Gran família de còmics

Al món del teatre hi ha algunes famílies, estirps d’actors i actrius amb cognoms relluïts que molts de nosaltres podríem anomenar. També hi ha, de manera més soterrada, “altres famílies”: gent del món del circ i els titelles, de les arts de carrer i tot el que podríem qualificar com a “parateatral” segons la definició de Sebastià Gasch. A aquesta segona i noble nissaga pertany la família Pla Solina, que aquests dies ha recuperat feliçment el seu espectacle Travy a la Sala Beckett de Barcelona. El Teatre Lliure va convidar el 2018 Oriol Pla, el benjamí i més conegut pel gran públic (gràcies als seus papers al cinema i la televisió), a crear un espectacle. El Lliure li va donar carta blanca, i l’Oriol de seguida va saber que volia parlar sobre la família: el pare, Quimet Pla, va ser fundador de Comediants; la mare, Núria Solina, del Circ Cric; junts van crear la companyia Teatre Tot Terreny, i quan l’Oriol i la seva germana Diana eren petits, el seu dia a dia era acompanyar-los de bolo a la furgoneta. Naturalment, de seguida tant l’Oriol com la Diana van seguir els passos dels seus pares, demostrant que no només els metges o els advocats transmeten l’ofici als seus fills.

La família Travy és la protagonista d’aquest espectacle, alter ego (o no) de la família Pla Solina, que mai no ha sabut ni volgut separar la vida del teatre. Travy és un homenatge al teatre per transmissió genètica (està inclòs amb un gran encert en un cicle que la Sala Beckett dedica a la família) i una demostració que amb amor i enginy es poden obtenir grans resultats artístics. Hi ha molta ironia i autoparòdia en aquest muntatge, començant pel mateix Oriol Pla: el monòleg sense paraules que obre l’espectacle és un exercici brillant de teatre gestual i, alhora, un retrat afiladíssim del món del teatre i els seus creadors. La família habita en un espai que alhora és casa i sala d’assaig, menjador i taller. Escenografia i vestuari són obra de la gran Sílvia Delagneau, que combina amb mestratge la granota de treball amb l’esmòquing, els telons de colors amb les cortines domèstiques. Aquesta confusió estètica va de meravella a una família en la qual, i com han explicat en més d’una entrevista, si s’havia de trencar un plat per fer un bon gag, doncs es trencava i no passava res.

Com a totes les cases, els conflictes generacionals són el pa de cada dia a la família Travy: Diana defensa el teatre amb missatge i la performance, mentre els seus pares són més partidaris de l’artesania i la improvisació. En aquesta casa els nassos vermells de pallasso es guarden en un cistell de tomàquets, al costat de l’oli i la sal, i el sopar a base de pa amb tomàquet i porró és tota una declaració de principis. Oriol explica a la família l’encàrrec que ha rebut d’un “teatre important” i els insisteix que aquesta vegada l’espectacle s’ha d’acabar. Quimet carrega amb una síndria durant tota la funció i ens regala una de les escenes més boniques que hem vist en molt de temps en un teatre: recita el monòleg més cèlebre de Hamlet mentre fa una humil truita a la francesa. Amb tranquil·litat i ofici no cal res més. La Núria té el seu gran moment quan reivindica la cara que van tenir tots aquells còmics que, als anys setanta, van pujar a les xanques i van sortir als carrers a fer teatre. Aquesta parella ha rigut i s’ha estimat molt, cosa que es nota en escena i que fa que es difuminin les fronteres entre la família Travy i la família Pla Solina.

Al final, ni la tradició és tan important (tots parlen amb elogis del gran Sibartini, però ningú no el va veure mai actuar) ni el teatre contemporani necessita pantalles i projectors per ser trencador. “Qui som nosaltres per parlar de nosaltres?”. La humilitat d’aquesta família, tant la real com l’artística, l’amor que senten pel teatre i el talent de cadascun dels membres converteixen Travy en un espectacle feliç, un homenatge a aquesta i a tantes famílies desconegudes pel gran públic, però imprescindibles en la història recent del nostre teatre. Amb un pròleg que ens fa descobrir racons amagats de la Sala Beckett i un epíleg que és la cirereta emotiva del pastís, Travy hauria de girar per tot Espanya. La família Pla Solina és, també, una de les grans estirps del nostre teatre.