_
_
_
_
_
QUART PAISATGE
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Mey Rahola, la caçadora de núvols i veles

Un ardu procés d’investigació ha permès reconstruir l’arxiu de Mey Rahola. El MNAC li dedica una retrospectiva

Fotografia sense títol de Mey Rahola, feta a la Costa Brava entre 1933 i 1936.
Fotografia sense títol de Mey Rahola, feta a la Costa Brava entre 1933 i 1936.Marc Vidal i Aparicio

Al París d’entreguerres, una fotògrafa vienesa d’origen jueu va convertir-se en la preferida de l’elit artística: tan aviat fotografiava la bellesa nua i salvatge de Joséphine Baker com l’elegància innata de Tamara de Lempicka. Es deia Dora Kallmus (1881-1963), però era coneguda com a Madame d’Ora. En els seus innovadors retrats hi havia moviment, sensualitat i transgressió. Kallmus sabia captar l’energia de l’època i amb la seva mirada peculiar va assentar les bases d’una nova fotografia de moda. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va esguerrar una carrera d’èxit, amb un exili forçat al sud de França. En acabar el conflicte bèl·lic, Kallmus va dedicar el seu talent a denun­ciar l’Holocaust nazi, fins que un accident la va deixar invàlida. Havíeu sentit a parlar d’ella?

Quan l’estudi fotogràfic de Madame d’Ora funcionava a tot drap, una jove model novaiorquesa aterrava a París. Es deia Lee Miller (1907-1977) i el seu pare era aficionat a la fotografia. Al melic del món va convertir-se en assistent (i també en parella) de Man Ray, a qui va arribar a substituir —anònimament— en certs encàrrecs fotogràfics per tal que ell tingués temps per pintar. Quan van separar-se, Miller va desvincular-se del moviment surrealista i va obrir el seu propi estudi a Nova York, on va especialitzar-se en reportatges de moda. L’esclat de la Segona Guerra Mundial la va agafar de tornada a Londres i no va poder reprimir el seu instint. Durant quatre anys, va cobrir per a la revista Vogue el conflicte bèl·lic que assolava Europa. Aquelles fotografies memorables, però, li van acabar passant factura. Diagnosticada d’estrès posttraumàtic, una depressiva Miller va aparcar la seva carrera i es va refugiar en l’alcohol fins a la mort. Havíeu sentit a parlar d’ella?

La història de la fotografia —com la d’altres disciplines artístiques— és així de perversa. Sempre hi ha hagut dones fotògrafes brillants, però no sempre han tingut el ressò que mereixien en el relat oficial. El (re)descobriment més recent dins de l’escena catalana es diu Maria del Remei Rahola de Falgàs (1897-1959), esposa, germana, mare, amiga i, sobretot, fotògrafa. Sota el nom de Mey Rahola i a través d’una acurada selecció d’imatges, el MNAC li dedica una retrospectiva on se’n pot copsar la mirada innovadora, a vegades lúdica, a vegades crítica. Amb les seves fotografies també reafirma un ‘jo artístic’ que va més enllà del paper que s’esperava d’una dona de la Barcelona dels anys trenta. De fet, Rahola representava l’arquetip de la femme moderne que Lempicka immortalitzava en els seus quadres i que Madame d’Ora i Lee Miller fotografiaven per a les revistes de moda: portava els cabells curts, duia pantalons, fumava i practicava vela a Cadaqués, un esport que li va inspirar algunes de les seves millors imatges.

Estirar del fil de la vida de Rahola va ser fruit d’una casualitat, com també va ser-ho durant la dècada passada bastir la figura de la mainadera de Chicago Vivian Maier, convertida ara en una icona de la fotografia de carrer, o reivindicar la carrera de la intrèpida terrassenca Joana Biarnés, una pionera dins del fotoperiodisme espanyol dels anys seixanta i setanta. El nom de Mey Rahola apareixia entre els premiats d’un concurs de fotografia organitzat el 1936 per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, i aquest ha estat el punt de partida per reconstruir un arxiu dispersat entre els seus familiars i diverses institucions. Rahola tenia ambició professional: publicava en revistes, participava en exposicions, es presentava a concursos fotogràfics... Renovant els temes i els llenguatges fotogràfics (“Mamá buscaba nubes, palos, velas”, recordava la seva filla Maria Teresa el 2011), va aconseguir fer-se un nom en aquella Barcelona republicana explicada des de la mirada masculina. L’esclat de la Guerra Civil espanyola i l’exili familiar a França van tornar a malmetre una carrera prometedora falcada en imatges tan potents com les de les noies esportistes jugant a pilota o els retrats familiars. A pesar de les circumstàncies adverses, Rahola mai va deixar de documentar el goig i la misèria del món que l’envoltava, un llegat valuosíssim que ens explica el món d’ahir, però també el d’avui.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_