_
_
_
_
_

Mor José María Martín Patino, el jesuïta que va fer la transició eclesial

Amic de l'ànima i col·laborador del cardenal Tarancón, el religiós ha mort als 90 anys

José María Martín Patino, el 2001.
José María Martín Patino, el 2001.ricardo gutiérrez

Aquest dilluns hagués fet 90 anys. Aquest dissabte ens ha deixat José María Martín Patino, el jesuïta artífex de la transició eclesial al costat del que va ser el seu alter ego i amic de l'ànima, el cardenal Vicente Enrique Tarancón. A la capçalera del seu llit em va dir fa un parell de dies sense ocultar l'emoció: “Va ser l'home de la meva vida, un gran cardenal i un amic excel·lent”. A Martín Patino va dipositar el llavors president dels bisbes la confiança, de tal manera que els periodistes l'anomenàvem la “mà esquerra de Tarancón”.

Encara aquest dissabte, enmig de dolors terribles, mostrava José María la seva fermesa de castellà sobri i segur de les seves conviccions. La vida l'havia adobat des de nen. Fill de mestres, que li van fer estimar la lectura, n'estava orgullós i de ser de Salamanca de Lumbrales, on va viure les seves primeres i dures experiències com la mort del seu germà brillant als 22 anys i una perdigonada de dos cartutxos a mig metre sobre la seva espatlla esquerra, que li va disparar un milicià falangista que portava l'escopeta carregada i li va destruir la clavícula i el cap de l'húmer. Aquest senyal marcaria tota la seva vida. Va viure amb profunda preocupació i angoixa els afusellaments que duien a terme els piquets de la Falange durant els primers mesos de la guerra.

Va pensar a fer-se metge, però va acabar per tirar-li més la Compañía de Jesús. Ja com a estudiant jesuïta va estudiar filologia a la Universitat Civil de Salamanca. D'allà sempre recordava l'influx de Tovar per aprendre a treballar en equip. I dels seus estudis de teologia en un Frankfurt postbèl·lic, la seva labor amb els emigrants espanyols. A Alemanya, fent exercicis espirituals abans d'ordenar-se sacerdot, experimentaria la gran crida de la seva vida, que el va calar fins als ossos: "A la ciutat alemanya d'Ulm, quan contemplava la catedral il·luminada com una torxa de foc assentada sobre la muntanya propera, que dominava tota la ciutat, vaig sentir com una fuetada, que va fer estremir tot el meu esperit. Va ser un ràfega que em va deixar marcat per a tota la vida (…), una crida clara a prendre de debò la divisió entre vencedors i vençuts que perviu en la consciència col·lectiva dels espanyols. Vaig entendre que hauria d'ajudar, amb totes les meves forces, a superar la memòria de la guerra civil i a reconèixer els errors comesos per tots dos bàndols".

El cardenal Tarancón (centre) i el seu vicari general, Martín Patino, en una imatge sense datar.
El cardenal Tarancón (centre) i el seu vicari general, Martín Patino, en una imatge sense datar.

I aquest objectiu marcarà tota la seva vida. Tarancón el fitxa, quan era arquebisbe d'Oviedo, com a especialista en litúrgia per posar al dia els textos del missal a la llum de la reforma del Concili i implantar la llengua vernacla amb ajuda del famós biblista Alonso Schoékel i Jimena Menéndez Pidal, la filla del medievalista.

Mort el seu predecessor Morcillo, Tarancón torna a pensar en Patino com el seu suport més important, la qual cosa va suscitar recels, entre ells del mateix ministre d'Exteriors López Bravo i d'alguns sectors del clergat. Però el flamant arquebisbe de Madrid no solament no els fa cas, sinó que l'ascendeix a provicari de l'arxidiòcesi, que era tant com dir el seu factòtum durant 11 anys."Vivíem en conflicte permanent", li vaig sentir dir un dia a José María. Era el temps de les homilies multades, del cas Añoveros, de l'Assamblea Conjunta, de les reunions al Paular entre teòlegs i polítics, animades per Patino. Però sobretot van ser eficaços els esmorzars que li preparava una comunitat de benedictines per facilitar la trobada del cardenal amb polítics com Suárez, Felipe González, Carrillo i d'altres representants de l'esquerra com la dreta.

Però sobretot va ser clau la seva intervenció en la redacció de la famosa "homilia de la corona", que va coordinar el treball a diversos teòlegs destacats. Un moment que Patino considerava providencial en la seva vida. Deia aquesta homilia entre altres coses: "L'Església no patrocina cap forma ni ideologia política i si algú utilitza el seu nom per cobrir els seus bàndols, l'està usurpant manifestament".

"Vaig poder també intervenir amb cert èxit -confessava aquest influent jesuïta- en la redacció d'alguns articles de la nova Constitució, especialment en el 16, que regula les relacions de l'Estat amb les confessions religioses com a institucions autònomes que seguirien mantenint relacions de cooperació. Ja a El Paular havíem discutit molt sobre aquesta gran qüestió i fins i tot dissenyat la fórmula que posteriorment van proposar els ponents catòlics de la Ponència constitucional. No trobem tanta facilitat en la redacció de l'article 32 que regula la llibertat d'ensenyament. Aquí els socialistes s'havien ja mostrat molt durs en sotmetre al Parlament els anomenats Acords Parcials. El règim de l'ensenyament religiós a l'escola pública encara no s'ha solucionat, tants anys després d'aprovada la Carta Fonamental".

Després d'aconseguir l'assoliment de la seva vida, donar passos cap a la reconciliació i alliberat del seu càrrec eclesiàstic, va pensar a fundar alguna cosa per al consens social i la pacificació de la societat espanyola. Així neix la fundació Encuentro, un fòrum per al diàleg sobre els temes més candents de la nostra democràcia: des dels nacionalismes a la pobresa passant per l'educació, la corrupció i la modernització de la justícia, que han estat recollits en voluminoses memòries anuals.

Provist d'un caràcter fort i dots de comandament, José María Martín Patino s'ha mort com volia, al peu del canó. Diu en un dels seus últims escrits: "La meva vida segueix sent trepidant. No poques vegades arribo a rebre la brisa del mar immens com si estigués ja prop de la desembocadura del riu de la vida. Voldria morir en plena activitat i això l'hi demano al Senyor com una gràcia especial. La prova d'una malaltia terminal llarga m'aterreix. Serà el que Déu, que m'ha demostrat la seva paternitat en tot moment, m'ofereixi com a purificació o com a premi. Tinc la seguretat que a l'altre costat de la mort rebré una immensa abraçada del Pare i de tants jesuïtes i amics de totes les tendències culturals i polítiques que aquí m'han brindat generosament la seva amistat. La idea de la mort amiga m'acompanya gairebé constantment i els meus col·laboradors s'estranyen que l'esmenti amb tanta freqüència".

Acudia a l'oficina, amb dolors intensos, fins a les últimes setmanes. Mai no es va rendir fins a l'últim moment. Deia que la seva opció fonamental era treballar pels altres. Ho va fer també i profusament a través dels mitjans de comunicació, com la ràdio, la televisió i sobretot la premsa, particularment EL PAÍS. I tenia com un dels seus valors més preuats l'amistat. "Em veig a mi mateix com un fill preferit del Déu misericordiós, que em va donar uns pares sants l'exemple dels quals va marcar la meva vida i com un instrument feble triat per portar endavant obres que jo en la meva vida vaig poder imaginar". Potser fet i fet sigui aquest el seu autoretrat més total.

Pedro Miguel Lamet és jesuïta, escriptor i periodista.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_