Txernòbil: enterrar la catàstrofe

Han passat gairebé tres dècades de l'accident més gran de la història, i Txernòbil, al nord d'Ucraïna, segueix sent un dels racons més esborronadors del planeta. No solament perquè la zona d'exclusió de 30 quilòmetres a la rodona de la central atòmica és un paratge postapocalíptic de pobles i carreteres abandonats, en què la naturalesa torna a obrir-se pas entre cases deshabitades, sinó per l'amenaça encara latent d'una nova catàstrofe. El reactor número 4 que va explotar la matinada del 26 d'abril de 1986 i va portar un núvol de radioactivitat a mig Europa no deixarà de ser un perill fins que quedi segellat. I els diners per aconseguir-ho s'estan acabant.

La comunitat internacional sufraga la construcció de l'anomenat segon sarcòfag, una imponent obra d'enginyeria que s'ha convertit en l'estructura mòbil més gran que mai s'ha aixecat. Una gàbia per contenir la bèstia que s'amaga sota el primer sarcòfag, edificat de pressa i corrents en els mesos posteriors a l'accident i que arrossega un llarg historial de reparacions. L'estructura de formigó és fràgil i va haver d'estabilitzar-se entre 2004 i 2008. Aquesta nova coberta d'acer, de 260 metres d'envergadura i 110 d'altura, el protegirà de les inclemències del temps i, el més important, aïllarà hermèticament el reactor en cas de col·lapse. Una assegurança per a generacions futures.

La singularitat de l'obra, encarregada al consorci francès Novarka, és la raó del retard en els plans inicials per tenir la cuirassa llesta el 2015. I també la causa del sobrecost, segons admeten tant la Comissió Europea i el G-7 com el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD), els principals finançadors del projecte. A finals de l'any passat diferents auditories van mostrar que els 615 milions d'euros extra que demanava Novarka estaven justificats. “L'obra ha suposat un desafiament tècnic impressionant i anys d'investigació acurada. Mai abans ningú no s'havia enfrontat a una complexitat com aquesta”, assegura Vince Novak, director de seguretat nuclear al BERD.

El banc va avançar 120 milions d'euros perquè les obres no s'aturessin, i n'aportarà 230 més quan el G7 i la Comissió posin els 165 als quals s'han compromès. Encara en faran falta 100 més, que es demanaran a la comunitat internacional en una conferència de donants prevista per a finals d'abril a Londres. Fonts comunitàries deixen anar que algun país europeu es mostra poc inclinat. “Acabar el projecte el 2017 és extremadament important no solament per a la seguretat a Ucraïna, sinó per tot Europa”, va recordar el dilluns el viceministre d'Ecologia ucraïnès, Sergiy Kurykin, en una roda de premsa a Kíev a la qual van ser convidats mitjans de tot Europa, entre ells EL PAÍS.

Malgrat l'accident, que va obligar a evacuar 200.000 persones, entre elles les 50.000 de la ciutat veïna de Prípiat, Ucraïna no va tancar l'últim reactor de Txernòbil fins a l'any 2000. El que sí que va fer va ser paralitzar la construcció d'un cinquè reactor, l'inquietant esquelet del qual envoltat de grues dóna la benvinguda al visitant que s'endinsa a la central. El lloc sembla aturat en l'era soviètica. Amb prou feines es veu activitat, excepte en les obres del magatzem temporal que acollirà el combustible nuclear gastat —finançat també per la comunitat internacional i que ha d'acabar-se el 2016— i en la construcció del nou sarcòfag, en què han arribat a treballar 1.200 persones.

L'estat del reactor és una incògnita per als científics. Després de l'explosió, el combustible —més de 200 tones d'urani— es va fondre amb centenars de tones de residus, sorra, plom i àcid bòric que es va llançar des dels helicòpters per tapar-lo. El resultat és una pasterada incandescent, una espècie de magma extremadament radioactiu. Ucraïna encara ha de decidir què en farà, d'això. Així que el nou sarcòfag bàsicament ajudarà a guanyar temps, assegura Novak. Molt de temps. Està dissenyat per resistir 100 anys, assenyala Nicolas Caille, director del projecte de Novarka. Disposa d'una doble pell amb una cambra d'aire i un sofisticat sistema de ventilació. “Monitoritzarem l'aire i mantindrem la humitat sempre sota el 40% per evitar la corrosió”, explica.

L'elevada radioactivitat ha impedit construir la cúpula directament sobre el reactor, així que s'ha aixecat a uns 300 metres i després es mourà fins que el cobreixi. Els treballadors han passat de poder estar només tres hores seguides a l'obra a fer jornades completes gràcies a la construcció d'un mur gruixut de formigó que els aïlla de la radiació. Desplaçar el gegant ens costarà entre un i tres dies, a raó de 10 metres per hora. L'arc de metall lliscarà sobre uns rails de tefló. “No hi ha rodes al món que suportin una estructura de 36.000 tones”, apunta Caille. S'equiparà amb dues grues que suporten 50 tones. Una membrana especialment dissenyada per al projecte ho segellarà. Quan sigui necessari, es podrà introduir la maquinària que en un futur permeti desmuntar el reactor i retirar els materials contaminats. Un procés de dècades, coincideixen els experts.

Bona part de la zona que envolta Txernòbil mai no es podrà tornar a habitar. Hi ha isòtops radioactius amb un període de desintegració de 24.000 anys. Els aqüífers estan contaminats. En alguns pobles, com Kopachi, les cases van ser derrocades i enterrades, explica Yuri Tatarchuk, que treballa com a acompanyant oficial de visitants i turistes. Solament queden monticles coberts de mala herba sobre els quals es van clavar cartells amb el símbol groc de la radioactivitat. “En la llengua eslava antiga el nom del poble es tradueix com enterrador. És com si predigués el seu futur”, relata.

L'estampa més al·lucinant potser és la de Prípiat, avui una ciutat fantasma que en el seu moment es va construir com a model d'urbs soviètica. El 1986 la mitjana d'edat de la seva població, treballadors de la central i les seves famílies, no superava els 30 anys. Els seus habitants van ser evacuats en qüestió d'hores en centenars d'autobusos. “Els van dir que era per tres dies, però es van convertir en tres setmanes, mesos anys… Mai no van poder tornar”, diu Tatarchuk, que mostra en el seu dosímetre com la radiació es dispara a la plaça principal del poble només apropant-lo a terra.

Després de l'accident es va construir una altra ciutat fora de la zona d'exclusió, Slavutich, que és on ara viuen la major part de treballadors. Una línia fèrria els transporta els 55 quilòmetres que la separen de la central. Alguns també viuen a dins, en zones descontaminades, com el poble de Txernòbil, encara que només s'hi poden quedar en torns de 15 dies. I després hi ha els okupes, majoritàriament jubilats que es neguen a viure en un altre lloc i amb els quals les autoritats fan els ulls grossos. Per ells la zona morta de Txernòbil és una llar.