Josep Lluís Sert, un ‘imprescindible’

Imprescindibles és un programa de TVE que ja té una venerable antiguitat de 12 anys, però que ha sabut mantenir l’interès i la correcció informativa. Cada setmana proposa un documental biopic sobre un personatge d’alguna de les cultures que, entre els segles XIX i XXI, s’han practicat i són vigents a Espanya i l’Amèrica Llatina. Cultures en plural i no exclusivament en un sentit territorial. El programa parla d’arts plàstiques, de música, de disseny, de literatura, de cuina... i fa una tria de protagonistes poc discutible. Per exemple, la temporada passada va dedicar capítols a Joan Margarit, Emili Lledó, Andrés Ricart, Luis García Montero, Enrique Morente o Manuel Vicent, entre molts d’altres. Si repassem el catàleg de temporades més endarrerides, trobarem, per limitar-nos a l’inventari català, noms de disciplines o militàncies estètiques tan diverses com els Goytisolo, Eugenio, Carme Ruscalleda, La Fura dels Baus, Eduardo Mendoza, Enrique Vila-Matas, Francisco Ibáñez, Eduard Punset, Àngel Pavlovsky, Jordi Savall o Peret.

Un altre aspecte ressenyable és que el seu equip no absorbeix la producció. El que fa és cercar títols documentals d’una solidesa demostrada. Els seria relativament fàcil tirar de veta de l’arxiu històric de TVE per compaginar, ni que sigui pengim-penjam, una biografia acadèmica del personatge escollit. No ho fan, i la vigència de la tria no la dona la data de fabricació del documental. És actual perquè és un producte solvent.

Fa unes tres setmanes, van dedicar l’emissió dels diumenges a Paloma Chamorro. Un homenatge a una singular periodista cultural de televisió. L’objectiu principal del programa va consistir a recordar que Chamorro no va ser solament la noieta moderna, musa de la movida madrilenya, de La edad de oro (1983-1985). Com reivindica Miquel Barceló al documental, abans i després d’aquest programa, Chamorro va ser la responsable d’emissions culturals com Encuentros con las artes y las letras, Trazos, La Estación de Perpiñán o La realidad invertida.

Aquest darrer diumenge, el programa va estar dedicat a Josep ­Lluís­ Sert. Es tracta d’un documental del 2013, de Pablo Bujosa, que ja havia estat emès per Imprescindibles i TV3, a més de tenir una carrera per altres circuits. Encara que no sovint, el programa ha tornat alguna vegada al mateix protagonista, amb el mateix títol o un de diferent. Tant se val. Per a molts, diumenge va ser la primera oportunitat per veure una esplèndida peça sobre Sert. Allí s’explica com topa amb una escola d’arquitectura barcelonina antiquada que ignora la Bauhaus. Amb Sert, que treballa al taller de Le Corbusier, la modernitat s’instal·la a Barcelona amb una arquitectura que fusiona l’austeritat nòrdica i els colors de la mediterrània. Hi ha, també, el Sert que no pensa l’arquitectura aïllada de l’urbanisme. El seu Pla Macià, com explica Oriol Bohigas al documental, aspira a reordenar la ciutat, transformar la manera de viure. Després vindran el Pavelló de la República que pensa conjuntament amb Miró, Calder i Picasso, i un exili que suposarà 20 anys sense construir dedicat a la docència a la Universitat de Harvard, a Cambridge.

El millor és veure Sert passejant per la Fundació Maeght a Saint-Paul-de-Vence o per la Fundació Miró de Barcelona explicant-nos sense pretensions les seves audàcies. Com capta la llum canviant, crea espais per a la serenitat, reivindica la paleta de colors mironiana, la necessitat del superflu o, en el cas de la Miró, com anar just de diners fa que se serveixi de materials humils però sense renunciar als espais i mesures que calen a la mirada. Conscient que, de vegades, els gustos de l’arquitecte i del públic no coincideixen, Sert va proposar tota una poètica constructiva que aquest Imprescindibles explica sense pedanteria acadèmica.