_
_
_
_
_
POSTAL / MALLORCA
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Una cosa estranya

Si el guanyador del premi Ciutat de Palma de Poesia es pensa que un premi en català li donarà punts a l’hora de festejar les editorials en castellà... Ai, pobrissó

Entrega del Premi Ciutat de Palma de poesia.
Entrega del Premi Ciutat de Palma de poesia.

Enguany el premi Ciutat de Palma de Poesia ha recaigut en una obra escrita en castellà i traduïda no se sap de quina manera (amb Google translate, satiritzen alguns), però en cap cas per mà de l’autor, que de català no en sap tres paraules. Les onades d’escarni o anàlisi pública ja passaren; hi hagué qui aprofità l’auge de la intel·ligència artificial gpt-3, que confecciona textos de semblança humana amb plena autonomia, per aplegar els dos temes i preguntar-se què ens queda a les persones de lletres, si la tecnologia tradueix i escriu amb tanta eficàcia. Les respostes són múltiples i no totes pessimistes, perquè un senzill exercici amb el gpt-3 deixa en pilotes l’invent. L’altre dia li vaig demanar que creés un poema com si fos meu, i em regalà aquesta meravella pròpia d’un cercador de dades massa gandul: “Soc Nadal Suau / I el meu destí és el tennis”. I els seguien més versos, però creieu-me: no els voleu llegir.

Tornant al Ciutat de Palma, ja s’han explicat les raons que converteixen el cas en un error (comès per un bon jurat format per gent a qui no m’atreviria a tossir): l’ambigüitat de les bases, la tudada d’una convocatòria que hauria de servir per encoratjar la creació original en català, la dilució arbitrària de l’Autoria... Fins i tot s’ha aprofitat per rebutjar de nou la relació entre la Cultura i els diners públics, que aigualeix el talent i la ràbia. Amén a aquesta crítica, sempre vigent.

Jo em vull posar al cap del guanyador i mirar d’entendre el seu gest i si podem considerar-lo indici d’un estat general de la literatura. El cas és ben trist. Presentar-se traduït per altri a un premi en català implica una promesa de diners i publicació, cert, però també d’una més que probable esterilitat de la recepció. Un paracaigudista així difícilment trobarà lectors ni conversarà amb cap corrent viu de la poesia en català. A més, la seva vertadera veu no s’escoltarà a les pàgines, amb el greuge que les traduccions són essencials quan neixen d’un afany d’incorporar allò que passa fora, però no quan ningú les reclama i tampoc el poeta traduït es sent concernit per la llengua d’arribada. I finalment, si el guanyador es pensa que un premi en català li donarà punts a l’hora de festejar les editorials en castellà... Ai, pobrissó.

Vist des del sarcasme, és divertidíssim que algú de Madrid percebi la poesia en català con un nínxol d’extracció econòmica, però revela que alguns autors ja no esperen (ni aspiren a) que els seus llibres es llegeixin o arrelin. L’anècdota parla d’una atomització del fet literari i una prioritat de les necessitats de projecció personal per sobre del batec d’una llengua, el diàleg amb altres creadors o una apel·lació coherent al lector. És una cosa estranya i desarrelada que no entenc i que probablement no es circumscrigui a un únic senyor solitari de Madrid. És la poesia com a PIME. Aturem-la.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_