Lucha de clases, franquismo y democracia, de Xavier Domènech: L’antifranquisme social
L’historiador torna a un dels seus camps de recerca principals després del seu pas per la política
El franquisme va escapçar moltes continuïtats històriques. Poc va quedar del passat republicà o de l’exili (la Generalitat provisional fou gairebé l’única excepció), i pràcticament tot va haver-se de transformar, refundar o reinstaurar (començant per la mateixa monarquia). La nostra societat és —per molt que els pesi— filla de la dictadura, o més ben dit, hereva de les circumstàncies polítiques, socials i culturals generades pel règim sorgit de la Guerra Civil. Sense el nacionalcatolicisme, segurament no hauria estat possible el pujolisme.
Aquesta profunda petjada és traçable fins i tot en el món de la lluita obrera i sindical. Precisament, i després del seu pas per la política, l’historiador Xavier Domènech retorna al que ja havia estat un dels seus principals temes de recerca. Ho fa amb un parèntesi temporal més ampli que li permet cobrir tota la dictadura i la primera Transició, i amb una ambició territorial espanyola, malgrat que el pes català —per la seva rellevància objectiva i per ser la base empírica de l’autor— continuï sent predominant.
Amb una primera part on es reafirma en la validesa de la caixa d’eines heretada de l’heterogènia historiogràfica marxista britànica, tres aspectes centren una anàlisi organitzat cronològicament. En primer lloc, hi ha l’interès per la construcció evolutiva de les identitats obreres, condicionades per la repressió contundent, pels canvis demogràfics i econòmics viscuts durant la dictadura, i per un canvi d’hegemonies, amb el declivi de l’anarquisme i l’expansió del comunisme i els contactes amb l’esfera catòlica. Però Domènech també es fa ressò de com perviuen les antigues lleialtats, com ara la d’alguns emigrants que remprenen militàncies històriques.
Segon, hi ha l’estudi sobre les formes de protesta i el sorgiment d’un nou sindicalisme, cristal·litzat amb Comissions Obreres, que partint de demandes laborals va tenyint-se també de vindicacions polítiques. En aquest sentit, la identificació del franquisme com a enemic comú permet teixir complicitats amb altres sectors de l’oposició i, a casa nostra, amb grups provinents del catalanisme. Aquesta aliança era percebuda com una amenaça seriosa pel règim mateix, ja que anunciava la futura unitat transversal de l’Assemblea de Catalunya.
Lucha de clases, franquismo y democracia es tanca posant el focus en el paper de la patronal. Això li permet assenyalar com el capitalisme espanyol es funda i refunda aleshores —a l’ombra de les prebendes públiques i de la discrecionalitat de la dictadura—, tant pel que fa a les seves organitzacions pròpies com respecte de bona part dels lideratges i grups principals. El sorgiment d’aquest nou interlocutor laboral, el protagonisme del nou sistema de partits en la concreció de la Transició política i la preocupant situació econòmica desdibuixen, interessadament a parer de Domènech, el protagonisme obrer en l’articulació d’un sindicalisme capaç de reinventar-se fent compatible la lluita de classes amb el combat democràtic contra la dictadura: “Entre el antifranquismo político y el régimen emerge un tercer sujeto que hace establecer una relación completamente diferente entre los dos primeros: el antifranquismo social”.
Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979)
Pròleg de Cristian Ferrer. Akal, 2022
416 pàgines. 24 euros
