La biografia de Carles Sabater i la temptació de la morbositat

Quan es va commemorar el desè aniversari de la mort de Carles Sabater, el periodista Pep Blay -un dels principals cronistes del rock català- va dirigir i escriure el guió d’un documental titulat Carles Sabater. Memòria d’una llum. Ara, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la desaparició del cantant i actor als 36 anys, Blay hi torna amb una biografia titulada Cor trencat. D’entrada, més que aquest tít...

Quan es va commemorar el desè aniversari de la mort de Carles Sabater, el periodista Pep Blay -un dels principals cronistes del rock català- va dirigir i escriure el guió d’un documental titulat Carles Sabater. Memòria d’una llum. Ara, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la desaparició del cantant i actor als 36 anys, Blay hi torna amb una biografia titulada Cor trencat. D’entrada, més que aquest títol, allò que desconcerta és el subtítol. No és una decisió atzarosa alterar l’ordre convencional i anteposar “mort” a “vida”. Des del començament, des del capítol que reconstrueix l’últim dia de la vida del vocalista de Sau, queda clar que el nucli del llibre serà explicar la mort.

De fet, cap al final, Blay es retrata a ell mateix per fer-nos viure i veure el moment en el qual va poder accedir a un document que considera transcendent: la còpia de l’autòpsia. El gruix d’aquest capítol és el resum d’una conversa que l’autor va mantenir amb un expert en patologia forense per explicar què revela aquell informe mèdic. No va ser una sobredosi ni era pas addicte, com s’ha repetit amb to moralista, sinó una arrítmia provocada per la fatiga i l’estrès. Allò que més s’ha destacat del volum és precisament aquesta anàlisi de l’autòpsia, com si al cap d’un quart de segle la commemoració hagués d’estar centrada en aquest detall de morbositat necròfila.

La temptació morbosa és la gran contradicció del llibre. Blay, que al segon capítol es presenta com algú que tenia una relació confiada amb el seu biografiat (hi podria haver sopat l’últim dia), sembla presentar-se com un defensor de l’honorabilitat de Sabater. La contradicció és que, gairebé sense notar-se, aquí i allà la morbositat ensenya la poteta. No es tracta tant de l’embafada de preguntes retòriques, que volen commoure el lector que comparteix la tristesa perquè el protagonista no les podrà respondre, tampoc la sensibleria sense estil, sinó un seguit de sobreentesos a través dels quals el biògraf llença la pedra i amaga la mà. Aquesta tensió fa que el narrador sigui percebut com a poc fiable perquè el lector té la sensació que sap més del que explica. Ja hi arribarem.

Sau i Sabater han rebut una atenció sostinguda perquè aquell grup actiu entre 1987 i 1999 va formar la sensibilitat de milers de joves a través d’una pila de cançons notables i “Boig per tu” és una peça de referència del cançoner de més d’una generació. Malgrat l’escassa consideració sobre la cultura pop, sobre ells s’han publicat llibres, començant pel de Magda Bonet, o s’han produït diversos documentals. Un de molt bo és Sau. De les Tallades a la glòria, de 2011, el guió del qual van escriure Pep Sala i Joan Capdevila -les altres dues figures centrals del grup-. Allà s’explica la gènesi de la banda, però sobretot destaca la convicció amb la qual el professor de música Pep Sala va aconseguir tirar endavant un projecte de pop melòdic en català que per a ser exitós tenia com a condició necessària comptar amb un frontman amb els atributs de l’actor Sabater -l’únic barceloní de l’onada del rock català-. Aquest projecte va tenir com a objectiu la professionalització a través de la qualitat comercial. És fàcil de resumir, però aconseguir-ho, ara i abans, era una quimera.

El llibre de Blay funciona quan detalla les ambicions i les dificultats per tirar endavant aquell projecte, l’èxit que els va permetre viure uns anys d’autèntic estrellat quan foren una banda de la multinacional EMI (Disc d’Or amb El més gran dels pecadors) i el declivi que va començar poc després de la publicació de Concert de mitjanit connectat amb la consolidació de Sabater com a actor de musicals i sèries televisives. Potser sigui exagerat afirmar que Sabater hauria de ser “a l’Olimp de la cultura catalana”, però sens dubte és una figura icònica per visualitzar fites del desenvolupament de la Cultura de la Normalització. Des de l’estudiant de l’Institut del Teatre que participava com a actor de repartiment del Cyrano de Flotats, recomanat per Joan Ollé, fins a l’ambició de TV3 d’impulsar el seu star system passant pel moment mític del concert al Sant Jordi amb Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït. Cor trencat fa aquest seguiment a base d’entrevistes més que no pas d’hemeroteca i té un bonic contrapunt privat i inèdit: els textos d’amor que ell, gairebé com un trobador, deixava a la seva parella Laura Jou.

L’únic concert de Sau al que vaig anar va ser el del 15 de juliol de 1993 al Palau dels Esports. Blay va escriure la crítica a l’Avui i va sintetitzar la mar de bé què era aquell grup. “Tenen lletres que no maten, però són fàcils d’entonar. Tenen un bon compositor, Pep Sala, que sap convertir les melodies pop en himnes de l’adolescència, i sap posar-hi una guitarra prou aguda i suficientment contundent com per aportar al pop aquell regust de rock que li dóna canya per saltar i ballar. Hi ha un cantant, Carles Sabater, que sap cantar, sap moure el cos com una veritable estrella del rock dalt de l’escenari i, a més, és guapo. Així de clar”. Aquella nit 7.500 persones havíem passat per taquilla i, malgrat un so nefast, ens ho vam passar pipa.

