‘Aires, aigües i llocs / Jurament’, d’Hipòcrates: Identitat grega i determinisme geogràfic

Tothom coneix d’Hipòcrates de Cos (c. 460-370 aC) el seu jurament o llei imperativa de la pràctica mèdica. Menys sabut és que Hipòcrates, o més ben dit el Corpus Hipocràtic (no sempre sabem si les obres que el formen van sorgir del càlam del metge grec o de membres de la seva escola) conté obres tan filosòfiques com Aires, aigües i llocs, un veritable tractat d’etnografia i alhora una esplèndida introducció a la construcció grega de la identitat i, com a polaritat i oposició, de ...

Tothom coneix d’Hipòcrates de Cos (c. 460-370 aC) el seu jurament o llei imperativa de la pràctica mèdica. Menys sabut és que Hipòcrates, o més ben dit el Corpus Hipocràtic (no sempre sabem si les obres que el formen van sorgir del càlam del metge grec o de membres de la seva escola) conté obres tan filosòfiques com Aires, aigües i llocs, un veritable tractat d’etnografia i alhora una esplèndida introducció a la construcció grega de la identitat i, com a polaritat i oposició, de l’alteritat, com diria Tzvetan Todorov del Nosaltres i els altres, i de les construccions de comunitats imaginades a tomb de la diversitat cultural.

Jaume Ripoll Miralda ens ofereix una traducció àgil i acurada d’un tractat que justifica com el determinisme geogràfic condiciona la superioritat d’un poble, el grec, i la inferioritat d’uns altres, els orientals o asiàtics. El clima d’Àsia, temperat, fa dels seus habitants uns homes poc virils, poc bel·licosos i covards; en definitiva, febles d’esperit. Si a més a més hi sumen el fet que els orientals tenen una propensió cap al servilisme innata que es reflecteix en les seves institucions, en especial en una monarquia despòtica que fa dels súbdits no veritables ciutadans sinó esclaus, s’entén que per a Hipòcrates els pobles asiàtics siguin febles, fet al qual contribueix que visquin dominats per les seves dones i les conxorxes d’harem, les quals tenen un paper massa rellevant, per al gust d’un grec, en la societat i la política d’aquestes societats. Els grecs, en canvi, viuen en un clima aspre, d’estacions molt contrastades, que fa desaparèixer la mollesa i el luxe, i que els fa necessàriament laboriosos i virils, marcials i amants de la llibertat, tal com es reflecteix a les seves institucions, ja que els habitants d’Europa no són manats per reis i les seves ànimes no viuen esclavitzades com les dels orientals. Certament, es tracta d’una obra que, com ens recordaria Edward Said, és una de les primeres mostres d’orientalisme, és a dir, d’aquest sentiment de superioritat d’Occident sobre Orient, d’Europa sobre Àsia, que ha recorregut la història universal i els nefastos mites de l’autoctonia des d’Èsquil i les Guerres Mèdiques fins a la nostra percepció del Pròxim Orient com a terra de violència desfermada i fanatisme religiós.

Potser aquesta vegada es podria objectar un petit però: la introducció hauria d’informar més el lector sobre la medicina grega, acompanyant-la d’una bibliografia més acurada, on es troba a faltar, per citar un parell d’exemples, obres sobre la medicina hipocràtica de Pedro Laín Entralgo o Eulàlia Vintró, o fins i tot l’obra sobre el grec mèdic del mateix Ripoll Miralda. Té raó el traductor quan recorda que la medicina hipocràtica va marcar la història de la medicina fins al segle XIX, però potser exagera quan afirma que és l’única creació genuï­nament grega que ha transcendit les fronteres de Grècia d’una manera realment espectacular. Si haguéssim de destacar una creació de la genialitat grega, tasca sempre difícil entre tantes per triar, seria la filosofia, el llegat de la Grècia antiga segurament més influent en les disciplines acadèmiques del nostre present. En qualsevol cas, però, benvingut, com sempre, l’impuls d’Adesiara per acostar els autors més rellevants del món clàssic en català.