Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Shoah’, de Claude Lanzmann: Història oral de l’Holocaust

És una lliçó d’història i un memoràndum de mal averany que recorda del que és capaç l’Europa trastocada

Víctor García Tur

21 ene 2023 - 21:08CET

Shoah, el documental de Claude Lanzmann, es va estrenar el 1985. Posava fi a una dècada llarga i dolorosa que Lanzmann havia destinat a entrevistar els protagonistes de l’Holocaust durant l’ocupació nazi de Polònia. El documental declinava l’ús de gravacions d’època i, directament, observava els efectes de la història en el present dels seus protagonistes. Lanzmann interrogava supervivents, homes i dones, testimonis i botxins, amb un malhumor impropi del periodisme (però perfectament acceptable) i visitava els paisatges involucrats en l’extermini dels jueus europeus.

Les nou hores de metratge de Lanzmann, un cop transformades en text, conformen un llibret de 140 pàgines igualment esgarrifoses pel testimoni que aporten d’aquells anys; la brevetat no en suavitza l’impacte. Sembla un llibre afí als de Svetlana Aleksiévitx, on l’expressió de la catàstrofe col·lectiva s’aborda des de la polifonia. La tasca del documentalista, però, es resisteix a la literalització que Aleksiévitx sí que pot permetre’s a l’hora de captar la història emocional dels territoris exsoviètics. Aquí hi ha una cruesa i una vérité que només pot interrompre la poesia sorgida de l’oralitat (un entrevistat, per exemple, diu: “Si haguéssiu pogut llepar-me el cor, us hauríeu enverinat”), però és evident que com a muntatge guionitzat (quines frases entren i quines queden fora) Shoah busca el colpiment i la lliçó: l’impulsa la convicció moral d’explicar la Història, amb majúscula, sense panoràmiques ni apartats ni taules de xifres, sinó des de l’anecdotari i la vivència dels protagonistes.

El catàleg macabre és inacabable i pesa en la memòria quan ens separem del llibre: fogueres de cadàvers que triguen cinc o sis dies a extingir-se; piles de cossos a la cambra de gas, on és evident que els forts han trepitjat els febles en l’intent de fugida... També ens colpeix saber dels qui abandonen la resistència organitzada perquè tindran més oportunitats de salvar-se sols que actuant en grup; les bromes dels soldats donant la benvinguda al tren que descarrega presos, com si el camp fos una mena de balneari; la nota inesperadament tragicòmica del “jueu estranger” (se’n dedueix un cert poder econòmic) que surt del vagó a l’estació de Małkinia per comprar alguna cosa al bar però el tren es posa en marxa i ell l’empaita agitant el barret...

Quan llegim sobre els presos que se salvaran perquè executen l’ofici de barber, o sobre els treballadors que reben alcohol com a paga extra (sense emborratxar-se la tasca de neteja és inassumible), intuïm que l’espectre de la implicació segons el teu ofici era vast i embrollat. No hi falta l’oficial que sabia què hi passava, i l’esment dels profits de Krupp i Siemens gràcies a la mà d’obra esclava, però Shoah també involucra tercers: els decidits col·laboracionistes ucraïnesos i la connivència d’una part de la població polonesa. S’hi veu la contribució de l’antisemitisme, diguem-ne, de baix grau i de l’odi cobdiciós (dels qui cobegen les possessions del veí) en la progressiva neteja ètnica del gueto que després seria ocupat pels veïns catòlics. S’hi veu, doncs, la facilitat amb què els humans ens adaptem i ens convencem de la normalitat del desastre.

De lectures feridores però ineludibles n’hi ha de diverses tipologies. Shoah pertany a dues: la de la necessària lliçó d’història i la del memoràndum de mal averany que ens recorda del que és capaç l’Europa trastocada.