Multilingüisme o extinció, a propòsit de Carme Junyent

El valor de la diversitat lingüística és un recull de textos ja publicats com a estudis introductoris d’altres obres, com a transcripcions d’intervencions orals o en diverses revistes o mitjans, que, posats l’un al costat de l’altre, són una excel·lent porta d’entrada al treball de Carme Junyent sobre la diversitat lingüística, malauradament desconegut i sovint ofegat per...

El valor de la diversitat lingüística és un recull de textos ja publicats com a estudis introductoris d’altres obres, com a transcripcions d’intervencions orals o en diverses revistes o mitjans, que, posats l’un al costat de l’altre, són una excel·lent porta d’entrada al treball de Carme Junyent sobre la diversitat lingüística, malauradament desconegut i sovint ofegat per les seves intervencions en el camp de la sociolingüística catalana, que no era i no podia ser estrictament el seu precisament perquè aquest treball només es podia construir en el marc de l’ecolingüística general, àmbit en què es movia. No es poden entendre les seves preses de posició sense una lectura atenta del seu treball sobre les llengües d’Àfrica i la seva ambició d’inventariar totes les llengües de Catalunya —unes 260 el 2009—, i la seva situació, una per una.

Un dels grups d’estudi més interessants que tenim a Catalunya actualment en lingüística és el GELA, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, fundat per ella i concebut com un instrument per frenar la tendència que està fagocitant la diversitat lingüística a nivell mundial, seguint un camí cruelment paral·lel al que estem traçant per a la biodiversitat. Les prediccions que surten de les dades actuals apunten que el 90% de les llengües del món podrien desaparèixer durant el nostre segle. Junyent, aquí, en lloc de complaure’s en el terror d’una situació a la qual, tanmateix, sembla que el món fa temps que s’aboca, en determina els mecanismes per identificar, en primer lloc, els senyals d’alerta que reclamen una reacció ràpida i eficaç abans que el procés de desaparició d’una llengua no culmini i esdevingui, per tant, irreversible. I ajuda a visualitzar un món cada cop més monolingüe, una imatge que té un color inequívoc d’infern.

La pedra de toc de la proposta eco­lingüística de Junyent és pensar les llengües del món com un conjunt interdependent d’ecosistemes que en formen un de gran, que inclou totes les llengües del món. Quan apareix un desequilibri en un ecosistema, repercuteix en la riquesa del conjunt i, per tant, fa que l’extinció d’una llengua sigui una pèrdua tant per a la comunitat que la parlava com per a les altres llengües, incloses les dominants. És per això que Junyent defensa les llengües com l’únic element potencialment identitari que, per naturalesa, no és excloent: adquirir una llengua no implica renun­ciar a cap, i se’n poden adquirir tantes com es vulgui, amb graus de facilitat variables segons l’edat i les circumstàncies, però sense ser mai impossible. Aprendre la llengua de l’altre, interessar-s’hi, és obrir la porta a la reciprocitat, i tancar-la al bandejament i al replegament identitari. Els programes de planificació lingüística són depredadors, mentre que la igualtat de totes les llengües implica “el reconeixement i l’acceptació dels individus i el seu llegat cultural”.

La defensa aferrissada de la diversitat com a valor en si mateix té, a més, un potent fonament empíric, que és que les llengües recessives només sobreviuen en contextos multilingües. Junyent ho oposa al bilingüisme social, que, pel fenomen de la “norma de convergència”, és a dir, per l’actitud que consisteix a no esperar mai que un desconegut parli la nostra llengua i per això s’opti per la dominant, resulta un bon camp de cultiu per al procés de substitució lingüística. La seva formulació és clara: “En societats multilingües, com que les influències són de diverses llengües, no hi ha una única força que pugui determinar el canvi perquè hi ha totes les altres influències per contrarestar-ho”.

Als parlants de català, el treball de Junyent ens ressona especialment, i seria temptador de pensar que això ens hauria de fer sensibles al valor de la diversitat lingüística que tenim al món, però també, i sobretot, als carrers de les nostres ciutats i pobles, a les cases dels nostres veïns. Defensar-la és una causa comuna dels parlants de totes les llengües. El prestigi no salva cap llengua, només les salven els parlants, i les llengües, sortosament, sempre n’acullen de nous.