Als de Vilafranca no els guanya ningú
Un excel·lent i històric castell (4d10fm) dóna la victòria als verds per vuitè concurs consecutiu
Els Castellers de Vilafranca s’imposen en el Concurs de Castells per vuitena edició consecutiva. Ja sumen 11 triomfs, 8 de consecutius, sense que ningú pugui plantar cara als verds, sense que ningú els demostri el mes mínim afecte. “Un gran concurs, un gran país”, va dir el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a través del Twitter. “Però deu ser molt trist ser el millor i que ningú t’estimi”, deia amb llàgrimes als ulls una jove de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, segona ahir, feliç pel seu èxit quan va avaluar el tracte que va tornar a oferir el món casteller als campions, a qui van xiular un cop més.
A la colla lila de Tarragona, com a les camises roses de Valls, la Vella, que va disputar el triomf fins a l’últim castell als verds, els abraçaven i els aplaudien. Als verds, res de res. “Que s’ho facin mirar”, etzibava a la graderia una senyora dels Capgrossos que va anar a consolar un amic veterà de la colla de Valls, que en l’últim castell es va jugar la victòria amb l’hegemònica colla del Penedès, de nou la millor en l’emocionant tarda a Tarragona.
Continuen manant els marcians i deu ser per alguna cosa que ningú no els tomba. També deu ser per alguna cosa que ningú els aplaudeix. Marina, l’enxaneta de la Vella, que grimpava buscant el cel, no va coronar el 3 de 9 net. Només faltaven per pujar l’acotxador i ella, l’enxaneta. I es va esfondrar el somni. “Cinc segons”, lamentava Jordi de Haro, de la Joves, amb un entrepà a la mà al final de tot. “El tenien carregat, però per alguna cosa en diuen la bestiola. Cinc segons, un món.”
I en aquest món, van plorar el Pepins, el Parera i el Guillem, i la seva germana, la Marta, perquè la Vella és tradició. Dues vegades va pujar el 2 de 8 la Vilfranca, net; un impressionant 3 de 10 descarregat amb folre i manilles, i el monstruós 4 de 10 amb folre i manilles, una fita magnífica, va cantar victòria la verda. Mai, mai, ningú, havia descarregat dos castells de 10 en una diada d’aquestes característiques.
Així, la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona va quedar segona, perquè va fregar el cel amb tres castells: 5 de 9 amb folre descarregat, 3 de 9 amb folre i pilar descarregat, i el 9 de 8 descarregat. Fabulós. I a celebrar-ho.
Van arriscar com ningú els roses, tan valents com n’és Manel Urbano, de Brafim, el seu cap de colla, a la recerca d’un últim castell que els donés el triomf, aclamats per una plaça que va celebrar la seva derrota com una victòria, encara que les llàgrimes diguessin el contrari. Van buscar el castell èpic que els donés els punts necessaris i van quedar tercers.
Però així és la vida i ells ho saben. Uns guanyen i ningú els estima. Van de verd. Uns altres, de gris, se’n van plens d’abraçades, com la Colla de Sants, o com els de la camisa lila, els de de Tarragona, segons. O com els de Valls, orgullosos per dret. De ser el que són: castellers. Encara que no guanyin el concurs. Encara que se’n vagin de la plaça plorant. Són de la Vella, i això no ho pot dir qualsevol.
Ningú va ser mes tossut que els de Valls, que van lluitar per un reconeixement que li van negar els punts i li van reconèixer els gestos. Van buscar i no van trobar. Però calia veure plorar la Marina, l’enxaneta que no va arribar a fer l’aleta, aquesta nena que va grimpar per una construcció que mai abans havia fet ningú, amb l’única intenció de posar fi a un segle de mandat verd: Vilafranca suma vuit concursos encadenats. I no sembla que ningú els pugui guanyar. Una altra cosa és que algú els estimi. I no són de la Vella. L’Urbano i la Marina sí. Però són els mes grans. Que ningú ho dubti.
