Jessica Vall, bronze en els 200 braça

Jordi Jou estudiava la fitxa de la carrera amb incredulitat. “Jo crec que ha marcat malament”, deia. “No pot ser que hagi fet 37,6 segons en el tercer 50”. L'entrenador del Club Natació Sant Andreu estava tan perplex que posava en qüestió la fiabilitat de les plaques d'Omega, un dels sistemes de cronometratge més afinats que han existit mai. Perquè, llavors, com s'explica científicament el que ha passat? Com s'explica que la seva nedadora, l'espanyola Jessica Vall, hagi guanyat un bronze als Mundials de Kazan després de passar última per la paret dels 150 metres en la final de 200 braça?

Jessica Vall ha passat vuitena pel viratge decisiu. Amb un temps massa alt. Amb un retard excessiu per tornar amb èxit. Amb tanta feina per fer que la gesta d'aconseguir el podi als últims 50 metres semblava una quimera. Una cosa tan màgica que només es pot creure si ho mesura un entramat de cèl·lules fotoelèctriques, cronòmetres, ordinadors i càmeres homologats per un tribunal de suïssos neutrals. Una cosa tan rara com que en l'últim centímetre de la seqüència de 12.000 centímetres totals recorreguts Jessica Vall ha aconseguit moure els dits per tocar la paret al mateix instant que la xinesa Shi Jinglin i que la danesa Rikke Moller Pedersen. Totes tres en 2 minuts 22,76 segons. Totes  tres medalles de bronze en la carrera que ha fet possible el primer podi d'Espanya de la natació en línia als Mundials de Kazan.

“Amb el Jordi n'havíem parlat”, ha dit l'espanyola, descalça i xopa a peu de piscina, evocant el pla d'acció entre llàgrimes. “Sabia que la canadenca Kierra Smith, que nedava al costat del meu carrer, passaria més ràpid i no havia de donar res per perdut. Així que he anat tots els 50 de menys a més, intentant entrar millor als viratges. Aquest matí hem vist el vídeo de la japonesa Watanabe i he intentat nedar com ella, accelerant a poc a poc”.

Jordi Jou li ha dit: “La canadenca sortirà molt ràpid. Tu aguanta tant com puguis i en l'últim 50 vés al màxim. A l'Europeu de Berlín l'any passat ens va funcionar. Pedersen sortirà per baixar de 2,20s però va canviar d'entrenador i pot costar-li. Watanabe és la que millor anirà. Iefimova no s'ha classificat i la final serà oberta. En aquest Mundial no s'està nedant tan ràpid a les finals. Tia, hi ha una oportunitat!”.

Jessica Vall ha fet 32,93 segons en el primer llarg, la sisena marca més lenta. Ha registrat 36,66s en el segon llarg i ja anava sisena. I ha marcat 37,60 al tercer llarg i s'ha vist massa enrere. Potser no sabia que anava última. Potser no sabia que estava tot perdut. Però ha sentit que havia de recórrer a l'última instància possible. A l'última escletxa que li quedava. Llavors s'ha desdoblegat com fan les persones quan ja no tenen ningú a qui recórrer. En el punt de màxima angoixa, Jessica Vall ha trobat l'aliat final. S'ha trobat a si mateixa. I ella mateixa s'ha ofert ajuda com quan s'obre el cel i se sent una veu superior que assenyala el camí.

“Al 150 he mirat al voltant i m'he dit: ‘Estàs molt per darrere! No sé si tindràs temps! Vés al màxim en aquest últim 50!’”, ha recordat. “I quan he tocat l'última paret he vist tres llums. Però després he vist tres llums en molts blocs de sortida. Què és això? Quan m'he vist tercera no m'ho creia”.

Jessica Vall Montero va néixer el 22 de novembre del 1988. Sempre ha estat una bona bracista però mai va ser una nedadora espanyola arquetípica. Durant anys va postergar els entrenaments per estudiar una carrera. Es va llicenciar en Biomedicina fa un parell d'anys i va entrar a treballar al Parc d'Investigació Biomèdica de Barcelona. Allà no només va trobar un sou. Va trobar una empresa que li va brindar la possibilitat de seguir entrenant. “Ara el meu temps el dedico pràcticament a entrenar”, diu. “Treballo en una empresa que em permet dedicar-me a la natació”.

Els nedadors espanyols es divideixen en dues classes. Els que s'entrenen sota el paraigua federatiu i estatal als centres d'alt rendiment i els que van una mica per lliure, cadascun al seu club. Jessica Valls pertany a la segona espècie. Casa seva és el Sant Andreu. Des d'allà, aquesta noia prima i fibrosa va progressar fins a enfrontar-se a Lawrence, Watanabe i Pedersen, tres de les especialistes més veloces de la història. Necessitava retallar la seva millor marca. Una tasca que en els 150 metres de carrera semblava impossible. Res que no es pogués solucionar amb el seu propi esforç. Una cosa extraordinària. Una cosa com nedar l'últim 50 més ràpid que cap. Només en 35,57s. Una cosa que val bronze.