Havien quedat enrere els moments d’angúnies econòmiques, quan l’amo d’un local els va fer un préstec per poder gravar Quina nit o un productor de Londres els va enviar uns matons perquè paguessin la pasta que li devien. Va ser aleshores que es va produir el clic. Van gravar el vídeo d’”És inútil continuar” dirigit per Ricard Reguant entre Londres, Nova York i el Carib gràcies a una ajuda de la Generalitat, van fer més d’un centenar de concerts (catxet: 1.200.000 pessetes) i els va fitxar EMI després del clímax del Sant Jordi. Van enregistrar un doble com estrelles, fins i tot tenien guardaespatlles, els tres mil associats del seu club de fans pagaven una quota anual de 1.500 pessetes, la seva companyia llogava un avió perquè Luz Casal caigués del cel i cantés amb ells “Es por ti” o podien agafar un avió per viatjar a França només per sopar a un restaurant luxós. Cantaven en català i tenien prestigi crític com a molt limitat, però aquell noi d’ullassos verds, amb les cançons d’amor que composava el seu company de grup i en les que es caracteritzava com un heroi romàntic ferit, va generar una onada de fans en una indústria que no estava preparada per a un moviment de masses tan potent. Respecte, senyors, respecte.

Mostrar el contrast entre el personatge Sabater, a qui les fans fins i tot robaven la roba que tenia estesa a casa eixugant-se per a actuar, i l’home privat amb les seves llums i ombres és un repte biogràfic d’una gran complexitat. Blay no se n’acaba de sortir. Alhora d’establir els vasos comunicants entre la dimensió pública i la íntima ho resol gastant un to tirant a cursi o ensucrat, amb aquella idea que estava enamorat de l’enamorament o emmirallant-lo en el mite de James Dean.

A la vegada, sense subratllar-lo, introdueix un tema fonamental, sobre el que diu i no diu: els diners. Es parla sense gaires detalls dels seus flirteigs, però el més destacable del llibre no té a veure amb la bragueta sinó amb la cartera. Gairebé totes les persones que parlen de com va anar l’últim dia que hi van tenir tractes expliquen la seva preocupació per la pasta. Vivia el gran moment dels musicals, amb Dagoll Dagom o amb Àngels Gonyalons a la ràdio i al teatre, però patia moltíssim pels diners.

“Tenia un forat a la mà perquè li agradava viure intensament i al moment, sense sentir que res el limitava”. No hi ha manera de saber per què en gastava tants ni què volia dir viure amb intensitat. “Tot i ser part de l’empresa de Sau, sempre va delegar la part econòmica en altres persones, probablement per confiança i irresponsabilitat alhora. I diuen que no hi ha més cec que qui no hi vol veure”. No sabem què és el que no veia. Hi tornarà. Quan l’autor explica les converses al cotxe amb un company de la banda, descobrim que Sabater tenia dues queixes sobre Sau: “els problemes econòmics i alguns moments de tensió per la rivalitat a l’escenari”. No hi cap motiu per escandalitzar-se, perquè històries com aquesta passen a cada moment entre adults i a les millors famílies. Ara bé, si un biògraf les planteja, d’alguna manera les ha de resoldre. Sobretot si, a mesura que ens acostem al nucli que Blay posa al centre -la mort-, l’humaníssima ansietat pels diners apareix reiteradament.

“Sabia que estava pagant un preu alt per poder mantenir tot allò que li agradava i, econòmicament, necessitava”, rememora Blay quan es refereix a la última entrevista que li va fer. “Li explica que està preocupat pels diners, la hipoteca de la casa, el seu sou d’actor que no dona per tot, l’economia de Sau”, va dir a la coreògrafa Coco Comín. Al documental Carles Sabater. Memòria d’una llum, Laura Jou havia dit que “cantar amb Sau era una pèrdua econòmica per ell”. “Si el meu pare hagués sabut que el Carles tenia problemes econòmics amb Sau, li hauria prohibit completament que seguís al grup”, confessa el germà de Sabater. “Confio en aquesta gira per arreglar els problemes de pasta. Estic segur que anirà de puta mare”, recorda Pep Cruz que li va dir. Carles Sabater va morir a Vilafranca del Penedès al camerino després del primer concert d’aquella gira. En aquest punt el llibre podia fer un salt, però Blay no gosa malgrat que, sense que es noti, convida a sospitar. És una sospita morbosa que no resol.

Passa el mateix amb l’autòpsia. Malgrat que biogràficament ho trobi irrellevant, sí que és significatiu en el plantejament del llibre i sobretot, com comentava al començament, per la transcendència que l’autor atorga a l’autòpsia en la seva construcció literària i la recepció que fins ara s’ha fet la biografia. El forense llegeix el document a una cafeteria i descarta que morís per una sobredosi o perquè consumís drogues en mal estat, d’acord, però a la vegada descobrim perquè així està escrit que a l’anàlisi s’havia detectat “la presència d’un altre estimulant habitual en la vida nocturna”. No es diu quina substància és i és improbable que l’estimulant es descrigui així a l’autòpsia. Després, quan Blay resumeix la “lliçó magistral” del forense, diu que les arrítmies les van provocar tres raons: sobretot el ritme de vida accelerat, l’esforç físic a l’escenari i “les substàncies tòxiques estimulants, les que es prenen per no sentir-se cansat, perquè són arritmogèniques”. Altra vegada diu sense dir. Deixar al lector amb aquesta sospita és la temptació morbosa en la qual incorre Cor trencat. “Empasso. No em surten fàcilment les paraules”.