El tragí a la cabina d’una sala de cine
Antoni García ha treballat més de 40 anys com a projeccionista a la Filmoteca
“El projeccionista no veu la pel·lícula, veu la projecció”, explica Antoni García, que ha estat més de quaranta anys a les cabines de la filmoteca catalana. Potser ara, jubilat, anirà més sovint al cinema -mai va gaudir, per exemple, de l’enorme pantalla del desaparegut cinema Urgell-. “Quan surts d’haver passat quatre pel·lícules hi ha poques ganes de tornar-te a ficar en un cinema”. “A més, quan vaig al cinema com a espectador continuo veient la projecció”. Recorda una mala sessió al Club Coliseum, una altra sala que ja no existeix. “Passaven la pel·lícula desobturada, fet que produeix una resplendor en la part superior o inferior de la imatge. Nosaltres diem llavors que el film ‘pixa cap amunt o cap avall”. Aquesta vegada deixem per a un altre dia les explicacions tècniques sobre la “desobturació”. A l’Antoni li agrada donar-les i ho fa amb generositat, amb passió, perquè el públic no s’imagina el tragí que hi ha, hi havia, a la cabina durant la sessió.
El seu és un ofici i una artesania que amb l’arribada dels estris digitals desapareix. Abans, amb la pel·lícula fotoquímica, era impensable que un operador controlés vuit cabines. “El digital té un protocol de funcionament molt establert i sòlid. No és habitual que hi hagi problemes, però continua havent-los. Que s’aturi, que la imatge surti monocroma… i el que cal corregir és el programari. Moltes vegades amb parar, fer reset i reiniciar s’arregla. Els cartutxos amb la pel·lícula venen estrictament codificats, fins i tot amb el dia i l’hora de projecció perquè no facis sessions pirates. N’hi ha que et donen un marge d’un o dos dies, però d’altres, no”.
El digital no demana estar pendent de la màquina, com abans. És fàcil i gairebé perfecte, però té els seus racons enganyosos. “És molt difícil treballar el blanc i negre. No té un blanc molt equilibrat. Pateix molt”. I recorda vells temps, quan amb cada rotllo calia obrir la llanterna de l’aparell i allargar la barra de carbó. Avui, explica, els llums de xenó duren fins a 1.600 hores. Per no parlar dels led. “Mai hi he treballat”. Per a l’Antoni si alguna cosa defineix la seva antiga feina és que “és ell qui fa la llum, no la màquina”.
Va tenir contacte amb els projectors de 16 mm des de petit perquè el seu pare treballava a l’Institut Alemany i, entre altres tasques, s’encarregava del préstec de pel·lícules o de les sessions que feia el centre. La seva primera feina amb un aparell de 35 mm la va tenir, amb el seu germà, en un col·legi de les Tres Torres. “Ho vam fer de manera potinera, sense haver tocat abans una màquina d’aquest tipus”. Això sí, la pel·lícula era de categoria: 2001, una odissea a l’espai.
Haver passat la majoria de la seva vida professional a la Filmoteca li ha estalviat els episodis de censura que sempre s’expliquen. Però fora de la Filmoteca en va viure un, el més clàssic. “Anava contractat a un col·legi de l’Opus de Barcelona i fèiem Johnny va agafar el seu fusell. A la cabina hi havia una senyoreta molt seriosa que quan va arribar l’escena d’un tímid nu va posar la mà a la finestreta perquè no es veiés”. És l’única vegada que ho ha viscut. “A la Filmoteca, la sessió més desagradable que recordo, a la Travessera, va ser amb Raza, la pel·lícula amb guió de Franco. Ens va arribar sense l’últim rotllo i la part del públic que havia vingut perquè allò era de Franco va creure que havíem boicotejat la sessió i va haver desordres al vestíbul”.
El mes passat, va rebre l’homenatge de companys i públic de la Filmoteca. Des de la cabina, la seva darrera pel·lícula, en 35 mm, va ser My Darling Clementine (J. Ford). L’Antoni ha conegut totes les seus de Barcelona. Al principi, a Mercaders o al cinema Padró, quan encara era Filmoteca Española, i, després, a Travessera de Gràcia, l’Aquitània i la d’ara, al Raval. En aquests més de 40 anys ha tractat amb moltes màquines. També amb les Ossa. “Aquesta marca era més coneguda per les seves motos, però feia uns projectors molt correctes. Es dona la casualitat que a Barcelona visc en un edifici que es va aixecar en el solar de l’antiga fàbrica Ossa. Hi havia una altra marca catalana, la Marín, però mai hi vaig tractar”. “A Mercaders hi havia dues ossas i a la Fundació Miró també”. L’Antoni sempre ha treballat amb dos projectors. “La Federació Internacional d’Arxius Fílmics prohibeix als seus associats fer servir una sola màquina perquè això implica agafar els rotllos i enganxar-los per tenir una única bobina. Una maniobra que perjudica la integritat de la cinta fotoquímica. Treballar amb dues vol dir que has de col·locar unes marques a la pel·lícula, a uns vuit segons que s’acabi cada rotllo, per poder fer el canvi de projector quan toca”. I després hi ha les set òptiques de la cabina de la Filmoteca per als diferents formats, des de l’acadèmic al panoràmic.
Sense desmerèixer l’enginyeria que hi ha dins d’una màquina digital -per exemple, els milions de micromiralls que reflecteixen els píxels-, “comprenc que hi hagi un públic a la Filmoteca que prefereix el 35 mm. Té una poètica imperfecció”. En tot cas, repassa, ja queden molt poques sales a Barcelona que puguin programar pel·lícula fotoquímica de 35 mm. “El Zumzeig, la Filmoteca, el Phenomena que, crec, pot fer 70 mm…”. En qualsevol cas, l’Antoni contempla com l’ofici que ha practicat tota la seva vida, i tal com l’entén, s’extingeix.
Durant la xerrada amb prou feines esmentem Cinema Paradiso. Francament, hi ha un altre tribut menys ensucrat al seu ofici: El modern Sherlock Holmes (1924), on un genial Buster Keaton somnia que es fica a la pel·lícula que projecta on hi ha la seva xicota. I acaba besant-la a la cabina imitant el petó de la parella del film. Però la pel·lícula acaba mostrant dos fills, productes d’aquell amor. I Keaton dubta de tirar endavant amb la seducció.
