iniciant una guerra de conseqüències desastroses i encara per tancar. Sí va optar per la invasió a Panamà el 20 de desembre del 1989, amb un atac que va durar amb prou feines unes hores i va portar el dictador Manuel Antonio Noriega a rendir-se en només uns dies.

Durant l'època de la Guerra del Golf, la seva popularitat va arribar a superar el 80% i va rebre el reconeixement de l'oposició, en una època en la qual els consensos bipartits no resultaven tan complicats com ara. Semblava, de nou, el guió de qui està cridat a repetir mandat a la Casa Blanca, però la recessió i l'atractiu d'un jove candidat demòcrata anomenat Bill Clinton el van deixar sense la presidència. Aquell famós mantra de “És l'economia, estúpid”, frase que s'atribueix a un assessor del demòcrata i que sintetitza l'èxit d'aquesta campanya, va ser el que va sentenciar Bush pare.