_
_
_
_
_

Marina Subirats: “Les mares ens redueixen i el que hem de fer és escapar-nos-en”

La catedràtica emèrita de la UAB dedica el seu temps a dues de les seves passions: viatjar i escriure. Acaba de publicar ‘De mares a filles. La transmissió de la feminitat’

Marina Subirats
Subirats fa vint anys que estudia la base sobre la qual es construeixen les dones.MASSIMILIANO MINOCRI
Carmen Domingo

Filla política del maig del 68, va viure les protestes estudiantils en primera persona a París i va ser allà on es va formar políticament. No sorprèn, que, de tornada a Espanya, als setanta, Marina Subirats entrés a militar en la lluita antifranquista. De Bandera Roja al PSUC, i ja a finals dels setanta de tornada dels Estats Units, allunyada de la política, centrada en el que era la seva passió: la coeducació i, és clar, les dones i el feminisme.

A partir de llavors, les desigualtats entre home i dona i la coeducació van marcar la seva carrera. I va ser llavors quan la va anar a buscar Carlota Bustelo, una de les històriques del feminisme socialista del nostre país per dirigir l’Instituto de la Mujer. A partir d’aquí, va arribar a l’Ajuntament de Barcelona de la mà de Joan Clos, per tractar temes d’educació. Ara, catedràtica emèrita de la UAB, dedica el seu temps a dues de les seves passions: viatjar i escriure.

PREGUNTA. Satisfeta de la trajectòria?

Resposta. La veritat és que no em puc queixar.

P. I tot amb una perspectiva feminista.

R. És clar. No pot ser altrament. Això no canvia amb el pas del temps, continua sent un dels meus interessos principals.

P. Hi ha feminisme a De mares a filles. La transmissió de la feminitat, el llibre que acaba de publicar?

R. Per descomptat. Però el que hi ha, sobretot, és una reflexió sobre com les mares traspassen a les filles determinades actituds. Ja sigui perquè acabem reproduint les mateixes que elles, o perquè tendim a trencar-les.

P. Després de llegir-la, sembla que vostè és més de trencar amb les mares, o almenys en un primer moment.

R. Allunyar-se de la mare per tornar-hi no està malament. Hi ha uns fonaments de la transmissió dels gèneres que es fan en la família i que són molt “fondants”. I sobre els quals hem de treballar. Sobretot perquè les mares que pertanyen a generacions més antigues solen ser molt patriarcals, i transmeten aquesta actitud des de les societats que els han obligat a fer-ho. I aquí és on començo el meu llibre, en la relació que vaig tenir amb la meva mare, que és extrapolable a la que moltes dones tenen o han tingut amb la seva.

P. Mares, occidentals, en cultures occidentals.

R. Sí, sí, és clar. No es pot generalitzar a altres cultures les experiències i condicionants de la nostra.

Les mutilacions físiques són molt evidents. Les mentals no ho són tant, però arriben a provocar moltíssim dolor

P. Fins i tot, a les europees hi ha diferències. Almenys n’hi havia. De fet, assenyala que al teatre del nostre Segle d’Or no hi ha dones, mentre que sí que n’hi ha, per exemple, a les obres de Shakespeare.

R. Així és, me’n va fer adonar Pilar Careaga, una bona amiga. La dada és curiosa, però s’ha anat corregint, i ara hi ha moltes similituds entre les cultures europees, la veritat. És més, et diria que el paper de les mares apareix cada cop amb més intensitat a la narrativa actual. Des que vaig començar a escriure aquest llibre, el 2020, cada cop són més els llibres en què no només apareixen dones, sinó també la maternitat. No sé si anomenar-ho moda, però podem parlar d’un augment de l’interès literari per aquesta figura.

P. Mares que, comenta al llibre, devien haver estat pont per a l’emancipació de les filles i acaben sent el contrari: són les que vehiculen moltes de les mutilacions mentals.

R. És així. Les mutilacions físiques, del clítoris o embenar-se els peus, són molt evidents, les mentals ja no ho són tant, però arriben a provocar moltíssim dolor. A la societat en què ens ha tocat viure hem superat allò físic i tot és ordre simbòlic.

P. Però igualment hem de… superar la mare.

R. És així, hem de viure i superar la dissociació que la teva mare és la teva mare i que l’estimes, però alhora la baralla és tremenda per desfer-te de tots els mandats patriarcals amb què t’ha educat. Hi ha un model estereotipat de mare, i hem de trencar amb la mare sacrosanta.

P. La mare, que no pas el pare. La filla, que no pas el fill.

R. És que els mecanismes no són els mateixos. Els homes superen les relacions amb els seus pares de manera diferent, la càrrega de gènere no és la mateixa. Ells, a mesura que creixen, volen ocupar el lloc dels pares. A De mares a filles, el que explico és com s’estableix el vincle mare-filla sobre la transmissió de la feminitat. Perquè és aquí on les mares ens redueixen, i nosaltres el que hem de fer és escapar-nos-en.

P. I ara, un cop assumida la “prejudicial” herència materna, on som?

R. A Occident, en concret, aquesta transmissió s’està perdent, perquè s’està perdent el gènere femení tradicional, que va començar a transformar-se amb la Segona República, i que, malauradament, va tornar amb el franquisme, però actualment cada cop es manté menys. Ara les mares aconsellen a les seves filles que estudiïn i treballin, mentre que abans els mandats eren que es casessin. El concepte de feminitat entra pels mitjans de comunicació i les xarxes. Amb una cosa especialment curiosa. Abans la transmissió de la feminitat estava relacionada amb la castedat; ara el missatge és antagònic, d’erotisme, del que és sexi. La dona es converteix en capital eròtic, en capital sexual, i el seu èxit a la vida depèn de la quantitat de capital sexual que tingui i de si sap explotar-lo. Això fa que, de nou, estigui connectada amb el passat. Ells guerrers, elles maques.

P. Un assaig personal, però ple de dades objectives.

R. Fa 20 anys que treballo sobre la base en què les dones ens construïm, i en podria estar 20 més analitzant-ho. La societat ens transforma, a partir d’una sèrie de normes i impediments per construir-te com a dona. Sobretot al món educatiu. I per poder-ho explicar, el millor és fer-ho des de la individualitat, la meva, perquè des d’aquí arribo a la universalitat de les relacions mares i filles.

P. Què diria a una mare d’avui?

R. Que no faci distincions entre els fills i les filles, que tracti d’evitar els estereotips i, sobretot, que eviti inculcar als fills homes la necessitat de violència, de demostrar que són forts i valents, i els transmeti la bellesa de la tendresa i de la cura com a superior a la baralla i a la competició. Si ho fa així, els ajudarà a viure i a ser més feliços.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_